L’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) ha organitzat, aquest febrer, una Mesa de Diàleg sobre Violències en augment: repercussions i rols, amb l’objectiu d’analitzar la situació de les dones, especialment les violències en nom de l’islam, la islamofòbia de gènere i l’estigmatització.
El tema el van debatre dones de diferents sectors socials, polítics, culturals, religiosos i associatius de Catalunya.
L’intercanvi d’opinions estava organitzat per l’Associació de Formació, Consultoria Aplicada i Recerca (AFCAR) al capdavant de la qual hi ha Salwa El Guarbi, jurista i ex responsable de Drets Humans i Diversitat Cultural d’ UNESCO CAT, que estava acompanyada en el debat per Maria Àngels Roque, directora de la revista Quaderns de la Mediterrània i per Eulàlia Pascual, advocada i integrant de la Comissió de Justícia Penal Internacional del Col·legi d’Advocats de Barcelona i experta en Violència Sexual en conflictes armats.
Les participants eren de diferents procedències (Líban, el Marroc, Turquia, Pakistan, Barcelona i Sabadell), dos homes eren de Síria i el Marroc i hi havia diferents investigadores d’universitats catalanes, (UB, UAB i Pompeu Fabra) a més de diverses persones del mateix IEMed. Totes elles estaven emplaçades a la reflexió i a elaborar propostes d’acció i sensibilització social amb perspectiva de gènere.
Aniversaris de cimeres sobre drets femenins
“Ja fa 20 anys que es va celebrar la Cimera Euromediterrània coneguda com el Procés de Barcelona (1995) en la qual no hi van constar les dones” va recordar Maria Àngels Roque. “Va caldre esperar fins a 2006, quan les finlandeses van assumir la presidència de la Unió Europea (UE), continuà, perquè la Cimera a Istanbul d’aquell mateix any inclogués la perspectiva de gènere en les polítiques de Desenvolupament i Cooperació de la UE” i es definissin 5 àrees prioritàries, a la Carta de la Dona , amb la qual cosa la igualtat de gènere ja va passar a ser una estratègia Euromediterrània.
“I aquest any també”, va afirmar, “és el 20 Aniversari de la Plataforma d’Acció de Beijing” elaborada en la 4a Conferència Mundial sobre la Dona. Un cop fet el repàs històric, va donar la paraula a Salwa El Gharbi. La directora de AFCAR va subratllar que la línia de treball de AFCAR és la interacció i la interculturalitat; “L’altre som nosaltres perquè la convivència és global i el benestar també ha de ser-ho”. Tot seguit va recordar 3 dels temes a tractar en la taula: cóm estan afectant les dones les violències en les zones d’Orient Pròxim i Àfrica (esclavitud i prostitució obligada); cóm afecten les dones i a la població migrant els actes terroristes i la islamofòbia, encara que sigui exercida per persones individuals i, finalment, què poden fer les dones al respecte, en opinió de les participants convidades.
Eulàlia Pascual va rememorar al seu torn un altre Aniversari, els 15 anys de la Resolució 1325 de l’ ONU que va significar la inclusió de les dones en les negociacions de pau sobre els conflictes, ja que elles “construeixen més que destrueixen”” i sobretot, perquè “reconstrueixen les societats i comunitats” després de les guerres. La jurista va afirmar que “la violència no és l’Islam” i va animar que a la sessió “treballessin totes juntes per saber per què hi havia tanta violència”.
La invitada turca (esquerra) i Fatima Ahmed
Hi ha recel però no islamofòbia
El debat, va derivar en qüestions de vegades diferents de les temàtiques proposades. Per exemple, Hanan de Barcelona, va opinar que aquesta societat “no ens ha tractat malament; el fracàs està en la capacitat de cadascú” ja que “no distingeix ètnies”. I va subratllar que, “en lloc de debatre el que volem” com a societat, “ens hem acomodat en la idea d’allò que és exòtic. Quins instruments hem aportat per cohesionar-nos?” va preguntar, per després afirmar que “hi ha recel, però no islamofòbia” i va qüestionar “què aportem les i els musulmans per diluir-la? Mentre siguem convidades, acabà, no som ciutadanes amb deures”.
Fàtima Ahmed, de dialegsdona. creu que “s’ha fet malament per les dues parts; se’ns ha tolerat, però no reconegut com som” i ara “el respecte i la tolerància no funciona. La meva filla adolescent, va continuar, té una identitat múltiple” però ja estem a la quarta generació i no podem dir que haguem fet una política d’integració”.
Una de les libaneses, amb més de 40 anys vivint aquí afirmava que al seu país “només un 20% de les dones estan obligades a utilitzar el vel i que el fanatisme ve d’altres països”, però aquí ella porta gorra “perquè m’està molestant la mirada dels altres “. Fins i tot va explicar que en una botiga on compra usualment, va sentir que deien “vigila” quan algú entra amb un mocador al cap.
Huma Jamshed i l’invitat sirià
L’idioma, el més important per integrar-se
La doctora en química Huma Jamshed va estar d’acord en que cal treballar molt, però va destacar les diferències que hi ha entre les dones marroquines, libaneses o pakistanesos. Per a ella, “l’idioma és el més important per integrar-se”. Va tenir crítiques per a tots els cossos de policia (Mossos d’Esquadra, Policia Nacional i Guàrdia Civil) perquè “ningú sap prou d’estrangeria”. Les dones pakistaneses “som víctimes de violència per part de la nostra família i de la nostra societat” però també “per la falta de sensibilitat dels cossos policials”, va manifestar. I va posar l’exemple d’un cas de Cerdanyola del Vallès on a una dona li van segrestar els fills de 2 i 4 anys. Per a aquesta activista “cal crear aliances entre les dones per lluitar juntes” amb independència de les diferents cultures d’origen perquè “l’important és la unitat per superar tots els estereotips i rumors”.
Salwa El Gharbi va intervenir per insistir que s’ampliés el focus i es parlés de les dones, víctimes o participants en els conflictes; de la violència en les situacions de conflicte però també de la violència subtil i diària (lleis, tradicions i entorn).
Adra, de Bòsnia i Hercegovina, va dir no sentir-se bosniana ni d’aquí, sinó que “visc la meva vida i em sento bé”. Per a ella l’ISIL (estat islàmic de l’Iraq i el Llevant) “és una creació del Mossat” (els serveis d’ intel·ligència israeliana) i això ha provocat que “ara no es parli ja de Palestina”. En la seva opinió “és millor morir” que ser una víctima d’aquest grup jihadista. “La perspectiva personal, va afegir, depèn de les nostres informacions i d’on les busquem” i va acabar afirmant que moltes coses no depenen de nosaltres”. Una de les libaneses va afirmar que amb ISIL les esclaves sexuals han d’accedir a relacionar-se amb els militars fins a 20 vegades al dia.
Hanan a l’esquerra i Adra a la dreta
Participar, associar-se i ser motors del canvi
Eulàlia Pascual va recordar que també els militars japonesos tenien esclavitzades a ‘les dones de confort’ de diferents països asiàtics durant la Segona Guerra Mundial. Després de recalcar com a jurista, que “aquí fins a l’any 1975 les dones no podien obrir un compte bancari” va insistir que “és fonamental que les dones participin en la societat, s’associïn i siguin motors del canvi”. Va criticar també als mitjans de comunicació per ressaltar les morts de periodistes occidentals però no de la resta que moren a Turquia o Síria. I finalment va rememorar a “les valentes dones de les Revolucions àrabs” perquè seguien protestant “tot i que les violaven allà mateix” (sobretot a la plaça egípcia de Tahrir).
Mª Àngels Roque va afegir que, precisament “per aquestes dones valentes i les seves Associacions s’estan elaborant noves lleis i produint canvis” en aquests països, i va destacar que “les blocaires del Sud de la Mediterrània ja eren conegudes” abans d’això i que “ara moltes de les que estan en les Universitats han de portar vel per protegir-se”.
“Líban és un país divers i el 60% de les dones són universitàries”, va dir una de les libaneses però “les que han arribat a la política només són les germanes o les dones dels polítics”. I va explicar que allà en els seus “canals de televisió està prohibit portar mocador”.
Adra va tornar a intervenir per afirmar que “jo porto mocador per la meva pròpia voluntat; i si tu t’acceptes, els altres també ho faran. I si em miren malament, tant me fa”, va insistir perquè per relacionar-se amb la gent es busquen altres criteris: afinitats, caràcter”…
Dues de les invitades libaneses
“El problema del vel és que t’obliguin a portar-lo” va intervenir Eulàlia Pascual. Però “jo amb el burca si que hi tinc un problema” ja que per les funcions de jurista i pel “Dret Constitucional he de tenir en compte la imatge, ja que la cara ens identifica” i considero que “amb el burca no tens cap identitat”.
El participant sirià va recordar “els 250.000 morts al seu país, els 10 milions de desplaçats interns dels quals la meitat són dones i els 5 milions de refugiats externs, també la meitat dones” i va explicar que “hi ha dones que mai s’han posat el vel, però a Barcelona se’l posen per demanar diners o per ocultar les empremtes de la barbàrie a la cara”.
“Les dones no hem format part de la història” va afirmar Fàtima Ahmed qui va considerar que cal “canviar el currículum escolar per visibililizar i reivindicar les dones” així hi hauria equilibri, varietat i riquesa de pensaments d’homes i dones”. I va proposar organitzar alguna conferència a l’Institut de la seva filla on ha observat que “tenen prejudicis i desconeixement”.
Finalment va intervenir una participant turca per explicar el brutal assassinat de l’estudiant de psicologia de 20 anys, Özgecan Aslan, quan va tractar de defensar-se de la violació d’un conductor d’una camioneta. També va emplaçar a la manifestació que es va realitzar posteriorment a la Rambla del Raval de Barcelona, on es van poder llegir textos com “no li diguis a la teva filla com vestir” o “educa al teu fill a no violar”. A Turquia ja s’havien mobilitzat dies abans milers de dones a més de 30 ciutats en protesta per aquest assassinat masclista.
