OPINIÓ
El 3 d’abril, en un acte solemne, l’Ajuntament de Barcelona presentava el Pla per a la Inclusió Social 2012-2015. Es tracta d’un conjunt d’eixos estratègics i actuacions, àmpliament debatut amb nombroses entitats de la ciutat, però que caldrà concretar, pressupostar i impulsar amb una determinació a l’alçada de la crítica situació que estem patint.
El moviment veïnal coneix de primera mà la petja que la pobresa deixa als nostres barris. Per això demanem que totes les actuacions de les administracions públiques i, en primer lloc, del propi Ajuntament, potenciïn la seva vessant social. Des de la FAVB, donem una especial importància a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), recentment proposada al Parlament de Catalunya, a favor d’una Renda Garantida de Ciutadania. El 15 d’abril començarà la recollida de signatures.
Tots els indicadors confirmen allò que, per a les entitats veïnals, constitueix des de fa temps una evidència: la perversa combinació de la crisi i de les polítiques d’austeritat, promogudes des de les diferents administracions públiques, està enfonsant àmplies franges de la població en la pobresa. Parlar de situació d’emergència social, lluny de ser una figura retòrica, s’ha convertit en una pàl·lida descripció de la realitat. A la “rica” ??comunitat autònoma de Catalunya, més del 25% de les persones en edat de treballar no té feina – al voltant de 850.000, segons l’enquesta de població activa. Es preveu que l’any 2014, només el 30% de les oficialment registrades rebrà algun tipus d’ajuda.
Un recent estudi de l’Institut Municipal d’Estadística certificava que més de la meitat dels barris de Barcelona es troba per sota de la mitjana de rendes familiars de la ciutat. Les desigualtats s’aprofundeixen i esdevenen cròniques. La taxa de pobresa i el risc d’exclusió social afecten el 24% de la ciutadania, amb un impacte particularment cruel sobre la població femenina i sobre la infància, el desenvolupament físic i intel·lectual de la qual hipotequen les privacions. N’hi hauria prou amb assenyalar, pel que fa als nuclis de convivència que es troben en aquesta tessitura, que el 48% són famílies oficialment consignades com “monoparentals” – en la seva aclaparadora majoria, però, a càrrec de mares soles, i que seria més apropiat anomenar “monomarentals”. Fins i tot en barris de classe mitjana però població envellida, com és el cas del cèntric Eixample barceloní, la pobresa s’instal·la als col·lectius de vídues i pensionistes, que subsisteixen amb minvats ingressos.
En països industrialitzats com ara França, amb un Estat del benestar més desenvolupat, tot un seguit d’ajudes a les llars – naixement, escolarització, allotjament… – contribueix a evitar que nombroses situacions d’estretor econòmic basculin cap a la pobresa o l’exclusió. Aquí no disposem d’uns dispositius similars. La recent Assemblea de la FAVB, celebrada el passat 16 de març, en una resolució sobre la situació de les dones titulada “La primera violència: la pobresa” declarava justament: “El desmantellament del ja deficient estat del benestar… deriva els costos de la crisi cap a les dones, relegant-les a l’espai privat, empitjorant les seves condicions de vida, augmentant la desigualtat entre homes i dones… amb una especial virulència pel que fa a les condicions de vida de les dones migrades, gitanes, dones discapacitades…” I acabava reclamant “unes polítiques que afavoreixin l’accés a un treball digne, que donin opcions a les joves perquè puguin escollir la seva vida i gaudeixin d’independència econòmica, única manera d’avançar en la igualtat i combatre eficaçment totes les violències”.
Una iniciativa novadora
Certament, són molts els factors que incideixen en el creixement a ulls vista de la pobresa: l’atur, la precarietat generalitzada del mercat laboral, la disminució del poder adquisitiu dels salaris … Però també el conjunt de retallades efectuats en la despesa social pels governs, central i autonòmic: les restriccions en les prestacions per atur, en subsidis i polítiques actives d’ocupació, en la llei de dependència, en ajudes a joves … sense oblidar els dobles pagaments sanitaris, la congelació de pensions o la desastrosa política d’habitatge, avui en dia àmpliament contestada. Catalunya té el trist honor d’encapçalar el rànquing estatal de desnonaments, prop del 90% dels quals es produeix, en l’àmbit de l’àrea metropolitana, per impagament de lloguer. Amb tot això, es va perfilant una geografia de la injustícia social que fractura la ciutat i el país.
Hi ha, doncs, un feix de polítiques públiques que caldria revertir per fer retrocedir la pobresa. No obstant això, algunes urgències resulten indefugibles. Per això, la nostra assemblea va adoptar i va decidir promoure la ILP, proposada al Parlament de Catalunya per un col·lectiu de sindicalistes, intel·lectuals i activistes socials, a favor de la instauració d’una Renda Garantida de Ciutadania – un dret que contempla l’actual Estatut de Catalunya, però que encara no ha tingut concreció legislativa. Es tractaria d’una prestació, complementària en cas de percebre altres ingressos, que assegurés a tota persona, major de 18 anys i legalment establerta, uns recursos que arribessin als 664 euros mensuals, estimats per la mateixa Generalitat com a renda de suficiència. D’aquí uns dies començarà la recollida de les 50.000 firmes que han d’avalar el projecte de llei i permetre el seu debat en seu parlamentària. Des del moviment veïnal ens bolcarem en aquesta campanya com un mitjà d’elevar la consciència de la ciutadania en tant que subjecte de drets. Perquè, efectivament, una de les conseqüències més nefastes de la pobresa és l’atomització de la societat i el foment de la mentalitat de persona assistida. I és que, més enllà de la bona voluntat, les pròpies limitacions dels serveis socials – que treballen en xarxa amb les parròquies i altres organismes -, la preeminència dels bancs d’aliments, el caràcter puntual dels ajuts… no poden per menys d’imprimir un biaix caritatiu a aquestes accions. Només una societat que abordi el fenomen disgregatiu de la pobresa amb criteris de solidaritat, de justícia redistributiva i de dignitat humana – i no de beneficència – mantindrà la cohesió necessària per superar la crisi actual. Per contra, una població sense drets, malmesa i desballestada, corre el perill de veure’s arrossegada, rere banderes populistes o demagògiques, a una lluita desesperada de pobres contra pobres… o reduïda a la impotència davant d’un capitalisme depredador.
Coneixem d’antuvi la disposició de l’actual govern de la Generalitat, que s’oposarà vehementment a la ILP argüint escassetat de recursos pressupostaris: els economistes de la comissió promotora calculen que l’aplicació de la llei requeriria una dotació de 1.800 milions d’euros. Doncs bé, heus aquí una excel·lent ocasió per debatre de prioritats i, en última instància, sobre el model de país que volem. I no s’hi valdrà escapolir-se’n assenyalant les exigències – impossibles d’assumir – de dèficit que planteja el govern central, ni els incompliments – certament reiterats – de Madrid en matèria de finançament. CiU no ha presentat encara el seu projecte de pressupostos. Sabem, però, que el servei del deute financer de la Generalitat superarà aquest any els 2.300 milions d’euros. I que el pagament de les obres públiques finançades per empreses constructores, com els peatges a l’ombra de les noves autovies “gratuïtes”, suposarà altres 1.100 milions. A diferència d’aquestes partides, la corresponent a una renda ciutadana revertiria, a través del consum, en l’activitat econòmica, afavoriria el comerç de proximitat i tributaria. Sabem, d’altra banda, que el frau fiscal, segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA), s’enfila a casa nostra fins als 16.000 milions d’euros.
No són només xifres, sinó el reflex d’unes determinades relacions socials, dominades per les elits financeres i una minoria privilegiada. Sembla cara una Renda Garantida de Ciutadania? El que ens està resultant, més que car, insostenible i amenaçador, és la pobresa. Sí, la pobresa, amb els seus estralls socials i de gènere, amb la devastació cultural i política que inscriu en les nostres vides.
