Reflexions i conclusions d’un estudi sobre 250 pel·lícules
Escena 1: Tres noies de diferent procedència i origen pateixen un intent de ser reclutades per a exercir la prostitució en un bordell.
Us sona? No tindria res d’estrany si no fos perquè l’escena correspon a una pel·lícula de 1913 titulada Tráfico de almas.
Escena 2: El parlament d’un país discuteix una llei sobre si cal prohibir o no la prostitució, mentre els propietaris d’un prostíbul es preocupen pel seu futur i, segons diuen, pel de les seves treballadores.
Res de particular, si no fos perquè l’escena correspon a una pel·lícula japonesa de 1956 de Kenji Mizoguchi titulada La calle de la verguenza.
Sí que hem avançat des d’aleshores! Sembla increïble que la prostitució, que ja es tractava al cinema a principis del segle XX, continuï exactament igual –o pitjor- un segle més tard.
I, sobretot, és molt més difícil pronunciar-se perquè com que actualment a les societats democràtiques hi domina la teoria del lliure albir i la llibertat individual, doncs és francament complicat dir què cal fer respecte de la prostitució. Per això vaig decidir analitzar la representació que el cinema ha fet d’aquesta qüestió, per veure si m’aclaria una mica. Ja he vist 250 pel·lícules.
Si hi ha hagut un paper preponderant que la dona ha representat al cinema ha estat el de prostituta. “Posi una puta a la seva pel·lícula” semblava la millor manera d’incorporar una protagonista femenina, fins i tot en aquells entorns on només hi havia homes. Per versemblança narrativa, sobretot, perquè una prostituta podia aparèixer a qualsevol escenari sense que en minvés la seva “virtut”. Perquè aquesta és la primera i gran divisió de les dones que ha fet el patriarcat: les respectables i les que no ho són, “les que han caigut”, les dones deshonestes. Les bones noies i les dolentes. Les que eren per a casar-se i les que eren per a divertir-se. Les dues cares de la sexualitat masculina: la dona exclusiva i la dona compartida. Això comença a canviar als anys 60 i, especialment, als 70, quan els moviments per a l’alliberament de les dones van introduir un nou model de prostituta: la dona alliberada que ho feia com a opció personal: (Nana a Vivre sa vie (1962), Bree Daniels a Klute (1970), Iris a Taxi Driver (1976), Eva a La mujer flambeada (1983), China Blue a la pel·lícula del mateix nom (1985), Lauren Slaughter a La calle de la media luna (1986), Liz a Chicas de Nueva York (1986), i fins i tot Vivian a Pretty Woman (1990), entre d’altres.
Quan les dones van començar a poder fer servir la seva llibertat sexual lliurement, sense ser condemnades moral i socialment, la coartada que els homes només podien tenir sexe si freqüentaven prostitutes es va ensorrar. Ja no tenien necessitat de pagar. Les dones ja podien tenir tantes relacions com volguesin sense ser prostitutes ni considerades indecents. Però, aleshores, oh sorpresa!, la prostitució va augmentar i va començar a integrar-se en el discurs normalitzat que era una opció adoptada lliurement i, afortunadament, sense cap sanció moral ni ètica per a les prostitutes, que ja no eren pobres víctimes caigudes en desgràcia, sinó dones lliures que optaven per aquella forma de vida. I el sexe en el cinema posterior als 90 es va fer molt més agressiu, més heavy, més explícit, i anar de putes va esdevenir una opció més de la indústria del lleure, inclòs el turisme sexual. Apareixen (o tornen) les màfies, els traficants de persones, mesclat amb les drogues, la pobresa, la immigració, i tot això emparat per l’auge de la prostitució i la inanitat dels governs de tot el món: Útima salida, Brooklyn (1989), Whore (1991), Claire Dolan (1998), Caos (2001), El beso del dragón (2001), En la puta vida (2001), Lilja-4Ever (2002), La desconocida (2006), Promesas del Este (2007), etc. etc.
Els homes hetero i homosexuals continuen comprant sexe
I així continuem avui, en la inanitat. Mentrestant, augmenta la prostitució i el tràfic de persones amb finalitats sexuals, l’esclavisme sexual, el sexe amb menors, la pederàstia i totes les monstruositats que se li ocorrin al gènere humà en versió masculina, i és que, per moltes pel·lícules on hi apareguin dones que paguen per tenir sexe (Servicio de compañía (2001), Sonny (2002), Hacia el sur (2005), El día de la boda (2005), La clienta (2009), la realitat (si algú té dades i no llegendes urbanes sobre la qüestió que me les faci arribar, si us plau) és que són els homes hetero i homosexuals qui continuen pagant per sexe, ells deuen saber per què.
Algunes pel·lícules recents plantegen ja la prostitució com una activitat tan acceptable, digna i normalitzada com qualsevol altra. I molt millor remunerada. Així, després de veure The Girlfriend Experience (2009), en lloc de pensar què els passa als homes que són incapaços d’establir relacions sentimentals i amoroses sense haver de pagar, podem sortir pensant que l’ocupació més lucrativa a la qual podem aspirar les dones és el “treball sexual”.
Les prostitutes acaben sortint a les pel·lícules encara que no sigui necessari per a la versemblança narrativa, ni tan sols sigui l’única manera en què els homes poden alegrar la seva avorrida vida sexual. Les prostitutes de Conocerás al hombre de tus sueños (2010) –Charmaine- o El americano (2010) –Clara– podrien ser estudiants d’idiomes, universitàries, dependentes, advocades o astronautes. Però, és clar, són prostitutes.
Per acabar, el cine continua recorrent a les prostitutes per dos motius: l’un, per canalitzar la violència contra les dones, perquè sembla que l’espectador (i ho dic bé, l’espectador) justifica i accepta millor que a les putes se les bastonegi, maltracti, violi, rapti, torturi, drogui, bofetegi o humilïi. L’altre, legitima el discurs sobre la prostitució com una professió escollida lliurement, no problemàtica i molt, molt rendible.
Després de l’estudi que he realitzat, acabo les meves reflexions amb dues conclusions. Una: cal fer alguna cosa respecte de la prostitució. Dues: no sé si s’entendrà la meva postura, però estic a favor de les prostitutes i en contra de la prostitució.
