Festivals de música sense Barcelona?

Ja fa molt temps que vaig decidir deixar d’assistir als macroesdeveniments festivalers de Barcelona per diversos motius. La veritat és que em vaig sentir exclosa per no ser jove, per no ser “del rotllo”, i perquè les hores de son ja no són el que eren, en siguin 2 o 9.

El fet d’haver-me traslladat al Garraf des de Barcelona, haver-me convertit en mare “vella”, prescindir del cotxe i utilitzar un deficient transport públic diürn i gairebé inexistent durant la nit, inclosos els caps de setmana (ja que si agafes el nocturn a Vilanova trigues al voltant de 2,5 hores a arribar, si trobes lloc), van ser potents raons per a anar deixant les meves ganes de nodrir-me d’aquesta mena de macroesdeveniments culturals. En comptes d’això, vaig optar per assegurar-me bons sons i despertars sense renunciar a les meves obligacions, a través de concerts puntuals, però oblidant-me del Sonar, Cruïlla, La Mercè o el Primavera Sound que van dibuixar els estius de les meves tendres dècades passades.

Però a poc a poc t’adones que la vida personal, l’oci i la cultura es poden recuperar i a cop de bicicleta o de cotxe compartit i, fins i tot, de tren o autobús, pots tornar a gaudir d’aquest format al qual ja ens hem acostumat: els festivals, els seus múltiples escenaris i food trucks.

I els festivals fora de la ciutat de Barcelona, sorprenen quan vens de la bogeria de la capital: ja sigui pels preus (molts són gratuïts o amb preus que et fan ganes d’abraçar a qui els organitzen) o per una programació que et sorprèn gratament, no per la quantitat d’estrelles que avui brillen, sinó per les que brillaran o ja ho han fet. Exemple. Justament ahir 6 de juliol començava un dels festivals més entranyables: el Festival Internacional de Música Popular i Tradicional (FIMPT), un festival gratuït, el més veterà de tota la península i un dels més antics en l’àmbit europeu, que dedica la seva programació a donar a conèixer i rescatar música tradicional de tot el món, però sobretot la catalana, gràcies a una estreta col·laboració entre la societat vilanovina i l’administració local i del qual ja es celebra la seva quarantena segona edició. Amb una espectacular Lila Downs com a cap de cartell i amb diversos escenaris com la plaça del Port i altres espais públics emblemàtics de Vilanova i la Geltrú, converteix a la capital del Garraf en un punt de trobada on la música i altres arts es despleguen com a llençols gegants a la ciutat.

Exactament d’aquí 2 setmanes comença un altre festival icònic per la implicació d’una entitat específica d’aquesta ciutat: El Tingladu, de Can Pistraus, que han decidit des de fa un parell d’edicions canviar el format gratuït (finançat per la participació de més de 200 persones voluntàries, venda de barres i algun suport de l’administració) al d’un abonament de 18 € pels tres dies de festival (8 € l’entrada per dia), que es realitzarà en el Parc de la Torre d’Enveja. En aquesta 15a edició veurem compartir escenari a Mishima, Dr. Calypso, Tremenda Jauria, Albert Pla, Huntza i Stay Homas (entre d’altres) que es trobaran en el festival que més expectatives genera en el públic jove-adult de la zona.

El Monocicle, festival que es realitza a Ribes s’ha anat adaptant als temps i és el primer de la temporada estival de festivals. El 2010 va ser la primera edició, una idea del dissenyador gràfic i músic Gerard Gómez, que va comptar amb la col·laboració del Bar d’Els Xulius, entitat riberenca, per a organitzar concerts íntims de noves veus catalanes.

“Li vam donar el nom de “Mono-Cicle” per ser un cicle de concerts de Cantautor/a”. 5 edicions, tres persones d’organització i sorgeix la primera convocatòria del Concurs de Cançó d’autor/ autora com el “Festivalet del monocicle” una jornada completa de concerts i activitats familiars amb la final del concurs de cantautores com a eix principal. En l’edició del 2019 es convoca el concurs de videoclips “Monoclip”.

En les edicions posteriors s’incorporaren Esther, Laura, Vane, Alejandra, Júlia, Sabrina, Mar i Cris, convertint al festivalet en un gran esdeveniment, al qual li començaven a dir “Festival”, amb la càrrega de concerts, activitats i responsabilitats que comporta.

Regalant hores per a la música i la cultura.

El voluntariat és el que possibilita que aquests formats de festivals funcionin i bé. I les dones són imprescindibles en sabers i mà d’obra, encara que són les menys freqüents en càrrecs directius, per un assumpte d’agendes familiars, càrregues professionals i per aquesta rara creença que estar en la rereguarda és el lloc ideal de les col·laboradores.

Recursos privats (empreses i comerç local), recursos propis, obtinguts a través d’abonaments, entrades del dia i serveis de barra; finançament públic usualment de les administracions locals, de la Diputació de Barcelona (en el cas del Monocicle) que a través d’una subvenció que considera el pressupost global, la qualitat artística, paritat de gènere, respecte pel medi ambient, difusió, promoció de noves veus de la cultura catalana veus, etc., es genera una base que dona una mica de tranquil·litat a les organitzacions. De la Generalitat de Catalunya, subvencions específiques per a la contractació d’artistes. Es valora el caixet total, la presència del català en les seves cançons, el suport a artistes amb residència a Catalunya i la presència de veus femenines.

Però també col·laboren les entitats locals.

Ja hem vist que en el cas d’ El Tingladu, és Can Pistraus qui hi ha darrere, donant la cara i posant-hi l’espatlla. Pel que fa el Monocicle, l’entitat que dóna aquest suport indispensable és “Els Xulius“, presidida per Mireia Gallofré i que suposa una aportació econòmica més el gruix de les infraestructures i els i les voluntàries, que allibera l’organització de despeses prèvies al festival i, segons el nucli dur de l’organització, enfront dels retards usuals en el cobrament de les subvencions que en alguns casos suposa assumir deutes que poden durar mesos.

Participació d’homes i de dones com a artistes i com a públic. Diferències entre sexes. Similituds entre festivals

Des del Monocicle, i amb l’objectiu de la paritat absoluta, la programació es treballa per a aconseguir un mínim del 60/40, cosa que -assenyalen- sempre aconsegueixen. En l’àmbit de les persones voluntàries, malgrat que la balança es desplaça cap a una majoria femenina, el percentatge és del 45/55%, aproximadament.

Pel que fa al públic assistent, i en això l’equip promotor d’El Monocicle coincideix amb les apreciacions d’ El Tingladu i de FIMPT (sempre depenent de la franja horària) i també extrapolables al VIDA, s’observa una edat mitjana superior als 40 anys, bàsicament públic local. “La proporció és molt equilibrada entre homes i dones, malgrat que les dades exactes no les poden tenir”.

Enguany ja hem vist una edició exquisida del Monocicle al Castell de Ribes, un escenari formidable. També hem sobreviscut alegrement a les 3 jornades d’un Vida Festival que es converteix novament en un lloc d’acolliment i de coneixement, d’enganxament amb noves promeses i amb unes altres que no ho són tant (de noves), però que valen la pena ser recordades com a música que està molt lluny de passar sense penes i sí amb glòries. Comencem la nova edició del FIMPT, ens preparem per al Nova Reggae (també gratuït i a Vilanova i la Geltrú) i preparem els pedals per a la 15a edició d’ El Tingladu, acollint als i a les qui usualment no podem accedir a aquests esdeveniments perquè ens diuen soterradament que per edat o cures a tercers, els nostres llocs són uns altres.

Veiem programacions potentíssimes i nodrim el nostre coneixement i gustos amb les noves propostes, del catàleg d’artistes que tenen tota una vida artística recorreguda (la majoria homes, perquè les dones es veu que no envellim) i de noves i prometedores figures.

Encara que diferent de la resta de festivals que avui toquem en aquest reportatge, el Vida és un festival que ha aconseguit consolidar-se dins d’un públic en el qual haig de reconèixer-ho, jo mateixa encaixo perfectament, excepte en la capacitat adquisitiva i en les camises florejades i mitjons de tendència. I els 4 euros d’una simple estrella lager en un got reutilitzable de 2 €, l’única cosa bona que et provoquen és orinar, però mai acabaràs borratxa.

Moments inoblidables del recent Vida: Aurora, Dehd, L’Imperatrice, Guilli Milkyway, Franc Moody, Suede, Julieta Venegas, Pongo… Artistes que el diumenge a l’hora del vermut estaven sonant en la llista de Spotify de casa i que tindran un espai chill-out a la memòria de moltes fins l’any vinent, en el qual segurament ens trobarem amb un Vida Festival obligatori en la ruta de festivals de Catalunya i, perquè no, d’Europa.

També s’observa la marca del biaix de gènere en els equips tècnics de so, llums i filmació. En els equips de producció, en el staff dels grups consolidats. Fins i tot en el voluntariat o en equips directius masculinitzats (els qui tenen més mà a l’hora de triar cartell i, per tant, de quin tipus de música i intèrpret coneixerem). De cara al públic, el segell és de les dones.

Qualsevol evolució interna o de cartell de festivals de música o de la cultura en general, són reflexos de la societat i del rastre d’experiències acumulades en els equips impulsors i fins i tot, dels públics assistents i del moment actual de la indústria musical, i també són producte de la reflexió en equip i de la innegable necessitat de ser reconegudes com a iguals en l’ardu rescat i resguard de la cultura.

Sobre els preparatius de la 10a edició del Monocicle 2024. Perspectives polítiques i la situació de la cultura catalana.

“La desena edició del festival s’encara amb la il·lusió i la satisfacció de la trajectòria i la consolidació del projecte. Serà un moment especial per a totes i tots, però mantenint com sempre els peus a terra i sense allunyar-nos dels nostres objectius primerencs”. Malgrat la preocupació en l’àmbit personal sumada a la involució en l’àmbit polític de la societat, el festival no tremola: ha superat la pandèmia sense ni una anul·lació, ha mantingut la música d’autora i d’autor com a principipal pal de paller sense caure en les pressions de l’entorn i que encara dona oportunitats sense dubtar a les noves veus. És un projecte sòlid.

Ja s’ha dit: mentre quedi gent que estima la bona música, l’existència d’aquests festivals és imprescindible. També fora de Barcelona.

Us deixo de regal un llistat preparat amb la música descoberta, algunes artistes que vull veure d’aquí a poc i amb molta alegria, que per a plorar o preocupar-nos, només cal conèixer altres notícies.