“Un món amorós és possible perquè en qualsevol moment, qualsevol de nosaltres, pot decidir estimar més i millor”
Es podrien escriure milers de línies sobre l’obra de Laura Gutman.
Els seus llibres són molt més que llibres. Suposen un llegat ple d’essència, ple de veritat. Lluny de ser dogmàtica, la seva saviesa es materialitza només quan algú comprèn. Llavors, només llavors, les seves paraules cobren sentit.
Laura Gutman creu que la llavor del sofriment humà resideix en la infància. L’autora ens convida a bussejar en la nostra pròpia realitat emocional, per poder traçar una vida plena de consciència més enllà de les creences.
Laura Gutman és autora de diversos llibres sobre infància, maternitat, paternitat, addiccions, violència social i sobre la metodologia de construcció de la “biografia humana”. Dirigeix una Institució amb base a la ciutat de Buenos Aires que compta amb una Escola de formació professional i un equip de professionals que atenen homes i dones adultes.
Alguns dels seus llibres publicats
Som qui creiem que som?
Som molt més complets que aquest mini personatge reactiu que creiem que som.
I per què no en som conscients d’aquesta amplitud?
Perquè la nostra mare no ha estat una mare conscient de sí mateixa, ens ha criat sota els seus propis mandats, prejudicis o enganys i no va ser capaç d’observar, d’acompanyar-nos, de recolzar-nos en el desplegament de les nostres virtuts personals, per fora dels seus desitjos o expectatives. El “personatge” és producte de la mirada subjectiva de la nostra pròpia mare, que necessita “situar-nos” en algun lloc del seu escenari. Després, creixem creient que som “això” que la mare ha dit que som.
I per això les persones afirmem haver estat feliçes durant la infància?
Sí, és clar, perquè això va ser el que la mare va dir. Els records són construccions basades en paraules que han nomenat certs fets. Per això, “recordarem” allò que la mare ha dit.
¿Encara que no sigui veritat el que la mare va nomenar?
El que passa és que si no vivim en una permanent recerca de la veritat interior, tots i totes nosaltres vivim “enganyats”. La mare no ens va mentir deliberadament. Simplement, la mare va comprendre i va interpretar la seva vida des del seu propi punt de vista, que acostuma a ser acotat, parcial i habitualment embolicat en prejudicis, opinions i dins d’algunes regles morals discutibles. Els nostres “punts de vista” solen ser cecs, perquè no aborden la totalitat de les trames. Per tant, és molt poc probable que la mare hagi pogut “comprendre’ns netament” en la nostra especificitat d’infants, perquè ella mateixa no comprenia i estava tancada en el personatge que la seva pròpia mare havia diposat per a ella des de temps remots. Tota aquesta “trama d’enganys i supòsits” estan descrits detalladament en els meus llibres.
Totes les persones tenim un propòsit en aquesta vida?
Crec que cada ésser humà arriba al món amb certes virtuts que té la possibilitat de desplegar a favor de l’altre. Ara bé, per entrar en contacte amb aquestes virtuts personals i per desenvolupar-les, necessitem que durant la nostra infància, algú les posi en valor i ens acompanyi. Habitualment no ho sabem perquè ningú ens va observar -quan erem infants- amb ulls nets.
Però sempre s’ha dit que no hi ha amor més pur que el d’una mare …
Si observem el disseny humà, és així. Les mamíferes femelles que donem a llum, estem dissenyades per a protegir, emparar, cuidar, alimentar i estimar l’infant que depèn de nosaltres. Però la nostra civilització -i cadascun i cadascuna de nosaltres funcionant d’acord amb els paràmetres del patriarcat- fem tot el possible per allunyar-nos del nostre disseny. És senzill: si no hem estat estimats, estimades per la nostra mare i si no en tenim consciència, difícilment estarem en condicions d’estimar a un altre o una altra, perquè estem encara famèliques -infantilment famèlics- d’allò que encara desitgem rebre. Estem famèlics d’amor matern.
Aleshores, com podem omplir aquesta mancança i trobar el nostre ésser essencial?
Tots els camins d’indagació, en la mesura que siguin honestos, ens proposen poder-nos conèixer més. És veritat que hi ha molta falsedat circulant, d’aquí la desorientació. En el meu cas, proposo el sistema que he anat desenvolupant i que anomeno la “Biografia Humana”, que és un sistema d’indagació personal que intenta observar amb amplitud els escenaris -el més complerts possibles- de la nostra infància, revisar què ens va passar, què hem fet amb això que ens va passar, quins personatges hem fet servir per sobreviure al desemparament i com ara que som adultes i adults perpetuem aquests mecanismes infantils. Per a què? per poder descobrir la distància entre el nostre ésser essencial i el personatge que ens ha permès sobreviure emocionalment en el passat.
El nombre de divorcis augmenta cada dia, ha fracassat el concepte de família nuclear? Quin és el millor model per criar els nostres infants?
La família nuclear mai va tenir un propòsit amorós. Sempre va tenir un propòsit econòmic. Ara que ens donem el luxe de viure poc a poc una sexualitat més lliure i oberta, és obvi que la parella monogàmica no té futur. Perquè els éssers humans no estem dissenyats així. Els infants no necessiten cap model, només necessiten amor i la satisfacció de les seves necessitats bàsiques.
Llavors, no és possible una família amb amor?
Sí que és possible. Una família no impedeix que circuli l’amor. En veritat, no hi ha res que impedeixi que circuli l’amor. Ara bé, la família ni cap sistema vincular és garantia perquè estimem a l’altre o l’altra. Estimar és una decisió personal.
Embogim per desamor?
Sí, és clar. Alguns infants embogim per falta d’amor matern. Perquè arribar al món esperant ser estimats i que això no passi, és molt desestabilitzador per a l’ànima infantil. De fet, crec que és un miracle que no estiguem més a prop de la bogeria del que estem.
Per què no som estimats en arribar a aquest món?
Tots els infants, en néixer, esperem trobar-nos amb un territori similar al que hem viscut durant nou mesos a l’úter matern: contacte corporal permanent, alimentació permanent, aixopluc permanent, abraçades permanents, moviment permanent. Després, a mesura que anem aconseguint el desplaçament autònom (prop dels nou mesos) seguim necessitant la mirada, la disponibilitat, la comprensió i l’aixopluc del cos i la consciència de la nostra mare.
I … no ho aconseguim?
Tot això és possible si la nostra mare tolera romandre dins de la fusió emocional, és a dir, si pot percebre, interpretar i respondre a la totalitat de les nostres vivències i sentiments des del punt de vista del territori emocional que estem compartint. El que passa és que perquè les mares poguem tolerar romandre en el mateix territori emocional, que és el mateix de la nostra pròpia infantesa, hem d’haver abordat, comprès i acceptat tot allò que ens va succeir quan nosaltres mateixes erem nenes. En el cas contrari, ens refugiarem en qualsevol lloc que ens asseguri el no contacte amb la nostra realitat emocional. Això està descrit en els meus primers llibres publicats.
Cada dia més, les persones tendim a l’individualisme, ha fracassat el nostre sistema social, polític i econòmic?
Crec que és millor pensar-ho sota el sistema del Patriarcat. La civilització patriarcal té com a objectius la dominació dels més forts sobre les i els més febles. Per això, els petits sistemes que conformem, necessiten deixar de banda l’amor i posar en primer pla la competència o la conquesta.
En aquesta conquesta, la nostra societat occidental ha aconseguit “lluitar” contra les malalties, suposa això un avenç?
Jo no hi veig cap avenç. Les malalties apareixen per ser compreses, no per enemistar-se amb elles. Les malalties són la manifestació d’una part de la nostra ombra. Ens pertanyen. Apareixen perquè abans no hem volgut sentir altres missatges que es presentaven de maneres més amables, que el nostre sí mateix ens estava indicant. Per tant, tots els símptomes necessiten ser escoltats, compresos, dins de la totalitat de la nostra trama. No hi una millor amiga que la malaltia, perquè ens diu la veritat tal com és. La nostra feina és preguntar, qüestionar i investigar què és el que la malaltia ens ve a dir.
Com podem passar d’un sistema dominador a un sistema solidari?
Lamento ser reiterativa, però jo hi veig un sol camí: comencem per reconèixer la nostra realitat emocional, el dolor que ens ha representat la submissió durant la infantesa, la fam que encara perpetuem, la revenja, la por o la rigidesa que encara viu en el nostre interior. I quan hàguem entès que no vam ser estimats o estimades però que podem decidir avui -sent adultes i adults- estimar, comprendre i acompanyar a l’altra i a l’altre -sigui qui sigui aquesta o aquest- quelcom començarà a canviar cap a un sistema solidari veritable. No imposat, superficial, ni fals.
Molt bonic … Existeix algun model?
Bé … han existit civilitzacions prepatriarcals, anomenades avui “Matrifocals”, basades en el respecte per la dona, per la mare terra -avui diríem ecològiques- per la sexualitat lliure i per l’amor. De tota manera, no crec que necessitem models externs, sinó que hem d’anar construint sistemes d’acord al nostre disseny original com a éssers humans, que hem arribat al món amorosos i amb una exquisita capacitat per estimar.
Com seria el món ideal de la Laura Gutman?
Jo no aspiro a mons ideals, sinó a mons ben reals. La bona notícia és que cada un de nosaltres pot decidir estimar l’altre o l’altra encara que no hàgim estat estimats. És clar, per això és indispensable assabentar-nos en primer lloc que no hem estat estimats. Haurem de mirar amb els ulls ben oberts la nostra pròpia realitat emocional. Després, podrem prendre decisions conscients. Un món amorós és possible perquè en qualsevol moment, qualsevol i qualsevulla de nosaltres, pot decidir estimar més i millor.
Laura Gutman
