La rebel·lia es pot controlar, temporalment, però no es perd. Isabel Franc l’exerceix i la reinstaura a Las razones de Jo, el llibre amb què rescata “qui totes volíem ser” de Mujercitas, la inoblidable Jo March.
Mesos sense ploure a Barcelona i ho fa en el moment de la cita de la presentació de la nova publicació d’Isabel Franc. Serà un bon auguri, ja que igualment van arribar fins al Pati Llimona de Barcelona les incondicionals i algunes més, totes dones, seguidores d’aquesta autora que presentava aquest dimarts 9 d’abril el seu títol, Las razones de Jo, de la mà de l’editorial feminista Mènades i la llibreria LGTB Cómplices.
Connie Dagas presentant a Isabel Franc i Joana Gallego.
Franc s’autodefineix com “còmica de la ploma” i el costat irònic dels seus escrits, com a senyal d’intel·ligència, va ser remarcat per qui la va acompanyar en l’acte de presentació del seu llibre, Joana Gallego que al seu torn es diu ser (amb tota raó) professora de periodisme, aspirant a escriptora i especialista en gènere i comunicació.
Totes dues van ser presentades per la representant de la llibreria Cómplices especialitzada en literatura LGTB, Connie Dagas, i es va produir una conversa amena entre elles, amb alguna participació de l’assistència, sobre l’obra i personatges potents, inoblidables i recuperats i rescatades, a més de la seva força pròpia a l’hora de ser escrits.
Va ser Joana Gallego qui va portar a les assistents a la presentació per un recorregut on personatges inoblidables de ficció tornaven als textos de la mà de noves autories, és el cas de la protagonista de Casa de Muñecas d’Henrik Ibsen que retorna a Lo que pasó cuando Nora dejó a su marido, escrita per Elfriede Jelinek (Àustria, 1946. Guanyadora el 1998 del premi Georg Büchner -la més alta distinció de la llengua alemanya); o les versions diverses en diferents formats: novel·la, teatre, cinema … del Lazarillo de Tormes d’autor anònim; de la carismàtica Scarlett O’Hara de Lo que el viento se llevó (1936), de la periodista nord-americana Margaret Mitchell (1900-1949); del Peter Pan, creat el 1904 per l’escriptor escocès James Matthew Barrie, i que torna en incomptables oportunitats; el mateix que la Caputxeta Vermella, el personatge d’un dels contes de tradició oral rescatats per Charles Perrault; i un dels últims: Pepe Carvalho al qual Carlos Zanon acaba de reviure. És per això que també va recordar a Núria Amat que a Pan de Bodas indaga sobre el que passa després del “the end”.
És que es tracta d’una intriga que sempre queda quan els personatges atrapen a qui se’ls coneix i comparteix les seves vivències, aventures i desventures. Una d’aquestes personalitats de ficció és, sens dubte, Jo March de Mujercitas, obra publicada el 1868 i al qual la seva autora Louisa May Alcott també li va donar una segona part, amb Aquellas Mujercitas (1869), i amb el que Isabel Franc, definitivament no va quedar conforme.
“A part que ‘totes volíem ser Jo’, com sempre he sentit, perquè a Mujercitas era rebel, independenta i perquè a més escrivia… a part d’això, ella és, per a mi, un dels pocs personatges referents de les nenes amb ploma (LGTB)” i en Aquellas mujercitas l’autora és obligada, suposa Franc, per l’editorial “a frenar l’ímpetu d’aquest personatge” encaixant-la en un paper tradicional: es casada amb un home bo, tradicional, molt més gran que ella, com un pare, a qui li dóna dos fills homes i, el pitjor, deixa d’escriure.
Es tracta “d’una espècie de càstig al personatge de Jo”, de manera que, 150 anys després, Franc busca explicar les raons que estan darrera el que ha passat i encarrilar la situació i al personatge d’una altra manera. I ho fa, segons l’editorial Mènades, “d’una manera enginyosa, tendra, a moments trista i esperançadora en d’altres… des d’una perspectiva completament nova i diferent però que encaixa a la perfecció amb tot el que s’explica en l’obra original”.
Un públic atent i participatiu.
En el moment històric en què Alcott va escriure el llibre i està ambientada l’obra original, aquest personatge rebel, aquesta Jo hauria de ser sufragista, abolicionista i feminista. Si no fos ficció ho seria, si fos un personatge d’avui en l’actualitat seria feminista, “una Jo que avui advocaria per la unitat del feminisme en valors universals comuns”, mantenint la diversitat de postures, “tal com ho va dir Dolors Reguant al seu article a La Independent“, va afirmar Franc.
Per Franc, els i les personatges, en l’acte de donar-los vivències, de vegades es rebelen i condueixen a l’autora cap a altres camins no previstos inicialment. En aquest punt, Joana Gallego va discrepar amb ella, ja que considera que és la persona que escriu qui controla absolutament al personatge de ficció. En una entretinguda justificació de posicions, en què també hi va participar el públic, Franc va explicar que en No me digas cariño va canviar la personalitat d’un dels seus personatges perquè la pròpia història, en el procés de ser plasmada, li va imposar.
“Calia rescatar Jo”, diu l’autora que és conscient de les pressions socials i editorials a l’hora de publicar i que valora especialment a les petites editorials que donen un millor tracte a autores i autors, i que mantenen estils i temes a l’hora de decidir publicar sense estar únicament condicionades per tendències del mercat editorial.
Portada del llibre.
Isabel Franc
La solapa del llibre Las razones de Jo retrata molt bé a aquesta autora:
Isabel Franc (Barcelona, 1955) es defineix com a narradora, articulista, “clownferencista” i professora de tallers i cursos d’escriptura humorística. En definitiva, una ‘còmica de la ploma’. En l’actualitat és també col·laboradora habitual de La Independent, Agència de notícies amb visió de gènere.
Totes les seves obres es caracteritzen pel sentit de l’humor, la ironia i la paròdia en un univers on les dones són les protagonistes.
Algunes són:
Entre todas las mujeres, obra finalista el 1992 del premi La Sonrisa Vertical.
La celebrada trilogia editada per Egales i traduïda en diversos idiomes: Con pedigree (1997), Plumas de doble filo (1999) i La mansión de las tríbades (2002). Que va signar sota el pseudònim de Lola Van Guardia.
Alicia en el mundo real, novel·la gràfica realitzada juntament amb la dibuixant Susanna Martín, sobre el càncer de mama, que va rebre el premi Jennifer Quiles (2011).
Las humoristAs. Ensayo poco serio de las mujeres y humor (2017).
Algunes de les publicacions d’Isabel Franc.
L’autora Isabel Franc i Joana Gallego, una amistat de 30 anys.
