El Tallers han recollit les seves percepcions i donat una perpectiva de gènere
Les migrades són doblement nouvingudes als mitjans de comunicació, per ser dones en un paradigma de representació de caire androcèntric i per haver nascut als països del Sud i pertànyer a altres grups ètnics. El projecte “Dones migrants, dones amb drets: la comunicació amb visió de gènere, una eina que obre mons”, ha recollit la seva percepció sobre com les representen els mitjans i els ha proporcionat formació en perspectiva de gènere i comunicació per contribuïr a enfortir les seves pròpies xarxes comunicatives i augmentar-ne la incidència.
Una aposta innovadora: d’uns anys ençà, els estudis sobre la representació de gènere als mitjans de comunicació comencen a introduïr tímidament les variables de classe i ètnia, i alguns proven d’incorporar la perspectiva de gènere a les investigacions sobre la migració. Però, en poquíssims casos s’ha donat veu o espai a les afectades per definir què pensen de com les veuen els mitjans, què volen comunicar a la societat i com volen fer-ho.
Durant tot el mes d’octubre, una cinquantena de migrades han participat als quatre Tallers de Gènere i Comunicació del projecte, a Barcelona (2 d’octubre), Girona (16 d’octubre), Lleida (23 d’octubre) i Tortosa (29 d’octubre), i han debatut sobre aquests punts amb dinàmiques obertes. Han facilitat els tallers Fatou Secka, mediadora de l’Associació ACISI (Associació per la Cooperació, la Inserció Social i la Interculturalitat), Diana Gutiérrez, promotora de Drets Humans de la Organitzación Femenina Popular de Colombia; Zulma Sierra, directora del Diari Latino, i jo mateixa, periodista especialitzada en gènere i coordinadora del projecte .
Esdevé revelador que, sense tenir al davant cap exemple de notícia o estudi sobre la qüestió, les participants als tallers han anat esmentant la majoria de rols i estereotips que els mitjans solen utilitzar per definir la seva realitat, i que l’informe “Les dones del sud al discurs informatiu” d’Ajuda en Acció, resumeix com a “víctimes assistides, mares, vídues i pobres, presentades a partir d’un rol segons la relació amb un homes; dones polítiques ‘entre l’ambició i el sentimentalisme’ i objectes ‘exòtics i bells’”. Alhora, identifiquen tendències de representació mediàtica de les dones que es reforcen en el cas de les migrades, com la invisibilització i la infravaloració.
Triple discriminació i absència de les seves professions
Sira Kande, senegalesa i mediadora cultural a Salt (Girona), ho resumeix dient que “els mitjans parlen molt de la immigració però poc de les migrades i quan ho fan és per projectar una imatge de victimisme total: maltractada, violada, tots els adjectius negatius, una imatge molt feble. Per ser dona i migrada em sento doblement discriminada, i per ser negra gairebé el triple”. Les migrades conclouen que se les valora en tant que “font de creixement de la població”, en paraules d’Aminata Mbaye, de l’Associació de Senegaleses i Senegalesos de Lleida i Comarques, i que s’estigmatitza a les que avorten, sobretot en el cas de les llatines, un tema que va emergir al debat del taller de Barcelona, per exemple.
Tampoc no es recull la diversitat de professions i rols que desenvolupen i la realitat de la migració autònoma femenina. Segons Sara Hafida, marroquina que treballa a Lleida Solidària MPDL, “el perfil que surt és el de dona submisa, reagrupada pel seu marit; a les que vénen soles se les esmenta de passada. També les prostitutes, explotades en màfies.” Es queixa que “les migrades no sempre renten plats i netegen cases; n’hi ha altres ocupant llocs de responsabilitat. Encara que cal visibilitzar les tasques de cura”. Moltes d’elles tenen títols universitaris que no poden convalidar i es veuen abocades al treball domèstic, on unes 680.000 dones, més del 80% de les empleades domèstiques, són migrades. “La nostra aportació, l’educació infantil per exemple, enriqueix les societats. Jo he plantat una llavor a les famílies on he treballat. Hem transmès valors, coneixements ancestrals, hem ensenyat, però, això no ho explicaran”, explica Graciela Loayza, boliviana resident a Catalunya des de fa 19 anys i membre de l’Associació Llatines sense Fronteres. Totes tenen clar que la seva és una aportació cabdal “social i econòmica: les migrades cuiden la gent gran autòctona”, explica Mbaye. I més, en un context com l’actual. “Amb la crisi els homes s’han quedat a l’atur, qui treballa i aporta és la dona, i no es té en compte”, explica Mary Benavides, llicenciada en Administració d’Empreses a Bolívia, que fa treball domèstic per comprar una casa per ella i els seus fills.
Sol Ortega, periodista xilena que treballa a Intermón, reflexiona sobre “el repte de visibilitzar totes les realitats de la migració en positiu. L’agenda política invisibilitza els temes que no interessen: no surt la normalització de la migració, els maltractaments als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), les deportacions als aeroports…”. Mbaye remarca els pes dels estereotips a l’hora de parlar de la mutilació genital femenina (MGM). Per exemple, “a Senegal s’ha avançat molt: més de 4.000 pobles han fet un jurament públic en contra de la MGM, però els mitjans treuen el que els interessa”. Perquè, afirma,“ens veuen com discriminades per la nostra religió, l’islam”.
Les llatinoamericanes esmenten l’objectualització i l’exotisme. Benavides explica que “el 2001 a la meva associació, Qory Incas, vam començar a fer danses bolivianes a la ‘Rua del Carnaval’. Vam sortir a la portada de La Vanguardia ensenyant els vestits, la nostra riquesa cultural. Després hem tornat a guanyar i no ens han tret, ja no érem exòtiques, ens han esborrat”. Les ofèn l’estereotip de “llatina calenta que busca marit europeu per quedar-se” i que s’estengui la creença que ”totes les llatines són maltractades”. El rol de víctima planeja sobre totes les dones, però especialment sobre les migrades, explica Hafida. “Per exemple, amb el cas recent a Tarragona, un home va matar la seva dona i els seus fills. Tots pensem que ella era una dona submisa, sense valor per dir no, sempre relacionant-ho amb la religió musulmana. Sorprèn menys quan és una migrant, si és d’aquí no estereotipem tant”. Els diferents grups coincideixen que “els mitjans posen la dona en el centre de la violència i com a víctima, no de forma preventiva. Sempre expliquen històries de violència, i no surten exemples de dones lluitadores, que han aconseguit coses”. Kande considera que els mitjans “han de formar-se i investigar més sobre les migrades, sobre el creixement que fem, canviant de país i d’entorn, lluitant per la nostra família, per Àfrica…”.
Falta difusió de les activitats de les associacions
A l’hora d’analitzar les seves fortaleses i carències en matèria de comunicació, les participants als tallers han anat més enllà de la relació amb els mitjans, tot analitzant processos comunicatius horitzontals i en xarxa, intra i interorganitzacionals, comunitaris, relacions i xarxes familiars, associatives, espais de relació com els locutoris, els grups folklòrics, les diades nacionals dels països d’orígen, el carrer, els parcs públics… circuits de relacions que cal tenir en compte per comprendre el teixit social i associatiu migrant.
Coincideixen que falta fer més difusió de les activitats de les associacions de migrades, i això no només depèn dels mitjans. Tal com van concloure al taller de Barcelona, “és clau com ens acostem als mitjans, molts cops no sabem com fer-ho, què oferir com a entitat, trucar, fer seguiment…”. Als debats, s’han identificat febleses en aquest camp compartides amb altres moviments socials: l’estratègia comunicativa continua sent una assignatura pendent; no hi ha responsables de comunicació; a les associacions mixtes “les dones no parlen, sempre parla el sexe masculí” i, en el cas de les associacions de dones, com Llatines sense Fronteres, la manca de temps per al voluntariat i de formació, i la sobrecàrrega de treball són cabdals.
Ara és en procés de creació una Associació de treballadores de la llar per visibilitzar les seves demandes i no poden amb tot. El denominador comú, però, és la sensació de topar contra un mur quan busquen la complicitat dels mitjans per introduïr nous temes a l’agenda: “ Quan va sortir el boom de la mediació intercultural el van difondre per tots els mitjans. Per què no ho fan per parlar de les migrades?”, es pregunta Mbaye. Formada en ginecologia, ha treballat a un hospital de Lleida i explica que “fa uns mesos una fundació de Senegal va muntar un acte públic. Jo vaig parlar de les fístules obstètriques, una dolència que surt quan les dones tenen problemes al part i no va venir cap mitjà. On eren?”.
Aquests relats fan palès que vivim en un món on n’hi caben molts i els mitjans generalment no en copsen ni una centèsima part. De fet, elles afirmen que se senten més representades en els mitjans de comunicació de la migració, perquè coneixen i comparteixen aquests mons invisibles o incomprensibles per a la població autòctona. Una lectura més profunda i diversa de la realitat implica visibilitzar les persones que sostenen les societats des de baix i suporten les desigualtats construïdes des de dalt, i donar veu a aquestes dones. Anar més enllà dels teletips, sortir de les redaccions, trepitjar el carrer i seguir processos traçats amb converses domèstiques, criances de fills -propis i aliens-, jornades de treball inhumanes, hores als locutoris, espais de dansa, orgull i nostàlgia, precarietats econòmiques i afectives, portes de comisaries i Centres d’Internament per a Estrangers (CIE). Realitats que sostenen les nostres societats i tenen tant de dret a ser notícia, o més, que el moviment de malucs de Shakira a una font barcelonina, on està prohibit.
.
