Per Butlletí de l’Equip Uni Girona
Montserrat Minobis al centre de la primer fila ajupides, amb les seves companyes d’equip Sànchez, Cèlia Cufí, Mercè Cufí, Anna Maria Pujol y Muñoz. Fotografia@unigirona
Montserrat Minobis (Figueres 1942-Barcelona 2019) va ser també una pionera en el món de l’esport. La seva joventut va ser vibrant: l’escoltisme, el teatre, la ràdio, rapsoda, bàsquet, tenis i patinatge, entre d’altres activitats, fins a l’any 1971 que es traslladà a viure a Barcelona, per començar i consolidar una exitosa carrera periodística.
A continuació reproduïm l’article publicat al Butlletí de l’UNi Girona amb motiu de l’organització un any més d'”El Partit de Totes”.
Invisibilitzades? Les nostres referents
Aprofitant el partit del diumenge cinc de març d’aquest 2023 de l’ Spar Girona i en el marc de la celebració del 8 del març del “Dia Internacional de la Dona”, l’Uni va tornar a organitzar “El Partit de Totes”.
Les jugadores, a títol d’homenatge, van lluir a les samarretes el nom de les dones escollides com a referents que ens han precedit en la lluita en cerca del lloc que les dones mereixen el món de l’esport.
Brittney Sykes, la base de l’equip, lluia el nom de Montserrat Minobis amb el dorsal numero 20.
Quinze dies després i en el següent partit de la Lliga Femenina de Bàsquet, es van lliurar les samarretes als familiars de les dones homenatjades en un emotiu acte.
Agrair a l’UNI GIRONA, la voluntat de reivindicar aquestes dones catalanes de gran vàlua, doncs el club considera que en mereixen la major difusió i ganes de saber-ne més. Al llarg de la història, les gestes i el treball de cada una d’aquestes dones ha estat silenciat, poc reconegut i totalment invisibilitzat.
Anna Maria Molina de Haro (Girona 1950 –1979).
Fou una atleta catalana que va desenvolupar gran part de la seva carrera al GEiEG, encara que també va passar pel club de Vallehermoso de Madrid. Entre 1967 i 1978, va ser campiona d’Espanya en 25 ocasions (17 a l’aire lliure i 20 en pista coberta) i campiona de Catalunya en 24 (15 a l’aire lliure i 9 en pista coberta).
Concretament, va ser campiona en curses de tanques, salt d’alçada, llançament de pes i de disc i en proves combinades.
Una lesió el 1971 li va impedir participar en els Jocs Olímpics de Munic de l’any següent i es va limitar als llançaments de pes i de disc, proves en què va acumular 14 títols estatals.
Durant la seva carrera va millorar 52 rècords de Catalunya a l’aire lliure i 28 d’Espanya. Va rebre la Insígnia d’Or de la Federació Espanyola d’Atletisme en reconeixement de les seves fites esportives.
Va morir el 17 d’agost de 1979 a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron conseqüència de les ferides greus provocades en un accident de cotxe.
Mercè Guix i Passola (Campdevànol 1922 —2009)
Va ser una jugadora de bàsquet i directiva esportiva catalana.
Treballadora en una fàbrica tèxtil, va formar part de la Secció Femenina de bàsquet de Campdevànol. A principis dels anys seixanta, va tenir un paper clau en la fundació del CB Campdevànol i va crear un equip de bàsquet i un altre de fútbol.
El 1972 va aconseguir federar dos equips masculins de bàsquet a les competicions esportives i va continuar lligada a l’entitat, primer com a entrenadora i, després, com a membre de la junta directiva del club. Al mateix temps, va engegar una campanya activa per tal d’assolir unes instal·lacions adequades a la competició esportiva, i així, es va inaugurar el Pavelló Municipal de Campdevànol el febrer de 1987.
Entre altres distincions, fou reconeguda com a Forjadora de la Història Esportiva de Catalunya el 1993 i Històrica del Bàsquet Català el 2006. El març de 2008, l’Ajuntament de Campdevànol li va retre un homenatge públic i va rebatejar el pavelló municipal com a Pavelló Esportiu Mercè Guix. Pòstumament, fou anomenada filla predilecta del municipi.
Pili Fernández Rosado (Salt 1943-2012).
Es va iniciar en el món del patinatge artístic amb només set anys. Va passar per diversos clubs esportius com la U.E. Coma-Cros de Salt, on s’hi va quedar fins a l’any 1959 quan va entrar a formar part del Girona Hoquei Patinatge i de la Federació Espanyola.
L’any 1965, un accident la va apartar de la competició, però no del patinatge, perquè va començar a treballar com a entrenadora convertint-se en una pionera i una referent de les comarques gironines en aquesta disciplina.
Va entrenar clubs com el Patinatge Palafrugell o les categories infantil i juvenil de la Federació Espanyola de Patinatge. Pels seus entrenaments van passar patinadors de gran nivell com Ricard Planiol o Gemma Fructuoso.
Els entrenaments de patinatge els alternava amb la feina de locutora de ràdio a Ràdio Salt.
El 2003 va rebre el Premi Tres de Març de Salt com a reconeixement de la seva tasca en el món de l’esport, com a locutora de Ràdio Salt i per la seva tasca a favor del poble. El 2009 li van concedir la Medalla de l’Esport de les Comarques Gironines. El 2013 se li va atorgar, a títol pòstum, el Premi Especial Diputació de Girona.
Victòria Tuscà i Maria Busquets (Santa Coloma de Farners)
Van ser dues grans jugadores de bàsquet que van arribar a ser internacionals. El 1943 després d’estar vivint dies concentrades amb la selecció estatal i a punt de debutar en un torneig internacional a Itàlia els aliats envaeixen Sicília i això va impedir el seu debut internacional.
Conxita Pascual Font (Girona)
És una ex-jugadora de basquetbol gironina. Formada a Girona, es traslladà a Barcelona on jugà al Picadero Jockey Club durant deu temporades (1953-63), aconseguint el subcampionat d’Espanya el 1960. L’any següent competí a la Copa d’Europa, a causa de la renúncia del CE Cottet a participar-hi, i formà part del primer equip femení de l’Estat espanyol en disputar competicions europees.
Després de la seva retirada, continuà vinculada a l’entitat i exercí com a entrenadora. El 1999 fou distingida com Històrica del Bàsquet Català per la Fundació de Bàsquet Català.
Montserrat Minobis i Puntonet (Figueres 1942–2019) Fou una periodista catalana.
Compromesa en la lluita antifranquista dels anys 70 i activista en defensa de la cultura catalana. A la dècada dels noranta va ser presidenta de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Del 2001 al 2004 va ser Degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Creu de Sant Jordi i premi Ciutat de Barcelona.
Minobis va participar d’una manera activa a la vida de Figueres. Va formar part del primer equip de bàsquet femení, del grup de teatre del Patronat de la Catequística, de l’escoltisme com a Akela dels llobatons.
Va practicar esports com el tenis i el patinatge, sardanista i membre del cor de la capella parroquial. El 1961 s’incorporà a Ràdio Popular de Figueres, iniciant la seva carrera radiofònica.
Simultàniament, col·laborà amb escrits periòdics a la premsa local.
A finals de la dècada dels cinquanta va formar part del primer equip de bàsquet femení, amb alumnes del Col·legi de la Presentació. Posteriorment seria l’equip de l’Adepaf. Participaren en competicions d’àmbit provincial.
Montserrat Tresserras Dou (Olot 1930 –2018). Nadadora autodidacta.
Va participar en proves com la mencionada Tossols-Basil, la travessia al port de Blanes, el critèrium Festes del Tura, la travessia del llac de Banyoles, del port de Barcelona, de Sitges o del port de Tarragona. Amb el suport de la seva amiga Maria Casacuberta, va emprendre els seus primers grans reptes, com foren la travessia Sant Feliu- Palamós (1956) i l’Escala – Roses (1957), precursores de la seva temptativa a l’Estret de Gibraltar, que faria amb èxit, essent la primera nadadora, a tota Espanya, que el va travessar.
Un any després va ser la primera dona de l’estat a creuar el canal de la Mànega (de França a Anglaterra) i el 1961 es va convertir en la primera dona del món a fer-ho en les dues direccions, d’Anglaterra a França (1958) i de França a Anglaterra (1961). Aquestes llargues travessies van portar-la a diferents llocs del món. Va nedar a l’Argentina i l’Uruguai, de Santa Fe a Coronda, pel riu Coronda (1962), de Concordia a Colón pel riu Uruguai, de Santa Fe a Rosario pel riu Paranà (1963). També va nedar a Anglaterra, als llacs Windermere (1968), Ullswater (1968) i Coniston (1970), a Irlanda del Nord, Belfast Lough, Lough Neagh i urtonport-Inishfree-Burtonport (1969). A la República d’Irlanda va nedar a la badia de Galway (1970) i a l’estuari del Shanon (1970).
Aquest mateix any també va nadar al llac de Zuric.
Un èxit que sí que va assolir l’any 1969 fou quan va nedar des de Menorca fins a Mallorca en 21 h i 10 min, i travessà el llac Ness en 16 h i 13 min. A més de tot això, va establir els rècords en les travessies argentines de Santa Fe-Coronda (1962: 8 h 20′) i Santa Fe-Rosario (1963: 27 h 45′). Fou la primera persona a fer la de Concordia-Colón (entre l’Argentina i l’Uruguai,1963: 25 h 20′).
Va guanyar nombrosos premis, medalles i ha rebut importants reconeixements, entre els quals destaquem els següents: la creu de plata de l’Orde del Mèrit Civil les Medalles de bronze i plata del Reial Orde del Mèrit Esportiu, la Medalla d’or al mèrit esportiu de la província de Girona, les Medalles de plata i bronze de l’organització sindical de Educación y Descanso, la Medalla al mèrit esportiu de la Generalitat de Catalunya, la Medalla a les Forjadores de la Història esportiva de Catalunya concedida per la Secretaria General de la Medalla de bronze de la Real Orden del Mérito Deportivo) i fou sòcia honorífica de molts clubs esportius.
L’any 1970 fou la primera dona que va entrar en l’International Marathon Swimming Hall of Fame (IMSHOF) i va formar part de la junta directiva (Board of Directors).
Formà part de The Channel Swimming Association, que atorga el premi Montserrat Tresserras Shield als relleus masculins (sis nedadors) que creuen el canal de la Mànega, i de les federacions britànica i irlandesa de llarga distància. També atorga el premi The Montserrat Tresserras Trophy que s’entrega al nedador d’aigües obertes més ràpid d’un nou país en la història de la natació del Canal.
Va publicar el llibre Nedant l’Estret. Els seus orígens i la seva història (2007) i protagonitzà el llibre Montserrat Tresserras, la guanyadora del canal (1959) Exercí d’observadora oficial en molts intents de travessar nedant el canal de la Mànega i l’estret de Gibraltar.
Encarna Hernández Ruiz, coneguda com la nena del ganxo (Llorca, 1917 – 2022) Fou una pionera del bàsquet femení com a jugadora, entrenadora, àrbitra i fundadora d’equips.
Nasqué a Llorca el 1917, però als 10 anys la família es traslladà a Barcelona. Es va iniciar en el bàsquet al seu barri amb tretze anys. També practicà altres esports com el ciclisme o l’atletisme. No era gens alta (154 cm) però va aprendre la tècnica que li va valer el renom de ‘la niña del gancho’, per la facilitat amb què feia aquest tipus de llançament, que consistia a arquejar el braç i donar-se un petit impuls per encistellar. En 1931 va participar en la fundació de l’Atlas Club i en fou la màxima anotadora. L’any següent el club es dissolgué i passà a formar part del Laietà. Allà va guanyar el primer Campionat de Catalunya de bàsquet femení la temporada 1935/36 sense perdre cap partit. Havia de participar en atletisme en l’Olimpíada Popular, però l’esclat de la Guerra civil ho impedí. Després de la guerra va jugar en el Club Esportiu Laietà, el Cottet, el Moix Llambés, a més del club de la Sección Femenina de Falange. Amb el Cottet i el Sección Femenina va guanyar campionats d’Espanya. El 1944 va fitxar pel FC Barcelona i hi va jugar fins al 1953, quan es va retirar, als 36 anys, pel naixement del seu fill. Va tenir una oferta del SEU a Itàlia, però no se li va permetre d’anar-hi.
Va ser la primera entrenadora d’Espanya; el 1932 ja dirigí el Peña García de l’Hospitalet i després va fer d’entrenadora d’altres equips.
També va ser de les primeres dones a tenir el permís de conduir a Barcelona En 2016 es va presentar el documental La niña del gancho, de Raquel Barrera Sutorra, que retrata la seva trajectòria.
El 2020 li van lliurar la medalla d’or al mèrit esportiu de la ciutat, el màxim reconeixement de la ciutat en l’àmbit esportiu, que el novembre del 2019 el ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar per unanimitat.
Montse Vila i Batllori (Girona 1961-2020). Entrenadora, delegada, directiva i jugadora.
Vinculada al bàsquet i a diferents clubs tota la seva vida. Fidel seguidora de l’Uni Girona.
Lorena Capel López (Roses 1957-2022)
Històrica del CB Roses. Al llarg de més de 25 anys, i juntament amb el seu marit Miquel, van ser una de les ànimes del club de bàsquet exercint moltes tasques en el mateix (directiva,tresorera, auxiliar de taula…,) i essent la cara més visible d’un dels clubs de la nostrademarcació.
Pepita Palomeras Maspoch (Verges 1948-2006).
Mestra d’educació física, el curs 85-86 arribà a l’escola Francesc Cambó de Verges, on residia. Combinaba la docència amb les extraescolars, que també feia ella. Hi ha una colla de generacions de Verges i rodalia que es va introduir al món de l’esport gràcies a ella.
Es podria dir que la Pepi, com era anomenada per tothom, vivia al pavelló, on va organitzar una gran quantitat d’activitats: el cross escolar, els entrenaments de bàsquet o gimnàstica per a dones. De fet, va rebre el sobrenom de «la Pepi del Pavelló».
Va fundar el Club Bàsquet Verges. Va començar amb els equips femenins. El tercer any es va fer equip masculí. El club va anar creixent fins a arribar a tenir deu equips. Van ser uns anys de treball i il·lusió molt intensos per a la Pepi. Els èxits més grans els va tenir amb els equips femenins. Amb les cadets i les juvenils van competir (en anys diferents) en els campionats de Catalunya.
L’any 2006, després d’una llarga malaltia, ens va deixar, però el seu llegat continua molt present al poble i a l’esport vergelità. El pavelló de Verges es rebatejà amb el nom de Pavelló municipal Pepita Palomeras.
Kathrine Switzer (Amberg, Baviera, 1947)
És una feminista i antiga atleta dels Estats Units, especialitzada en la prova de la marató.
El 2007, després d’unes obres de millora, el 1967 es va convertir en la primera dona a córrer la Marató de Boston, ja que fins aleshores era una prova exclusivament per ahomes. Per a això es va inscriure com a KV Switzer i va travessar la línia de sortida amb el dorsal 261 com si fos un corredor més. Kathrine va passar a la història quan un dels jutges, a la meitat de la cursa, se n’adonà i saltà darrere d’ella per detenir-la, però el seu entrenador i el seu promès (que també hi participaven) li ho van impedir.
Finalment, va acabar la cursa amb un temps de 4 hores i 20 minuts.
Des de llavors Kathrine Switzer s’ha dedicat a lluitar contra la desigualtat entre dones i homes,organitzant carreres en 27 països, Avon International Running Circuit, en les quals hi han participat més d’1.000.000 de dones, fins que va aconseguir el 1984 que la marató femenina fos prova olímpica. En el pla esportiu ha corregut 35 maratons, guanyant la Marató de Nova York el 1974 i obtenint la seva millor marca, 2:51.33, quan va quedar segona el 1975 en la marató de Boston.
(Text publicat al butlletí de l’Uni Girona)
