@wikipedia.org
Per Silvia Isabel Gámez. SemMéxico
Per al segon Campionat Mundial de Futbol Femení, el 1971, les porteries de l’Estadi Asteca es van pintar de rosa i blanc.
A la inauguració, el 15 d’agost, més de 80.000 persones van presenciar com les mexicanes s’imposaven a les argentines per tres gols a un. El joc de les dones havia deixat les pistes pedregoses, sense grades ni vestidors, per prendre el recinte futbolístic més gran del país.
En aquest any, els “partits professionals masculins” poques vegades reunien 20.000 assistents en un estadi, com consignen Brenda J. Elsey i Joshua H. Nadel a Futbolera (Edicions UC, 2021).
Les jugadores de la selecció havien aconseguit un any abans a Itàlia el tercer lloc davant Anglaterra a la primera edició del campionat, organitzat per la Federació Internacional Europea de Futbol Femenil. Des de llavors, la seva presència a la premsa era constant. Dies abans de disputar la final davant Dinamarca, les mexicanes van exigir un pagament per la feina; si no rebien del president del comitè organitzador, Jaime de Haro, dos milions de pesos, no anirien al partit. Es calculava que, per la venda d’entrades, concessions de televisió i souvenirs, s’havien obtingut no menys de nou milions de pesos, escriu Maritza Carreño a la seva tesi Futbol femenil en México 1969-1971.
L’excusa per no pagar’ls-hi era la condició d’amateurs. En lloc de diners, els oferien regals de fins a cinc mil pesos. Dos dies abans del joc, després d’una trucada del regent del Departament del Districte Federal, Octavio Sentíes, les jugadores van desistir de la seva petició pel bé del “nom de Mèxic”. L’equip nacional va perdre amb un marcador 3-0 davant de 90.000 persones i l’Àngel d’Or va ser per a les daneses.
En aquesta lluita pionera, l’historiador de l’esport Giovanni Pérez Uriarte adverteix un lligam amb les demandes actuals de les futbolistes per tenir salaris justos. “Van ser les primeres a emprendre una batalla a favor de la professionalització”, subratlla. “Demanen que les paguin i això era un avenç. Implicava reconèixer-les com a treballadores i que se’ls tractés en igualtat de condicions respecte als homes”.
La lluita va passar factura al futbol femení. A partir del 1972, va desaparèixer progressivament de la premsa. Però no va deixar de jugar-se. Encara que a les dones els resultava difícil trobar estadis, hi va haver moltes lligues, però igual que va passar amb els campionats mundials, no van tenir reconeixement oficial.
La Federació Internacional de Futbol Associació (FIFA), que encara no incloïa el futbol femení en els seus reglaments, va prohibir el 1971 a la Federació Mexicana de Futbol (FMF) organitzar tornejos amb jugadores. “La FMF”, s’assegura a Futbolera, “va amenaçar de multar els clubs amb 25,000 pesos si permetien que els equips femenins practiquessin o juguessin a les seves pistes”. Van haver de passar vint anys perquè se celebrés, a la Xina, la primera Copa Mundial de Futbol Femení de la FIFA, que va guanyar els Estats Units.
“És una història d’opressió”, reconeix Pérez Uriarte, “però també de molta resistència i de transgressió. El 1971 es van asseure les bases d’una lluita que les futbolistes mantenen fins avui”.
‘Ningú treballa gratis’
A Mèxic, els sous de les futbolistes són un secret ben guardat. Una piulada del periodista Vladimir García va coronar Katty Martínez, de l’Amèrica, com la jugadora més ben pagada de la lliga femenina, amb 130.000 pesos (6.500 dòlars) mensuals.
El jugador més valuós de la Lliga MX és Florian Thauvin, extrem dret de Tigres, que segons el portal Fichajes.com cobra un salari de 468.000 dòlars mensuals.
La disparitat es replica a nivell internacional amb el i la guanyadora de la Pilota d’Or el 2021. Alexia Putellas, capitana del FC Barcelona, cobra 166.000 dòlars l’any, mentre que Leonel Messi rep 45.5 milions de dòlars anuals del París Saint Germain.
Segons l’enquesta Global Sports Salaries 2017, a la temporada 2017-2018 les jugadores de la Lliga MX Femenina guanyaven de mitjana 3.500 pesos al mes, mentre que els sous més baixos dels futbolistes eren de 25.000 pesos mensuals.
La Comissió Federal de Competència Econòmica (Cofece) va destapar un límit salarial que es va mantenir des del novembre del 2016, un mes abans de la creació de la Lliga MX Femenil, fins al maig del 2019. La mesura es va acordar perquè els clubs tinguessin “menor pressió” competitiva per contractar jugadores, ja que els seus competidors no els oferirien un sou superior”, es llegeix a la versió estenogràfica de la sessió. La quantitat màxima que podien guanyar les futbolistes eren 2.000 pesos mensuals; l’any següent es va incrementar a 15.000 pesos al mes.
El setembre del 2021, la Cofece va resoldre multar amb 177.6 milions de pesos 17 clubs i la FMF per aquesta pràctica i per imposar l’anomenat “pacte de cavallers”, que impedia a un jugador negociar lliurement el seu contracte.
La directora de la Lliga MX Femenina Mariana Gutiérrez Bernárdez, va assegurar en una entrevista amb As, sense donar xifres, que pel seu ingrés les futbolistes se situaven al 6 per cent de la població, segons dades de l’Inegi del 2021. Això equivaldria a un mínim de 15.000 pesos mensuals. Fa un any, encara afirmava que un dels seus objectius era que els clubs dotessin de sous “professionals reals” les jugadores.
L’Associació Mexicana de Futbolistes (AMFpro) va donar a conèixer el febrer del 2021 la seva iniciativa de proposar a la FMF la creació d’un salari base per a les i els futbolistes. Més d’un any després no s’han reportat avenços.
Nicole Paredes, directora de Player Doce, agència que representa dotze jugadores de la lliga, adverteix que el fet de no tenir bones condicions laborals fa que el rendiment de les futbolistes baixi o no sigui l’adequat.
“Ja no és una lliga prototip ni un projecte”, assenyala. “Així com les jugadores, amb el seu esforç, han anat millorant el seu nivell, fent-la més competitiva i atractiva per a patrocinadors i espectadors, això s’hauria d’acompanyar del creixement dels salaris, ja que això les encaminarà a la veritable professionalització. Per més que estimin el que fan, ningú treballa de franc ni menja de l’amor al futbol”.
Violència econòmica
Aquest tipus de pràctiques discriminatòries incorren en una violència de tipus econòmic, precisa l’advocada Zitlally Flores Fernández, especialista en dret esportiu. “Sovint, (aquestes bretxes salarials) ni tan sols es perceben com una problemàtica que vulnera els drets de les dones”.
Entre els recursos legals que hi ha per combatre la discriminació salarial esmenta la Constitució Política dels Estats Units Mexicans, la Llei General d’Accés de les Dones a una Vida Lliure de Violència, i tractats com el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals.
L’advocada feminista Paulina Madero Suárez, cofundadora de Transforma MyM, afegeix la Llei Federal per a Prevenir i Eliminar la Discriminació, i la Llei General per a la Igualtat entre Dones i Homes.
“Faltaria també”, indica Flores Fernández, “que la Llei General de Cultura Física i Esport incorpori una perspectiva de gènere, que no en té, perquè pugui ser un marc regulador i de protecció per a les esportistes”.
En el seu informe de 2020, Raising Our Game, la Federació Internacional de Futbolistes Professionals (FIFPro) urgeix a establir “estàndards bàsics” en les condicions laborals de les futbolistes que els garanteixin “treballs dignes, estables i assegurances”, demana una major inversió en el futbol femení i crida a trobar “maneres creatives” de comercialitzar-lo.
“Com a punt de partida”, s’assenyala, “és crucial que es reconegui l’estatus professional de les jugadores”. En altres paraules, la tasca que realitzen ha de ser reconeguda en primer lloc com una feina”.
L’informe esmenta avenços aconseguits a les lligues masculina i femenina d’Austràlia, i al club Ajax d’Amsterdam, que van acordar establir un salari mínim per als i les jugadores.
A Xile, la creació d’un sindicat va permetre que la batalla s’accelerés per la professionalització de les futbolistes. L’Associació Nacional de Jugadores de Futbol Femení va celebrar al març l’aprovació a la Cambra de Diputades i Diputats d’una llei que obliga els clubs a contractar, en un termini de tres anys, les futbolistes que integren les seves plantilles.
Les seleccions nacionals femenils han aconseguit també avenços en les demandes d’igualtat salarial; les jugadores de països com Anglaterra, Brasil, Irlanda, Noruega, Finlàndia i els Estats Units ja cobren el mateix que els seus companys homes.
Davant d’aquests exemples, Flores Fernández, professora-investigadora a la Universitat Juárez de l’Estat de Durango, considera que la creació d’un sindicat podria contribuir a millorar les condicions laborals de les futbolistes mexicanes. “De manera aïllada no s’aconseguiran avenços, cal organitzar-se”.
L’Estat tampoc no ha de ser omís, assenyala, en la seva obligació constitucional de protegir els drets humans, en aquest cas, de les futbolistes. I planteja la possibilitat d’interposar un “litigi estratègic” amb el propòsit d’aconseguir la igualtat salarial, recórrer als tribunals laborals i, si s’esgoten les instàncies, portar la petició a la Cort de Justícia de la Nació Suprema.
Madero Suárez afirma que no n’hi ha prou que la FMF plantegi als seus estatuts l’objectiu de “fomentar el desenvolupament del futbol femení i procurar la participació de les dones en tots els nivells de governança del futbol”. Si no establiu accions específiques, avaluables, que permetin monitoritzar la implementació d’aquesta política, diu, “és lletra morta”.
Perquè la Lliga MX Femenina sigui “autosustentable”, com ha plantejat Gutiérrez Bernárdez, ha d’existir un suport institucional”, afegeix. “Es necessiten mesures afirmatives. Si no es destina un pressupost al futbol femenil i s’estableixen mesures per equilibrar el desbalança entre les dues lligues, realment no hi ha cap compromís. La igualtat té un cost i requereix processos”.
‘L’aplaudiment’
El valor de la Lliga MX, segons el president Mikel Arriola, és de 2.400 milions de dòlars. És la desena al món per la seva mida, i la sisena pel nombre d’assistents als estadis.
Encara que les jugadores compten amb 1.5 milions de persones que les segueixen a les xarxes socials, la igualtat salarial és un tema “a desenvolupar per mesos i anys”, segons el president de la FMF, Yon de Luisa. El 2020 va advertir que si ordenessin als clubs pujar els sous de “les noies”, el resultat seria la desaparició dels equips.
Les paraules de Gutiérrez Bernárdez durant la seva participació la setmana passada a la International Sports Convention a Londres no van resultar encoratjadores: “Visibilitat és la paraula clau per al futbol femenil. Necessitem veure’l per creure que podràs ser professional. (…) Ja construïm la lliga, ara cal construir el somni”.
Un informe de la FIFA del 2021, Setting the Pace, amb informació recollida el 2019 entre 30 lligues i 282 clubs, registra que l’ingrés mitjana per club a la Lliga MX Femenina és de 259.000 dòlars, i que el 80 per cent informa de pèrdues financeres.
El Japó és el país que reporta més ingressos mitjana per club, amb 1.65 milions de dòlars, mentre que els més baixos de la taula són Argentina, amb 32,.00 dòlars, i Tailàndia, amb 24.000 dòlars.
La FIFA assenyala com una àrea d’oportunitat els ingressos per patrocini, que considera “desaprofitats”, ja que el 69 per cent dels contractes als clubs femenins es negocien en paquet amb l’equip masculí.
A Mèxic, el futbol femení rep 2.6 milions de pesos anuals del banc BBVA, que des del 2013 dóna nom a la Lliga MX amb una aportació de 10 milions de dòlars (200 milions de pesos) a l’any. Ambdues lligues comparteixen els patrocinis de Voit, Caliente i Tecate.
“L’enllaç que les jugadores han creat amb la seva afició és una cosa que els clubs han de recolzar i fomentar perquè es mantingui i l’audiència creixi cada cop més”, assenyala Paredes. “S’ha de facilitar a l’afició veure els partits i també poder comprar marxandatge de les seves jugadores favorites”.
La salut econòmica de la Lliga MX no sembla que sigui un obstacle per millorar les condicions laborals de les jugadores, ja que segons Arriola, l’any passat es van obtenir beneficis per primera vegada des del 2016, millorant les seves pròpies expectatives.
El 1920, el popular equip britànic de les Dick, Kerr’s Ladies va convocar 53.000 persones a l’estadi de Goodison Park, a Liverpool. El futbol femení generava més recursos que el masculí, que eren donats a soldats i marins ferits a la Primera Guerra Mundial, escriu la periodista Anuka Fernández Fuks. La Football Association, que regula l’esport a Anglaterra, va decidir prohibir-ho sota l’argument que la pràctica “era inadequada per a les dones”.
La prohibició va acabar el 1971, l’any del Campionat Mundial de Futbol Femení a Mèxic, “una fita a la història de l’esport femení llatinoamericà”, escriuen Elsey i Nadel a Futbolera: “L’esdeveniment, tant en termes de popularitat com d’èxit esportiu, refuta les afirmacions paternalistes que l’esport femení és un esdeveniment recent. Així també soscava el suggeriment que l’esport femení és impopular i no comercialitzable”.
Però el tema dels diners no sembla haver canviat gaire des que el 1971 el cronista Fernando Marcos es va preguntar quants guanys es van destinar a les jugadores mexicanes que van ser “la pedra de toc per a aquest èxit econòmic, espectacular i esportiu”. La resposta va ser: “l’aplaudiment”.
*Aquest reportatge forma part del projecte Les dones futbolistes i els seus drets humans laborals. Una mirada rumb al Mundial 2026”, de la Xarxa de Dones Sindicalistes.
