Fotografia: vocessobreelvelo.blogspot.com
La primera vegada que em vaig trobar personalment amb Fatema Mernissi va ser en la IV Fira Internacional del Llibre Feminista, que va tenir lloc a Barcelona del 19 al 23 de juny de 1990.
Hi vaig coordinar la taula rodona «Feminisme, fonamentalisme religiós i laïcisme multicultural», títol que vaig proposar a l’organització i on hi participaven: Fatema Mernissi, Nawal El Sadawi, Rosa Rossi i Wedad Zénie-Ziegler. Totes elles acabaven de treure alguna publicació; en el cas de Mernissi: L’harem polític. El Profeta i les dones (1987) i Les sultanes oblidades (1990). En aquests llibres proposava noves lectures de l’Islam. Més de quatre mil dones es van inscriure a la Fira Internacional del Llibre Feminista. L’enorme sala abarrotada demostrava l’èxit del debat. Durant aquests dies vaig parlar amb Fatema, tal com he fet en diverses ocasions durant els següents 25 anys, i sempre m’ha sorprès el seu poder de comunicació, com si es tractés de l’autèntica Scheherazade.
Fatema Mernissi i Ma. Àngels Roque als anys 90
Fatema Mernissi ha vingut diverses vegades a Barcelona, i també a l’IEMed (institut Europeu de la mediterrània). Un dels moments àlgids va ser el de la celebració del Fòrum Civil Euromed el 29 de novembre de 1995, en l’acte inaugural hi va tenir un dels papers protagonistes, juntament amb l’hereu de la Corona espanyola, el príncep Felip, que el 2003 li va lliurar el Premi Príncep d’Astúries. En aquesta època tots teníem dipositades grans esperances en el Procés de Barcelona, ja que, per primera vegada, la Declaració donava visibilitat a la societat civil com a instrument primordial al servei dels pobles per dur a terme projectes i lliurar-se dels integrismes autoritaris. A Barcelona, Mernissi representava al mateix temps a la societat civil, els intel·lectuals i les dones de la riba sud.
Fatema Mernissi ha estat sempre pionera, no només en l’àmbit intel·lectual, sinó també com a activista de la societat civil. Si mirem cronològicament les seves publicacions, podrem veure quins temes li han interessat al llarg dels anys. El seu web ofereix exemples del seu pensament i activitats, abans fins i tot de l’aparició de les publicacions. Després de la Guerra del Golf, va escriure abans que ningú de la importància de les noves tecnologies de la informació en el món àrab-musulmà. Fatema Mernissi és també un amplificador coral, amb els tallers d’escriptura que no ha deixat d’organitzar des dels anys noranta, donant veu a les dones, les associacions per al desenvolupament, els joves i la societat civil marroquina. Entre 1997 i 2004 va treballar amb l’equip del projecte Synergie Civique. La majoria dels actors de Synergie Civique segueixen actius amb els seus propis projectes i iniciatives. El rànquing de 2013 publicat per la revista internacional Arab Business de Dubai proposava a Fatema Mernissi com una de les 100 dones més influents del món àrab, situant-la en el número 15 de la llista.
He tingut la sort de visitar al seu barri de Agdal, a Rabat, en diverses ocasions, l’última d’elles el passat 16 de novembre de 2013, quan acabava de publicar-se la nominació d’Arab Business. Tan hospitalària com sempre, després d’una excel·lent menjar durant el qual em va explicar l’assortiment de plats originaris de diferents regions del Marroc, Fatema Mernissi va ser analitzant els temes que desperten actualment el seu interès. Em va animar a sortir de casa per anar al soc dedicat al mercat electrònic, on volia ensenyar-me els nombrosos gadgets tecnològics que s’hi podien trobar, així com demostrar-me que es podien obtenir a un preu molt baix pel·lícules, música, i fins i tot sermons islamistes: tot el que es pogués desitjar a l’aire lliure.
Fatema Mernissi i Ma. Àngels Roque. Rabat 2013
La reunió de Rabat va ser molt fecunda. Vaig aprofitar el viatge per assistir a un seminari a la Universitat de Casablanca; però em vaig penedir de no haver portat un dictàfon per enregistrar les noves experiències i projectes de Fatema Mernissi. Només portava una càmera fotogràfica.
Atès que enguany (2014) l’IEMed celebra el seu 25 aniversari, tenia en ment publicar al proper número de Quaderns de la Mediterrània una entrevista amb Fatema Mernissi com a figura emblemàtica molt propera als valors de l’IEMed. Però havia de tancar el número a l’abril i el més aviat possible, de manera que li vaig escriure enviant un esborrany de preguntes i proposant-li una entrevista telefònica.
Maria-Àngels Roque: Fatema, has rebut el correu? L’IEMed celebra aquests dies el seu 25 aniversari i anem a treure un número especial sobre Mediterranian Scenarios, en el qual m’agradaria publicar una entrevista amb tu.
Fatema Mernissi: Sí, Maria-Àngels, però ja no concedeixo entrevistes perquè hi ha una cua enorme de periodistes del món sencer que m’ho demanen. A més de la selecció de les 100 dones de la revista Arab Business de Dubai, una fundació nord-americana que ajuda a la ciutadanai a tenir una millor comprensió d’Orient ha seleccionat 25 llibres d’autors musulmans distribuïts en 900 llibreries, entre els quals s’hi troba el meu Dreams of Trespass, on parlo de la meva infància. Per desgràcia, no puc dedicar temps a les entrevistes, tinc molta feina. Aquesta tarda tinc una reunió, preparo un taller d’escriptura sobre els joves i internet. L’última entrevista la vaig concedir a Driss Ksikes per a una publicació que acaba de sortir. Coneixes a Driss Ksikes? Podries demanar-li …
M.A.R.: Sí, conec Driss Ksikes i fins i tot estem en contacte a Facebook. Li vaig escriure per demanar-li la introducció, però també està molt ocupat amb la promoció de l’obra.
F.M.: Vine a Rabat i podràs parlar amb persones molt interessants amb les que treballo en aquests moments. Escolta, em truquen per l’altre telèfon! Truca’m demà a les 11 i tindrem més temps per parlar i veure què fem.
Cada vegada que parlo per telèfon amb Fatema Mernissi em sorprèn aquesta veu tan sensual que té. Una mica decebuda per l’entrevista, vaig mirar la publicitat del llibre de Ksikes, Le métier d’intellectuel: dialogues avec quinze Penseurs du Maroc; vaig veure que dels quinze pensadors i pensadores seleccionades, 10 havien vingut a l’IEMed, i alguns i algunes diverses vegades. Això em va donar més força per insistir de nou al dia següent amb Fatema.
M.A.R .: Bon dia, Fatema. Va estar bé, la reunió sobre els joves? De fet, en els anys noranta ja vas començar a investigar sobre l’impacte del satèl·lit i l’aparició de les parabòliques, però també sobre la importància de la comunicació per a l’èxit dels joves. Les Sindbads marocains. Voyage dans le Maroc civique és un llibre que recopila el teu treball en aquest sentit -articles, reunions amb joves i dones-, i en què expresses sobretot la vitalitat de la joventut rural de l’Alt Atles i del desert de Figuig i Zagora. Uns joves que es mouen i utilitzen cada vegada més internet i l’energia solar, en major mesura fins i tot que els ciutadans que viuen a Casablanca. Un llibre que fa caure els estereotips sobre el que és rural i urbà.
F.M.: Sí, però ara parlo d’una tercera generació. Ara el fenomen que m’interessa és diferent. Has de llegir la revista L’internaute. Ahmed Moumnine és el cap de l’empresa Buzz Comunication i director de la publicació. Veuràs com els joves parlen i ensenyen les bambes Nike -o d’altres marques molt cares per a ells- que han robat. Hi ha un gran debat entorn de la societat de consum, he parlat amb psicòlegs que treballen amb joves en hospitals o presons. Si vens a Rabat el 22 de maig, tinc previst un altre taller amb gent a la que hauries de conèixer i entrevistar, no a mi!
M.A.R .: Primer he d’acabar la revista. Tenim una data límit per treure el número. Podria fer-te una mena de retrat amb les idees que has expressat en les diferents trobades que hem tingut, ja sigui a Barcelona, Granada o Rabat … Edgar Morin i tu sou els dos pensadors que més m’han influït en la meva trajectòria a l’IEMed.
F.M.: No la veig molt clara aquesta història del retrat, perquè em farà dir coses que ja no figuren entre els meus actuals objectius. Ara m’interessen els tallers d’escriptura. L’últim l’he fet amb dones periodistes.
M.A.R: Recordo molt bé que, quan vaig anar a casa teva a Rabat el febrer de 2012, estaves preparant un taller d’escriptura amb set joves periodistes, fundadores de la Xarxa de Dones Periodistes. Actualment, aquestes joves, de procedències diferents -la premsa en àrab, en amazic i en francès-, ocupen càrrecs importants. Una d’elles és cap de redacció de la revista Economie & Entreprises! Em vas explicar que representen la nova classe mitjana que està sorgint al Marroc. Han estudiat en universitats marroquines, a diferència de l’antiga elit, que acostumava a estudiar a França o els Estats Units.
F.M.: El llibre de què parla, Journalistes marocaines. Génération Dialogue, es va publicar el 2012. En aquesta obra parlen de les seves trajectòries, les seves famílies i les motivacions dels seus pares. Malgrat la seva procedència rural, els pares volien que les seves filles cursessin estudis superiors. La Xarxa de Dones Periodistes té l’ambició de promoure la posició de les periodistes, afavorir la seva presència i millorar la seva representació en tots els nivells de responsabilitat dels mitjans de comunicació. Aquest nou taller del que t’he parlat s’ha realitzat amb dones periodistes que, a més d’escriure en revistes, diaris, etc, tenen blocs i són usuàries de Facebook. El títol Pourquoi suis-je sur Facebook és el resultat d’aquest últim taller d’escriptura, coordinat per Nouzha Guessous.
M.A.R.: Quan vaig anar al Marroc, el novembre de 2013, vàrem abordar nombrosos temes. Com sempre, estaves apassionada per la influència de les noves tecnologies de la informació, però en aquesta ocasió volies mostrar tot alló que passa als carrers de Rabat i em vas portar a una cantonada on venien CD. Sempre trobes personatges populars molt astuts que et transmeten informacions. Hi ha un personatge que segueix apareixent en les teves publicacions, un col·lega de la universitat que exerceix el paper d’oponent dialèctic, el professor Kamal. És una persona real?
F.M.: Tinc el costum de passejar cada dia durant unes quatre hores pels barris més populars; el meu favorit és Akkari. Escoltar la gent i parlar amb ella és per a mi una autèntica font d’inspiració. La cultura oral és apassionant. I és cert que així m’assabento de les últimes novetats. També m’integro a la natura: una de les coses que m’agrada enormement és mirar la posta de sol sobre el mar, i la vista des d’Akkari és fantàstica. Això em resulta més gratificant que anar a una cafeteria elegant o a un hotel de cinc estrelles de Dubai. M’agrada molt la interacció amb la gent, perquè em proporciona la dialèctica i l’humor que es troben en les meves obres. Et confesso que regalar-me el plaer de mirar aquesta posta de sol a un barri popular com Akkari que no pas em convidin a fer conferències a Dubai. Per què? Perquè detesto parlar davant d’una audiència de 1.000 o 3.000 persones que no poden qüestionar res del que dic en la meva intervenció.
Ah, Kamal sí que hi és! Però es tracta d’una amalgama de quatre o cinc persones que conec i amb qui m’agrada molt discutir: un professor i gran especialista de Les mil i una nits, o un col·lega sociòleg de la meva facultat … Eren personatges de la meva edat, però ara en aquest personatge hi introdueixo a altres més joves amb els quals també parlo. Intento pensar com els mestres sufís. Et passo un missatge del mestre Ibn Arabi: «Per superar l’ansietat, el millor mitjà és comunicar-se».
M.A.R.: Sempre has treballat amb joves i no només amb els teus estudiants universitaris, sinó també amb membres d’associacions cíviques, dones teixidores de catifes que es converteixen en grans artistes … El llibre Les Aït Débrouille (1998) és molt clarificador per veure com un douar -un poblet de l’Alt Atles- pot desenvolupar, amb l’ajuda de les ONG rurals, valors cívics i participar-ne. Són històries reals, no recomanacions. El mateix passa amb altres publicacions, com À quoi rêvent els jeunes? (2007). Sempre has utilitzat simbòlicament a Scheherazade i Simbad -els dos grans herois literaris del món àrab en diverses publicacions, com Chahrazad n’est pas marocaine, autrement elle serait salariée (1988) i Scheherazade Goes West (2001). Creus que els herois clàssics dels països musulmans han quedat superats amb l’actualitat de la comunicació?
F.M.: No, de cap manera!. Aquests personatges segueixen vius en la cultura oral. Em parles de Les Sindbad marocains, un llibre que a tu t’agrada molt, en el que vaig escriure: “Imagineu, aquests Simbad berbers tan espavilats del Marroc de 2004 tenen un avantatge aclaparadora respecte als herois de Les mil i una nits. Mentre que el Simbad de Bagdad navegava per l’oceà Índic amb fràgils embarcacions de tecnologia primitiva, els joves de l’Alt Atles i Zagora descobreixen el món sense passaport ni visat navegant hàbilment per satèl·lit i participant activament en les associacions cíviques més dinàmiques.”
En relació amb Scheherazade, en algunes entrevistes concedides durant les revoltes àrabs vaig comentar que la joventut i les dones, així com les periodistes de la publicació Diálogo Generación, confirmen la meva teoria que la revolució àrab es deu a forces internes i no a les manipulacions del estranger. A partir de l’any 2000 les dones van envair els canals per satèl·lit i van acabar amb el monopoli de la paraula en l’espai públic per part dels homes. La imatge de la Scheherazade obedient i invisible que deixava de parlar a l’alba per obeir la llei que li imposava el seu marit, el rei Schariar, ha desaparegut. Armades de les noves tecnologies, les modernes Scheherazades, com les presentadores d’Al-Jazira o aquelles periodistes que han creat aquesta xarxa al Marroc, parlen les 24 hores del dia.
M.A.R.: En el llibre El haren y Occidente (2001) tractes diversos temes amb humor i simpatia. Expliques, amb contes tradicionals, per què els àrabs temen que les dones aixequin el vol i per això les tanquen, mentre que els occidentals dominen a les dones amb la publicitat perquè es mantinguin primes i joves. ‘L’últim capítol de la faldilla de la talla 42 és genial! Vam veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona l’exposició de pintures de dones artistes inspirades en el teu llibre sobre l’harem. Tu vas donar la conferència inaugural a l’IEMed.
Al novembre de 2013 et vaig visitar a casa teva i vàrem parlar del teu llibre Les 50 Noms de l’amour. Li jardí des amoureux d’Al-Imam Ibn Qayyim al-Jawziyya. Un bell llibre d’art publicat el 2011 per Marsam amb excel·lents cal·ligrafies de Mohamed Idali i il·lustracions de Mohamed Bannour i Fatima Louardighi. La teva introducció està escrita amb ironia; entra en un joc dialèctic amb l’iranià Abbas, un jove que t’incita a utilitzar les 50 paraules d’amor del imant Ibn al-Jawziyya ‘per crear un joc electrònic sobre la intel·ligència emocional!
F.M.: La jove generació dels països musulmans sempre em sorprèn per la seva creativitat, sobretot els musulmans dels països asiàtics: malaisis, pakistanesos, iraquians, iranians … Utilitzen els meus escrits per crear obres d’art en diversos camps artístics. Acabo de rebre un correu electrònic d’una professora i artista pakistanesa que dóna cursos a la Universitat de Nova Jersey i ha creat una performance musical basada en el meu llibre Scheherezade Goes West.
M.A.R.: Fatema, si et sembla bé, et puc tornar a trucar aquesta tarda o demà perquè m’informis sobre el llibre que estàs preparant ara en anglès sobre la por a l’islam, Why islam scares West? M’agradaria que m’el comentessis.
F.M.: Estimada Maria-Àngels, com que et considero com una germana, t’enviaré la resposta que sobre aquest mateix tema els he donat a Driss Ksikes i Fadma Aït Mous per a la seva publicació. En tindràs prou per escriure a Quaderns de la Mediterrània.
Fatema Mernissi m’envià la seva resposta en arribar la nit, el moment en què Scheherazade aprofita per explicar contes al seu marit, el rei Schariar.
I deia així: Crec que al segle XXI l’Islam fa més por que mai als països occidentals perquè aquesta religió nega l’existència de fronteres geogràfiques establertes pels éssers humans, i afirma el nostre privilegi de circular lliurement per la terra, a la qual l’Alcorà descriu com una catifa en la sura Nuh núm 71. Estimada Maria-Àngels, medita amb mi sobre el verset 19, que m’encantava de nena i sempre em fa somniar amb el moviment quan em sento paralitzada, ja sigui física o mentalment: “ell us va concedir la terra a manera de catifa perquè recorreguereu els seus amplis camins”. Si tens un problema, alça el cap, mira les estrelles i mou-te! En donar-nos el privilegi d’estar ancorats en el nostre entorn còsmic, l’Islam ens convida a viatjar i a sentir-nos com a casa a tot arreu, ja sigui a l’Índia o a Brussel·les. I no hem d’oblidar que van ser els països europeus els que es van inventar, al segle XVI, la majoria de les actuals fronteres geogràfiques, com explica Jared Diamond: “L’any 1500, menys del 20% del territori mundial estava dividit per fronteres que delimitaven uns estats dirigits per buròcrates i regits per lleis. Actualment, està dividit així tot el territori mundial, excepte l’Antàrtida”. Per tant, no és massa sorprenent que les nacions occidentals, que van inventar les fronteres geogràfiques quan van colonitzar el planeta, siguin les primeres a alarmar-se davant d’una globalització que les posa en dubte i que insisteix en la dimensió còsmica del nostre entorn natural, que ens arrela a tothom en una mateixa base comuna. I de sobte, els occidentals s’obsessionen amb el medi ambient! I es dóna la causalitat que en l’Islam, com en la majoria de les religions del llibre, alló sagrat i la natura són una mateixa cosa. Una evidència que no ha passat inadvertida als científics occidentals més perspicaços: el Déu invocat per Albert Einstein s’aproxima al del filòsof holandès Spinoza, qui sostenia, al segle XVII, que Déu i la natura són dos noms per a una mateixa realitat, que Déu és la pròpia naturalesa.
Així doncs, quan als carrers de les capitals europees persegueixen el vel com a símbol del sagrat, de sobte s’adonen que aquest reapareix en l’horitzó com una obsessió en un entorn que no s’havia previst. Tot d’una Occident s’adona que la seva ciència no li ha permès controlar l’entorn natural i que, a més, aquest es pot venjar provocant cataclismes devastadors!
M.A.R.: M’imagino Fatema mirant la posta de sol sobre el mar i repeteixo en veu alta el que acabo de llegir: “Si tens un problema, aixeca el cap, mira les estrelles i mou-te!
Per conèixer totes les publicacions, articles, activitats i la caravana cívica, recomano entrar al web de Fatema Mernissi
*Entrevista publicada a Quaderns de la Mediterrània, núm 20-21, en castellà i frances
