Escric aquestes paraules just després de llegir al www.publico.es les paraules de Pilar Manjón en la commemoració que, un any més realitza l’associació 11M Afectats pel Terrorisme que presideix, per recordar els seus morts.
El coratge d’aquesta dona, el fet d’haver-li plantat cara fermament i en memòria del seu fill assassinat en aquell fatídic 11 de març de dos mil quatre, ha d’esdevenir un referent per a les persones compromeses.
Pilar Manjón retreu tant al diari El Mundo que, amb la seva teoria conspiranoica augmenti el dolor de les víctimes, com a l”actual fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce el fet que hagi ordenat investigar les restes d’un tren de l’11-M malgrat de la negativa del Tribunal Suprem.
Amb el seu coratge i, segurament sense pretendre-ho, Manjón s’ha convertit en una heroïna per a molta gent. Un mirall en el qual mirar-nos quan les nostres forces flaquegen i en un pou on beure quan les nostres referències poden dispersar-se.
Vivim uns moments durs, però alhora, decisius.
La reforma laboral que ens ha imposat el Govern de Rajoy, és un bon exemple del que parlo. I a aquesta reforma laboral cal sumar-hi tots els efectes col·laterals que en retallades estan fent les comunitats autònomes i els ajuntaments.
Els sindicats acaben de convocar una vaga general per al pròxim 29 de març. Just un any i mig després de l’ultima. I en aquest temps no hem parat de perdre poder adquisitiu, drets, etc.
Cal secundar aquesta vaga. I ho cal fer perquè es retallen drets laborals i socials aconseguits amb molts anys de negociacions entre els sindicats i la patronal. Perquè moltes persones van donar les seves vides per aquests drets.
Però sobretot cal secundar aquesta vaga per dignitat. La dignitat de dones i homes de la classe treballadora que, amb el nostre esforç i el nostre treball, hem posat en marxa l’estat.
No entraré a desgranar en què consisteix la reforma ja que la gent dels sindicats s’encarregaran d’això en els pròxims dies.
A les dones, que de nou i per variar ens portem la pitjor part, pretenen ficar-nos de nou a casa i ens surten salvapàtries, llegiu Ruíz Gallardón, arrogant-se el dret de decidir per nosaltres i per les nostres prioritats en la vida i, a més atorgant-nos com paper prioritari en les nostres vides, la maternitat.
Cal ser mesquins perquè, utilitzin la maternitat per justificar l’injustificable.
Però a més, i crec que amb una ferotge perversitat, enllaçant i unint en una mateixa frase la violència de gènere estructural amb la maternitat. És el súmmum de la mesquinesa i la roïndat utilitzar els nostres drets a decidir sobre el nostre propi cos i la vida de les dones en una de les pitjors conseqüències del sistema patriarcal que és, precisament la violència estructural i que segons la mateixa Comissió Europea es defineix com: “Un terme estrictament relacionat amb la violència econòmica, però que inclou barreres invisibles i intangibles contra la realització de les opcions potencials i dels drets bàsics. Aquests obstacles es troben fermament arrelats i es reprodueixen diàriament amb el mateix teixit social: per exemple, les diferències de poder i les relacions (estructures) de poder que generen i legitimen la desigualtat. La violència estructural es basa en les relacions d’hegemonia consuetudinàries dels homes sobre les dones en l’assignació de rols i recursos “.
Vist aquest exemple i el que ens va brindar el ministre Wert en les seves paraules sobre que “que la dona s’hagi incorporat al mercat laboral ha tingut repercussions negatives en les famílies”, jo em pregunto si queden dubtes sobre el que aquesta gent que ens governa pretenen fer amb nosaltres, les dones. I la resposta és que no, no queden dubtes: Pretenen tornar al model de família tradicional on les dones ocupàvem un paper absolutament subsidiari d’aquí a unes relacions asimètriques.
Tampoc podem oblidar que el PP va recórrer la Llei d’igualtat. I per tant i encara que el Tribunal Constitucional la va avalar en la seva totalitat, hem vist que l’han incomplert a l’hora de formar govern i en l’actualitat només quatre dones ocupen carteres ministerials de les tretze existents.
Aquesta gent del PP va a totes. I pretén convertir-nos en una societat empobrida econòmica i moralment. Volen privar-nos dels nostres drets de ciutadania. Pretenen imposar la seva llei carregant-se la negociació col·lectiva. Esbiaixar els drets de conciliació de la vida personal, laboral i familiar. Criminalitzar a persones aturades i malaltes. Enfrontar-nos a dones contra homes per la cura dels nostres éssers estimats. Enfrontar-nos a qui tenim treball davant de qui no en té. Crear impostos per als qui menys tenim per donar als que se segueixen enriquint-se tot i la crisi. Crear noves divisions entre persones treballadores amb un acomiadament fàcil i exprés. Seguir enriquint les arques de la Conferència Episcopal perquè, tota la seva estructura de rancis homes de faldilles llargues i negres, avalin les seves polítiques i governin a l’ombra. Però, és clar, reduint les ajudes a partides com sanitat i educació o d’ajuts a persones en situació d’atur.
Estem vivint un moment decisiu en la història de l’estat espanyol i pretenen seguir governant des de la imposició de mesures que fomenten la por. Por a perdre la feina, por a perdre el subsidi, por a anar a una clínica per interrompre voluntàriament l’embaràs, por a aixecar la veu en públic i expressar les nostres opinions amb llibertat. Por a consumir serveis públic per no malbaratar. Por a exercir els nostres drets per por que ja no existeixin o la crítica social i, per tant la censura, per exigir el que és nostre mentre altres gent “arrima el muscle” per por.
Estic farta de tanta imposició i tanta por. Estic farta que pretenguin imposar-me una vida que no vull viure ni com a dona, ni com a treballadora. Amb els meus drets no es juga i molt menys amb la meva llibertat per ser i viure com vulgui.
Estic farta d’escoltar que és moment de fer pinya. Que la facin els qui s’han enriquit amb la crisi i que tornen tot els que ens han tret.
Estic farta que, amb l’excusa de la crisi, pretenguin reduir els meus drets de ciutadania i de lliure accés als espais que jo decideixi transitar.
Estic farta de veure la por en els ulls de massa gent i de veure com, de nou, quan es critica a les persones que ens governen, es torna a mirar al voltant per veure qui pot estar escoltant-nos.
És moment de lluita i de resistència. És moment d’alçar la veu i dir alt i clar: Ja n’hi ha prou!. Amb els nostres drets no es juga. La nostra dignitat de gènere i de classe és intocable i no permetrem les agressions que ens volen imposar. Ja n’hi ha prou de ser llops amb pells de xais i de pretendre endossar la sortida de la crisi només als que menys tenim mentre afavoreixen l’enriquiment dels qui han provocat la crisi.
Aniré a la vaga. Perquè pretenen tocar els meus drets. Perquè s’han carregat la negociació col·lectiva mentre segueixen celebrant carreres de fórmula 1 en un circuit urbà en què viuen persones que són desnonades i no tenen per menjar.
Aniré a la vaga del pròxim 29 de març perquè no els vaig a permetre que toquin la meva dignitat de dona treballadora amb veu pròpia.
