Dijous 28 març 2024

Dijous 28 març 2024

“Dones que lluiten. Històries que inspiren”: Isidora Pedra Gil

“Ja no em convencen les paraules. Vull xifres”

Isidora Pedra Gil, Isis, va néixer a Barcelona el 9 d’octubre de 1948, en plena època franquista. La seva família paterna ja vivia a Barcelona, mentre que la de la seva mare vènia fugint de la repressió a València.

Va viure gran part de la seva vida al Poblenou, un barri que segons Isi era com un poble al costat de la ciutat. “Era meravellós. Tots ens coneixíem. En molts sentits sobrevivim al gris de l’època gràcies al fet que convivíem. Totes les persones havíem d’anar vestides igual, pentinades igual, el mateix llarg de faldilles, no podíem sortir al carrer, sentir coses semblants. Tot un conjunt de comportaments. En aquest llavors la majoria de les mares es van tornar les “guardianes” del que s’havia de fer dins del patriarcat franquista, suposo que per la nostra pròpia seguretat”, assenyala la militant de l’Associació de Dones Feministes La Frontissa, de Vilanova i la Geltrú.


Entrevista realitzada per Fabiola Llanos a Vilanova i la Geltrú el març de 2023.

Has vist des de molt petita les diferències de sexe i gènere en l’època i societat franquista. Com va afectar això en les decisions que anaves prenent en l’àmbit personal i professional?

Era molt exagerat. Penso que la gent originària de Llatinoamèrica en aquesta època estàveu en la glòria, perquè no sabeu com vivíem. Jo ho vaig entendre perquè tenia jo tenia un germà amb una diferència d’1 any i poc. Ell podia arribar a les 12 de la nit i jo a les 21 h. Ell podia tenir bici i jo no, etc. Era terrible, perquè jo no em veia diferent d’ell. Jo sabia que jo era una noia, però no entenia el perquè de les diferències. Un dia em vaig enfadar tant que vaig dir “què, és que m’hauré de posar una pastanaga? Això és el que ens diferencia?”.

Tenia molt clar que havia d’estudiar, perquè no volia dependre de cap home. Volia tenir el meu treball, el meu salari i poder decidir. Quan la dona es casava, havia de deixar el treball, per a dependre totalment. Hi havia dones que estaven molt preparades (molt poques) i per això jo tenia clar que havia d’estudiar. M’agradava aprendre, conèixer. I per això, primer vaig fer magisteri, que era voluntat del meu pare, que volia que fos professora, perquè ell tenia una petita acadèmia i volia que l’ajudés.

A Barcelona hi havia les escoles de les elits que usualment eren de capellans i monges, després estaven les escoles públiques, molt influenciades pel franquisme en molts temes i després hi havia petites acadèmies de quatre o cinc classes on la part ideològica no estava tan palesa.

Des dels catorze anys vaig estar treballant ajudant-ho a ell. Vaig fer magisteri i quan ho vaig acabar, me’n vaig anar a la Universitat de Barcelona, perquè volia continuar. Va ser aquí on vaig descobrir la lluita antifranquista, tant per les organitzacions o “comitès de curs”, com pels partits.

En la meva facultat (Filosofia i Lletres), hi havia una activitat frenètica. Compaginava la mitja jornada de treball que sempre havia fet, amb estudiar i la part política, on em vaig implicar moltíssim. Va ser una època “De vi i roses”, de creure que tot el podíem canviar després de la mort de Franco. No sabíem que el dictador el va deixar tot lligat i ben lligat (exèrcit, judicatura, política, etc.). Els hereus van quedar i les lleis també. Però aquell moment va ser meravellós. I moltes dones que estàvem estudiant, ens impliquem en la lluita antifranquista.

Va haver-hi unes Jornades que van marcar un abans i un després: les Jornades Catalanes de la Dona. Tu vas participar en elles?

Sí, vaig anar. Jo vaig participar d’un grup de dones quan ja vivia a Vilanova i la Geltrú. Era una època on la infidelitat d’una dona li podía significar ser assassinada pel marit, on no es podia sortir del país sense permís del marit o pare, o tenir un treball o un compte en el banc. Aquest grup al qual vaig pertànyer i que era bastant actiu treballava per a canviar aquestes coses i ens reuniem en un espai facilitat per l’UNESCO. Veïnes de Barcelona i arreu formavem vocalies de dones (1) i ens vam començar a coordinar amb altres grups similars. Així va començar una xarxa de dones de base. Així estava la cosa i van néixer les Jornades Catalanes de la Dona, que es van realitzar en el Paranimf de la Central de la Universitat de Barcelona, la meva universitat.

Què vas estudiar en la Universitat i com van ser els teus inicis en la vida política?

Fent magisteri, poca cosa més podries fer, però a mi m’agradava molt la Història i vaig fer “Història Moderna i Contemporània”. Va ser llavors quan vaig participar en els Comitès de Curs i vaig militar en el Partit del Treball. Vam fer moltes coses.

La policia entrava constantment en la facultat. Venien els de dret, entraven els “Guerrillers de Crist rei” que arribaven i apallissaven. Era un moment de lluita i de repressió, però crèiem que tot això canviaria.

Això era en el 68?

Crec que sí. Jo vaig estar en la facultat des de 1967 fins al 72

Et trobes estudiant, després militant. Després de sortir de la universitat, què vas fer?

Vaig estar dos anys fent de mestra. Després em vaig casar. En aquest temps vaig passar del Bandera Vermella (2) al PSUC (3), sempre treballant amb grups de mestres. El feminisme, l’ecologisme, la llengua catalana, etc., quan estaves lluitant contra el franquisme, tots aquests elements eren prioritat, però no s’aprofundien, perquè la lluita prioritària era contra el franquisme.

En l’àmbit personal, com ho feies per a conciliar?

Quan estava de mestra interina, tot anava bé, fins que vaig tenir les meves filles. Fins llavors vaig poder fer la meva vida, militar i treballar. L’any 1975 em vaig venir a Vilanova i la Geltrú i ja militava en un grup de dones. El moviment feminista en molts llocs va començar abans i en uns altres, bastant després.

Són compatibles la militància i la maternitat?

Quan milites, treballes per aquest projecte i aquest treball s’aprecia com a “vàlid”. Sí que et donen entenimentada, però mai aquestes en igualtat amb els homes. En el moment en què tens impediments de qualsevol mena per a militar, no hi ha una solidaritat, una empatia, sinó que simplement et quedes en el camí. Això és el que passa amb la maternitat. En el meu cas, el meu marit també militava, però per al partit ell era l’imprescindible, no jo, que era responsable de cèl·lula. Anava amb la meva nena major petitona i la portava en braços, me l’agafaven, però ja quan va arribar la menor, més petita i moguda, ja la cosa va canviar. Vaig dir “bo, el meu marit està en tots costats i així, jo no puc estar en cap”. Em van respondre “ah, és que clar. Ell és imprescindible”. I així va acabar la meva militància en qualsevol partit polític. Vaig entendre que m’havien utilitzat quan els servia, perquè en el fons, en aquests espais es veu la realitat amb un prisma patriarcal.

Jo estava en un partit obrer a Vilanova i les dones militants obreres eren les que havien de fer-se càrrec de tot quan detenien als marits. Els esperaven a la porta de les comissaries. I jo els preguntava si creien realment en les polítiques del PSUC i comencem a reunir-nos fins que un dels marits li va pegar a una. Una altra, que el marit volia la truita en la taula quan arribava a casa… Aquesta era la realitat. Quan ens topem i volem netejar tota aquesta merda és quan mirem a la realitat de front i som nosaltres les que canviem. Els partits polítics eren tan patriarcals com la resta de la societat.

Fins que no ho veiem, les dones no ens revelem.

De les dues militàncies, et vas quedar amb el feminisme…

Amb el meu marit, per les qüestions de casa no hi havia massa problema, però si en la qüestió del temps, perquè el militava i molt. El divertit va ser que els partits van començar a dir-se “feministes”, “ecologistes”, quan el feminisme el que fa és que miris al món des d’una mirada diferent i això a vegades és un treball personal, perquè si el teu no ho fas, no ho fa ningú, menys un col·lectiu amb homes. 

Isis durant un míting a Vilanova i la Geltrú.
Autor: David Rubio Manchon

Jo vaig ser formadora de coeducació i vaig fer alguns postgraus. El que vaig aprendre va anar a qüestionar la mirada “establerta” del professorat sobre la realitat Com es feia? Amb la pràctica, veure com interactuava el professorat amb les nenes i els nens, estudiant el “com vius” com si t’estiguessin filmant: veus el que fas, no el que penses que fas. Això significa que estàs disposada o disposat a revisar-te, a arriscar-te i a canviar. El patriarcat s’encarrega que el 48% sempre estigui en el centre, i la resta, nosaltres, sempre estiguem marginades. Passa als patis de les escoles: sempre en el centre dels patis, els nens jugant futbol, la resta on podien. I a les nenes a les quals els agradava jugar al futbol no les deixaven jugar si no eren unes deesses amb la pilota.

La majoria de dones no és conscient de la seva realitat. Però les cultures usualment reprimeixen els canvis que es puguin produir entorn de la igualtat entre homes i dones, i mantenen els privilegis d’aquesta gent que des de fa segles que va muntar els quiosquets. També passa amb l’ecologisme i més encara amb l’ecofeminisme.

El patriarcat és el que té: una manera destructiva i nihilista de veure el món, que ens converteix en coses a nosaltres i als altres éssers vius i que no ens converteix en subjectes, desgraciadament. I rebel·lar-te és com escopir contra el vent. És un treball lent això d’obrir els ulls. En ser profe, usualment jo lluitava per aquestes coses, parlava, exposava, però sempre les direccions, els llocs de poder on es prenen les decisions era dels homes, per molt limitats i mediocres que fossin. En el consell escolar, el mateix. En la universitat: moltes dones, però on estan els càrrecs directius?

A aquesta reflexió has arribat amb el pas del temps?

Sí, però sobretot arran d’estudiar la coeducació

Com ha estat l’evolució de la societat respecte de l’edat i del valor professional de les dones?

Jo treballava en un institut quan em vaig jubilar per un assumpte de la vista. En l’institut estava molt integrada. Va ser dolorós fer-ho per una condició de salut (pèrdua de visió) i t’adones que anés d’aquesta bombolla, quan envelleixes, et comencen a tractar com si fossis imbècil. Les dones que estaven i estan més en contacte amb la naturalesa. Quan et feies major eres considerada sàvia, per la teva experiència de vida. Avui dia, les dones quan es fan majors en una societat híper tecnologitzada i amb estris per a tot, estan totalment atomitzades.

Jo sé utilitzar un ordinador, però no m’interessa. Vull destinar a altres coses el temps que em queda! I encara que sabés de tecnologies, ja no se t’escolta. Així i tot, deixes de ser una anciana, una possible “sàvia”, per a ser una vella i això si ho noto. No m’influeix internament, però sí que m’adono de com ens tracten.

Ara que ho esmentes, parlem de la memòria del quotidià, del col·lectiu, de la relació amb la naturalesa (un element essencial) i d’aquestes dinàmiques d’invisibilització que obliden intencionadament.

Quan vaig estudiar Història, vaig acabar estudiant batalles i reis: uns guanyen i altres perden i algú (algun) va decidir que s’havia de recordar d’una manera i no d’una altra. Mai ens han mostrat la història del que significa la vida de les persones, de les comunitats. Al final sembla que això recau en la branca de la paleoantropologia…

El menjar, com es busca i produeix, el part, l’educació, l’aprenentatge, la qual cosa és bàsic per a una societat no s’estudia. I mai s’ha fet tret que sigui testimonial.

Tot el que és relació de la humanitat amb el mitjà mai ha estat objecte d’estudi seriós per part de la Història, que hem de recordar que l’escriuen els que basen la vida en els triomfs, en les batalles guanyades i en la subjugació de l’altre. Si a nosaltres ens diuen “explicarem el que ha passat avui” realment ho veiem diferent, perquè les narratives i enfocaments ho són. La història l’ha manipulat la gent (homes) que tenien i tenen el poder.

Des de la teva experiència personal, quin és el panorama econòmic i de drets fonamentals de les dones i de les dones majors?

De petita vaig tenir sempre molt clar no dependre de ningú. Les dones de la meva generació, la majoria no van estudiar. Es casaven, treballaven fins llavors i després treballaven en negre des de casa, a més de portar la casa i els fills.

Una vegada vaig sentir aquesta conversa entre dues dones: “Tens sort: almenys a tu el teu marit et porta el salari”. Hi havia molts marits que ni tan sols això. Això provocava que moltes dones haguessin de preocupar-se d’omplir les boques, vestir, transportar i educar soles als seus fills de qualsevol manera.

Si no has treballat formalment, no hi ha jubilació i acabes vivint amb la jubilació del marit. Depens fins a major d’ell, independentment de com t’emportis amb el. Són persones que tota la vida s’han dedicat a cuidar i que avui cuiden als seus nets. Ni tan sols poden reflexionar sobre si això és el que volen fer amb el que els queda de vida, perquè depenen econòmicament i emocional: evitar la culpa de no voler continuar servint als altres.

A Espanya hi ha moltes dones que viuen amb molt pocs diners i que ja són majors. És un assumpte de classe.

No he pogut evitar pensar que moltes d’elles conviuen i han conviscut tota la seva vida amb un maltractador. Fins i tot amb fills maltractadors…

Després de les últimes crisis, molts i moltes van tornar a casa dels seus pares. Hi ha algunes dones que estan cada dia i tot el dia amb la responsabilitat de cuidar dels nets.

Tu has sentit en l’àmbit personal discriminació econòmica?

Tot depèn de què entenem per personal. Quan feia classes a nenes de catorze anys tractàvem molts temes: que farien de majors, on volien anar, ajudar-les una mica a focalitzar. I gairebé la meitat d’elles l’única cosa que feia era esperar a un “príncep blau”: no esperaven res i això em va desarmar sempre. O justificaven les violències, perdonaven i justificava als seus agressors. I si ets major, deixes de ser productiva a ulls del sistema. I molestes.

Com ha afectat la COVID a les violències masclistes i a l’aïllament general que vam patir?

Començament pel meu. Durant la pandèmia jo gairebé no veia i tènia altres problemes i això ho vaig veure com un fet inqüestionable i vaig intentar portar-ho de la millor manera: regava els meus arbres i plantes, sortíem a aplaudir a les persones que feien possible que malgrat tot, les coses continuessin funcionant. Però si, et quedes sola amb els teus fills, parella. Jo em vaig quedar sola amb la meva parella. Va haver-hi molta gent que ho va passar molt malament, perquè els pisos són molt petits i els inferns es quedaven a casa amb els depredadors i creixien. Totes les frustracions dels masclistes es descarreguen a casa. Va ser terrible. No tothom tenia un pati com jo.

Isis Pedra durant l’entrevista. Autora: Fab Llanos

Malgrat tot, veus avanços en aquesta societat?

Evidentment, no estem vivint com ho fèiem en el franquisme, però hi ha moltes coses que queden oblidades. Per exemple, la Constitució diu que a igual treball, igual salari, la qual cosa no és veritat: actualment els homes continuen cobrant molt més que les dones, però això els sindicats no ho tenen com el primer punt a negociar amb la patronal. Això està passant. 

Igual passa amb les violències sexuals: nosaltres hem de vigilar en anar pel carrer i cuidar-nos, protegir-nos dels depredadors. Hi ha coses que estan passant i es llegeixen, però no es llegeixen. 

El tema de les dones maltractades: els recursos haurien d’anar-se’n a elles. Són elles les que han d’abandonar la seva casa, no els “senyors”. Després, les manen lluny, generant-los situacions molt difícils. Si el nombre d’assassinats masclistes anés d’homes, seria hecatombe. S’acabaria el món. Però les ulleres de veure el món no són les feministes i no se li dona importància a les assassinades, i els homes només li donen importància quan és la seva filla, la seva germana, la seva mare, però sí no… En els treballs, les labors de cura es donen per fet que corresponen a les dones, i per això, encara que il·legal, fins i tot es pregunta si estàs casada o amb fills en una entrevista de treball, perquè clar, els senyors mai fallen si s’emmalalteixen els seus fills: per a això està la dona. 

Jo crec que la història és circular. Hi ha coses que pensem que estan superades. Jo pensava que les meves filles ja tindrien superades unes certes experiències. I no. Els canvis van molt lents i a mi ja no em convencen les paraules. Vull xifres.

Referències:
(1) Grups de dones de les entitats veïnals, que van sorgir al costat del moviment veïnal dels barris i pobles, en els anys seixanta i setanta en ple creixement i desenvolupament econòmic i industrial. Van formar part activa de la campanya feminista pel dret al propi cos. Van ser organitzadores de xerrades d’educació sanitària i sexual i creadores dels primers Centres de Planificació Familiar a Barcelona i la seva zona metropolitana.
Per a saber més: Fajula Colom – Centres de planificació familiar a Barcelona.

(2) L’Organització  Comunista d’Espanya-Bandera Vermella (OCE-BR) va ser una organització política comunista espanyola de tendència maoista, fundada a Barcelona en 1968. Encara que inicialment el seu àmbit es restringia a Catalunya, en 1973 va canviar el seu àmbit d’actuació a tota España.

(3) El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC; en català: Partit Socialista Unificat de Catalunya) va ser un partit polític espanyol d’àmbit català i d’ideologia comunista que va existir entre 1936 i 1987.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fabiola Llanos

Fabiola Llanos

Ecofeminista. Periodista i comunicadora social xilena / catalana. Especialitzada en imatge, arts gràfiques, producció audiovisual, neurolingüística i drets de les dones. Vaig parir La Periòdica. Co fundadora de La Independent.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Entrevista a Elisenda Díaz, que estudia la figura de l’estrella de cinema femenina i madura

Elisenda Díaz és graduada en Estudis Literaris per la Universitat de Barcelona i ha fet...

Pronunciamiento de Feministas Indignadas

Por la autodeterminación de nuestros cuerpos y de nuestros pueblos, y por las libertades de...

DF-PortadaINV_baixa

Desconocidas & Fascinantes: un exercici de visibilitat

El llibre, publicat per Egales i editat per Isabel Franc i Thais Morales, es presenta...