(Article escrit abans de l’assassinat per violència masclista d’una dona a Reus el 20 de juny)
Ha tornat a passar. Han assassinat una altra dona. Aquesta vegada ha estat a Salt (Girona). He llegit la notícia en una xarxa social i he anat a contrastar-la en dos diaris de diferent tendència editorial i els dos diuen el mateix.
Avui escric des de la ràbia, la desolació, les llàgrimes i la profunda tristesa que em produeixen aquests assassinats. No puc evitar-ho. És que em doblega. Senzillament no puc entendre-ho. Segueixo sense entendre que se segueixi matant a dones pel simple fet de ser dones i de pretendre la seva possessió absoluta sense deixar-els-hi marge per a ser persones.
No vull imaginar el calvari de totes elles. Tinc mal de ànima amb només pensar-ho. I són moltes les que portem enterrades aquest any. Segons la Xarxa Estatal d’Organitzacions Feministes contra la Violència de Gènere són ja 29 les dones assassinades en el que portem d’any arreu de l’Estat espanyol (10 a Catalunya). I d’elles fins ahir, 22, les assassinades a mans de les seves parelles o exparelles. Ara, les dues xifres han de ser augmentades amb aquest nou cas.
Des de la ràbia i la militància activa en formació per a la prevenció d’aquest tipus de terrorisme, així com en altres espais, em segueixo fent les mateixes preguntes des de fa molts, molts anys. I, malauradament per a mi, segueixen sense resposta.
No entenc els silencis còmplices. Silencis que escandalitzen a qui tenim un compromís vital amb aquest tipus de terrorisme. Silencis que, soterradament i amb estudiats consells i / o canviant paraules segueixen permetent i desvirtuant la lluita, però sobretot el sofriment de tantes i tantes dones i nenes. Silencis que arriben des del govern, des dels governs que intenten restar importància a aquest tipus de terrorisme eliminant partides pressupostàries per a la prevenció. Ministres que, deliberadament, canvien el nom per restar importància al tema, ministres que ens volen submises i parint per treure’ns llibertat per triar ser nosaltres qui decidim si volem ser mares o no, si volem ser rebels o no. On són avui les veus d’aquests ministres? Segur que si hagués estat una víctima d’un assassinat d’origen polític les seves veus serein ja a tots els mitjans de comunicació, condemnant l’assassinat i prometent justícia per alsi les qui la ploren. Però no és així. És “només” una dona més assassinada per la seva parella. Quant dolor …
Dolor per aquests silencis. Dolor perquè, amb ells i sense una condemna contundent de qui ens governa, no es fa patent el rebuig d’aquesta classe social que ens pretén “rescatar” de no sé quantes misèries, però que oblida que la vida de les persones és important. I que hauria de valer el mateix la d’algú mort com a conseqüència del terrorisme polític, que la d’una dona assassinada per la seva parella o exparella i que habitualment ja haurà patit molt abans de ser assassinada.
Dolor perquè ningú d’aquells i aquelles que clamen per la defensa de la vida obre la boca quan la vida arrabassada és la d’una dona a mans de la seva parella o exparella. Dolor perquè aquestes mateixes persones que advoquen per la dignitat de la vida segueixen callades quan surten a la llum aquestes notícies. Dolor perquè parlen de vida, però mai de llibertats per escollir com viure. Dolor perquè els preocupa per sobre de tot que es neixi, però no com es viu després.
I molta ràbia. Ràbia per aquells de faldilles llargues i negres que segueixen llançant des dels seus púlpits missatges misògins i encara que aparentment neutres, segueixen contenint violència vers les dones. Ràbia ja no només pels seus silencis, sinó també pel seu desvergonyiment i incoherència. Ràbia per veure com ara estan governant les nostres vides a través d’un govern postrat als seus peus i lliurat a les seves creences. Ràbia perquè amb la seva hipocresia oculta sota les seves faldilles llargues i negres segueixen condemnant a milions de dones de tota classe i condició al llarg del món a un patiment sense fi i, en massa ocasions produït per ells mateixos.
Sento tanta ràbia i tant dolor per aquest nou assassinat d’una altra dona a Salt que avui les llàgrimes no deixen de fluir i en escriure allibero una mica de tensió.
Portem anys compromeses amb la prevenció. La fem des de tots els àmbits, intentant formar professionals de tots els camps i a la ciutadania en general. Militem des del més personal fins als espais públic que podem ocupar en cada moment. Denunciem a tots els espais que podem i ens postulem com a defensores a ultrança de les víctimes desmuntant mites que quotidianament es repeteixen en els nostres espais laborals o socials. I cada mort és un cop, una mena de derrota que, a part de reforçar-nos en la nostra lluita, ens torna a l’estat transitori del dolor, la tristesa i la ràbia.
Però avui des del dolor i la ràbia jo acuso als que hipòcritament callen i no defensen per igual la vida de totes les víctimes dels diversos terrorismes, i aquest és terrorisme masclista.
Acuso als que no condemnen aquestes morts i els seus silencis els fan còmplices d’aquestes morts.
Acuso als de faldilles llargues i negres per continuar predicant misogínia, desigualtat i, per tant violència des dels púlpits.
Acuso als que emparant-se en la falta de mitjans, imposen condemnes que saben que no es compliran els criminals i assassins.
Acuso governants de tota índole i condició que redueixen pressupost per a la prevenció d’aquest tipus de terrorisme.
Acuso als que tenint a la seva mà eines per a la protecció i reinserció de les dones víctimes, les deixen al calaix per qüestions polítiques i partidistes.
Acuso qui es diuen defensors de la vida però que en realitat pretenen controlar la vida de les dones, però callen quan ens maten.
Acuso qui pretenen controlar les nostres llibertats per triar com volem viure, ja que, amb les seves actituds intenten criminalitzar la nostra llibertat com a persones.
Acuso a qui, amb l’excusa de la crisi redueixen tot tipus de recursos per a la sensibilització, la prevenció i la formació.
Som moltes les compromeses i les que alcem la nostra veu cada dia per prevenir aquestes morts. Segurament demà serem més, perquè la sensibilització que estem realitzant ara, donarà els seus fruits dins d’un temps.
Però avui, des del més profund dolor i la ràbia vull, necessito cridar: Ja n’hi ha prou!
Els vostres silencis i inaccions us fan còmplices d’aquest tipus de terrorisme que s’ha cobrat la vida de tantes dones. La vostra tolerància amb aquest terrorisme us fa culpables per no condemnar-lo tan obertament com el d’origen polític. La vostra defensa de valors tradicionals us assigna el paper de transmissors de rols desiguals i violents.
Ja n’hi ha prou de morts inútils!
