OPINIÓ
El 2004, la fotografia de la soldat USA Lynndie England embarassada torturant a un pres iraquià a la presó d’Abu Ghraib va donar la volta al món i va estremir les consciències.
Encara resultava insuportable el veure una dona que anava a ser mare, vexant un captiu com si no fos també ell un ésser humà que tenia una mare. La tortura era viscuda com un error d’epistemologia, o sigui, una contradicció insuportable introduïda per la força o per la publicitat a les veritats superiors de la cultura. I l’embaràs, associat íntimament amb l’amor, agreujava la contradicció, accentuant la repulsa. El sentiment amorós que agermana a les criatures humanes es va imposar llavors, com tantes vegades abans, sobre la força de les armes. El sentir es va fer política.
Entre el diumenge 9 i el dimarts 12 d’abril passats, la mort trista i prematura de Carme Chacón, notable política professional socialista, va omplir les notícies d’una altra foto amb una insistència tan sorprenent que va semblar que la instantània voldria convertir-se en el moment de la seva vida més digne de passar a la posteritat. Era una foto de 2008 en la qual ella, embarassada, passava revista a tropes de l’exèrcit espanyol.
Una hàbil maniobra del llavors president del govern havia facilitat la possibilitat d’aquesta imatge -que va donar, també ella, la volta al món- traslladant a Carme Chacón de ministra de l’habitatge a ministra de defensa. Entenc que el president, sent home, no es va adonar que la seva jugada va portar a una mare -a la mare- a autoritzar la guerra en què semblava que ell mateix no cregués, ja que havia retirat les tropes espanyoles de l’Iraq tot just arribat al govern.
L’escena de la dona embarassada cridant:” Ferms!”, amb el mentó alçat cap a uns militars que li retornaven el gest superb de qui es creu per sobre de la vida i de la mort. S’estremien d’horror les entranyes, sotmeses a un error de epistemologia similar al de la fotografia de Lynndie England. Perquè una mare no autoritza impunement la destrucció de la seva pròpia obra, que són cossos humans (Cossos que parlen) i relacions primàries.
I no obstant això, la foto de Carme Chacón no sembla haver estremit les consciències. Ha estat aclamada en tots els mitjans de comunicació que he seguit.
Ni una periodista al meu abast, de dreta o d’esquerra, ha sortit ni una mica de la línia correcta, de la veu del seu amo. He sentit tonteries com “la foto demostra que una dona embarassada pot fer la seva tasca”. O “les dones podem estar a tot arreu”. Podem? Volem?
Aquests fets indiquen que les dones occidentals, si seguim així, perdrem la batalla ferotge pel sentit / sense sentit de la guerra que s’està lliurant en el present i de la qual la foto de Carme Chacón és una peça publicitària importantíssima. La batalla simbòlica pel sentit / sense sentit de la guerra la havíem guanyat gairebé sempre les dones, des Lisístrata, el nom significa “La que dissol els exèrcits”, fins Leymah Gbowee, la pacifista de Libèria que organitzant una vaga d’heterosexualitat, com Lisístrata, va aconseguir que acabés la segona guerra civil del seu país el 2003.
Hi ha un vincle directe entre l’autorització femenina de la guerra i el lloguer d’ úters amb els seves silencioses granges de dones. Una autoritza l’altra. No és difícil sentir-ho ni veure-ho.
