“És temps d’explicar aquesta historia” assenyala el subtítol del llibre Magín, que acaba de presentar-se a la Casa de les Amèriques de l’Havana. Les protagonistes han considerat, vint anys després de la seva experiència, que el treball de l’Associació de Dones Comunicadores, s’ha de conèixer a Cuba. Magín significa intel·ligència i és un joc de paraules entre imatge i imaginació.
Trenta-quatre dones i un home donen el seu testimoni en la publicació coordinada per Daisy Rubiera i Sonnia Moro. S’hi recull l’experiència d’un centenar de professionals en diverses àrees que “van coincidir en la necessitat i la urgència de permear amb enfocaments de gènere els productes de comunicació social” per poder “canviar la imatge que de les dones difonien els mitjans, la propaganda i l’acadèmia” cubana.
El llibre es publica ara perquè és quan l’Associació de Dones Comunicadores ha tingut les contribucions suficients per costejar-se en una impremta independent. Elles van procurar fer-ho amb editores formalment reconegudes, però sempre van trobar excuses o cap resposta, en paraules de Mirta Rodríguez Calderón a La Independent.
Primera Trobada Dona i Comunicació
L’any 1993 es va convocar a l’illa la primera Trobada Dona i Comunicació a la qual van assistir dones de diversos països llatinoamericans. Xiomara Blanco explica en el llibre que “les cubanes vam fer un paper força deslluït … nosaltres parlàvem de telenovel·les … elles parlaven de feminisme, rol de gènere, consciència de gènere”. La mexicana María Guerra va ser “una de les millors” ponents … però “jo no sabia el que ella volia dir quan parlava de rols de gènere; vaig quedar impactada per alló tan exacte, lògic, senzill. Elemental. I tan ignorat per aquestes contrades”…” Gràcies a Magín -prossegueix Blanco- vaig descobrir que tenia consciència de gènere i no sabia que era. Vaig aprendre a metoditzar el que sentia i no ho sabia canalitzar. Tenir una conceptualització de criteris que exercia sense saber-ho”.
“Vaig ser la coordinadora general per decisió del Comitè Gesto””, explica Mirta Rodríguez Calderón. “La idea va ser cuinada, més tèbia, amb molt d’èmfasi per tres persones … la directora de l’editorial Pablo de la Torrent, Irma Armas, l’altra és una molt destacada directora de televisió, una vella combatent que es diu Xiomara Blanco i la tercera persona vaig ser jo”… Nosaltres, afegeix,”sempre dèiem som dones del present amb pensaments del futur”.
“A la biblioteca que existia a la Unió de Periodistes de Cuba (UPEC)… ens vam reunir Mirta Rodríguez Calderón i jo, “escrivia Irma Armas (morta després de la publicació del llibre), “per conversar sobre la necessitat d’oferir-cursos i seminaris a les dones periodistes sobre el tema de gènere tractat i maltractat de vegades”. Perquè “era difícil que a la primera pàgina dels diaris nacionals, la TV i la ràdio aparegués el reflex d’una dona destacada … la majoria dels dirigents homes no reconeixien els valors de la dona cubana i posaven obstacles per nomenar una cap de departament, ministra o un altre càrrec de responsabilitat”.
Amb suport del centre peruà Flora Tristán
El Comitè Gestor es va crear el 15 de març de 1994 per a constituir l’Associació de Dones Comunicadores amb l’objectiu d’organitzar les activitats amb aquesta nova mirada. Però ja des de 1993, s’havien desenvolupat diferents cursos-tallers sobre feminisme i autoestima per part d’una experta del Centre Flora Tristán de Perú.
“Eren tècniques d’Educació Popular llatinoamericanes”, ens explica a l’Habana Isabel Moya, directora de la revista Mujeres. “Compartien les experiències des d’allò personal en tallers d’autoestima. Aquest grup de dones participava dues vegades al mes els dijous, o bé treballant en els temes que els tocaven tractar, o compartint els seus sabers però sempre transversalitzar el gènere. Totes portaven els seus sabers, aprenent i aportant a la resta”. Orieta Cordeiro ens indica Moya,”des dels tallers de Magín va canviar la ràdio i la seva pròpia vida”; la professora “Niurka Pérez va introduir el gènere en la ruralitat i va incorporar a dones talentoses i creatives de diferents mons”.
En poc més de 3 anys de vida es van desenvolupar 50 temes, entre ells, sexisme en el llenguatge; imatge racial en els mitjans, dona i canvi; jineterismo i prostitució; estereotips comunicatius sexistes i d’altres. Es va poder adoptar un Programa de Desenvolupament amb el suport de la secció d’UNICEF a l’Havana i d’altres agències del sistema de Nacions Unides, a més de l’oficina regional del Carib d’Oxfam-UK. Es tractava de crear productes comunicatius amb enfocament de gènere i quan es va actualitzar el Programa el 1996 van néixer els Equips d’Estudi i Creació, amb temes com la imatge de la dona en els mitjans publicitaris; Identitat, gènere i raça en la comunicació; Xarxa Magín/Comunicacions de gènere; Ecogénere; Gènere, dona i sexualitat … i “molt especial va ser el de ‘Que ningú s’assabenti’ … que treballava en la direcció de trencar silencis al voltant de la violència contra la dona”, anoten les recopiladores del llibre.
Pel que sembla, es van realitzar sense èxit els tràmits per a la sol·licitud de l’estatus jurídic de Magín del Programa de Desenvolupament i, el setembre de 1996 “algunes integrants del Comitè Gestor de Magín van ser convocades a una reunió al Comitè Central del Partit, on es va manifestar, no només que no aconseguirien el seu somni de comptar amb l’oficialització de la seva associació, sinó que havien de desactivar-se”, segons s’indica en el pròleg.
Una desactivació mai acceptada ‘
“Érem dones de moltes mirades i amb vides professionals fetes, competents… i triomfadores en la seva vida personal”, assenyala Rodríguez Calderón, en el llibre. Ella relata que van asumir “amb inconformitat, però amb maduresa, la desactivació que va ocórrer quan ens van convocar al Comitè Central del Partit per comunicar-nos que no era oportú en aquell moment donar reconeixement formal a Magín”.
En declaracions a La Independent, Mirta Rodríguez Calderón assenyala que “fem servir el terme desactivada perquè mai acceptem que nosaltres incurrírem en accions que podrien determinar la nostra omissió o supressió i, molt menys, contra la revolució. Encara que l’explicació va ser que en aquell moment ‘’l’imperialisme’ estava tractant de seduir a intel·lectuals i grups independents. Això era cert, però a nosaltres ens va molestar molt que se’ns considerés ‘seduibles’. No érem, ni mai vam ser ‘donetes de merda’. Érem i som militants de la Revolució. Totes les que llavors teníem edat per això, vam ser clandestines. Però, òbviament, el fet mateix que érem comunicadores determinava que tinguéssim criteris que no sempre eren d’ anuència”.
També en aquest sentit s’expressava Irma Armas, en afirmar en el llibre que les activitats de Magín van provocar “preocupació en alguns quadres del Departament Ideològic el Partit”. Pel que sembla van pensar que diverses organitzacions internacionals podrien “oferir conferències i verí. Em van explicar que era necessari no continuar amb el projecte de Magín, encara que tenia molt bones intencions, però no podria rebre finançament internacional”. En aquell moment el país “travessava per seriosos problemes econòmics i es requeria el major esforç possible per sortir d’aquella etapa i, en això, les dones cubanes havien d’estar més unides que mai”.
La terrible dècada dels noranta
Isabel Moya, també directora de l’Editorial de la Dona de la Federació de Dones Cubanes (FMC), explicava a La Independent que “la dècada dels 90 va ser complicada a nivell material, però també en la subjectivitat: buscaves superar-te o aplicaves el campi qui pugui”. D’altra banda, “hi va haver una agressió política al projecte social cubà” ja que els Estats Units creà noves lleis contra l’illa. “Des de Martí, recordava, aquí hem après sempre a protegir-nos de l’agressió externa”.
Eren, en efecte, els terribles anys noranta. A l’illa es vivia, més aviat es patia, una crisi sense precedents, ocasionada per l’ensorrament de la Unió Soviètica i el CAME (Comitè d’Ajuda Mútua), el mercat comú dels països socialistes, on estava integrada Cuba, al costat dels països l’est d’Europa. L’illa va veure reduïdes les seves importacions i exportacions en més de dos terços i això va conduir a una penúria de combustibles, productes bàsics i d’alimentació que va canviar radialment la vida quotidiana de les persones. Especialment la de les dones.
Malgrat ser més del 60% del personal tècnic i professional gràcies a la revolució, moltes dones van abandonar la feina i van tornar a la llar per, “gairebé en un acte de màgia i inventiva, sostenir la higiene, la salut i la vida del seu nucli familiar; unes emigraven, altres es quedaven, algunes es prostituïen i la gran majoria resistia el cop de la crisi per a si i per als seus “, assenyala la periodista de SEMlac Sara Más en la introducció del llibre.
L’opinió d’Irma Armas en el llibre és més agra: potser “ens avançarem al temps, però malauradament es van deixar de fer coses importants i avui encara la dona cubana, amb molta llibertat i possibilitats de desenvolupament, segueix fent cantonades, però quan arriba a casa, ha de fer el menjar, rentar, netejar i atendre la família. Moltes vegades el marit està veient la televisió”.
