Ja fa dos anys de l’esclat compartit del 15M i de les acampades a centenars de ciutats i pobles de l’estat espanyol, que van marcar un abans i després en el procés de resistència davant la fase d’ ajustos estructurals, doctrina del shock ofensiva neoliberal i misògina que atravessem.
La llavor de la indignació, lenta però tossuda, germina i fructifica en milers d’iniciatives: en la mobilització permanent, en forma de marees de tots colors; en la multiplicació i hibridació de noves i velles i formes forma de vaga i de protesta, acció i manifestació i en els processos de confluència i articulació de milers d’espais socials, polítics, comunicatius, comunitaris i humans que van trobar-se a les places o al voltant de la indignació que les omplia per tal de formular alternatives de tot tipus al capitalisme patriarcal i depredador, que segueixen avançant.
El feminisme camina cap a endavant, el patriarcat cap enrere, diu una consigna que hem cantat milions d’aquests cops en els darrers dos anys a les manifestacions, i tot i la dificultat de sostenir-se, organitzar-se i viure enlloc de sobreviure en temps d’expoli i involució de drets, bona part de la quinzena de comissions, assemblees, espais i iniciatives feministes sorgides de les acampades (Feminismos Sol, Asamblea Transmarica Bollo i Grup d’Economia Feminista de la Comissió de Feminisme d’Acampada Sol i Grup de Gènere, Feminismes i Identitats Diverses Antipatriarcals de l’Acampada de Vallekas, a Madrid ; Setas Feministas a Sevilla; Feministas Bastardas a Saragossa; Comissió Transfeminista de l’Acampada de València; Feminismos Acampada Obradoiro; Feministes Indignades i Comissió de Diversitat Sexual i de Gènere a Acampada Barcelona; Comissió de Gènere de l’Acampada de Sabadell; Comissió de Gènere de l’Acampada de Màlaga; Feminismos Murcia, a més de diverses intervencions feministes a les acampades de Granada, Cadis i Bilbao) han seguit en funcionament, tot fent present i afirmant la potència dels subjectes oprimits, minoritzats i invisibilitzats pel patriarcat capitalista per la nostra identitat de gènere o opció sexual (dones, lesbianes, transexuals i transgènere, gais i bisexuals); visibilitzant els efectes específics dels ajustos i reformes estructurals en les dones i des d’una perspectiva de gènere profunda, que contempla les desigualtats de gènere, classe i ètnia, i aportant perspectiva i propostes feministes al procés-espai-imaginari obert a partir de l’esclat del 15M, en les diverses fases de l’ajustament estructural: el 15 de juny de 2011, a Barcelona provant d’aturar l’aprovació de les primeres retallades al Parlament català, i explicant els efectes específics de les retallades de sanitat, educació, ajuts familiars i serveis socials des d’una visió de gènere; a Madrid, criticant el pacte de l’Euro el juliol d’aquell any; contra les retallades en pressupostos d’igualtat i equitat de gènere i lluita contra la violència masclista, a la primera Marea Violeta, el 16 de febrer de 2012, que va secundar-se a una cinquantena de ciutats de l’estat, i que es va repetir a Madrid el 14N de 2012; a la gran manifestació estatal de marees del 23 de febrer de 2013; a les ocupacions i expropiacions d’edificis per a famílies desnonades, com l’edifici 15O, ocupat l’octubre de 2012 després d’una manifestació multitudinària, o el 18N del mateix any, a Barcelona; donant suport a les accions i manifestacions de la PAH el febrer de 2013 a Barcelona; a les mobilitzacions pels drets de les persones migrades (manifestació contra les redades al barri de la Ribera i les mobilitzacions contra el CIE de 2011, 2012 i 2013 – Aturem el CIE- a Barcelona; criticant totes les violències masclistes, entre elles la institucional i policial, des del 27M de 2011 a la Pça Catalunya fins a les vagues generals del 29 de març i el 14N del 2012, on Ester Quintana va perdre un ull pel dispar d’un projectil dels Mossos d’Esquadra, i organitzant accions per fer-li sentir que no està sola i exigir la prohibició de les bales de goma.
Madrid
Barcelona
En les vagues generals, els feminismes enxarxats al voltant del 15M estan contribuint a ampliar les reivindicacions i propostes col·lectives més enllà del treball assalariat i el discurs sindical i obrer tradicional i plantejar el repartiment i la corresponsabilitat del treball domèstic, reproductiu i de cura a les llars i als espais socials de tot tipus …. Ara que refundar l’economia al servei de les persones és ja un clam generalitzat, el moviment feminista aporta els sabers fruits de dècades de debats i investigació a l’agora de la mobilització i la construcció d’alternatives: amb intervencions divulgatives com xerrades o tallers, o els informatius feministes de l’agència 29-s, que va cobrir a les dues vagues, i que van donar veu a col·lectius de treballadores domèstiques com Sindillar, prostitutes, associacions de vídues en lluita per cobrar una pensió equivalent al salari dels marits per als que van treballar tota la vida o treballadores precàries. I també, amb formes imaginatives d’intervenció, com la vagua de cura proposada per l’Assemblea de Dones de Biskaia el 29M de 2012 i recolzada pels piquets feministes a Sevilla i a Barcelona i els femblocks (blocs feministes) a les manifestacions alternatives als sindicats majoritaris de Barcelona del 29M i el 14N o el piquet feminista de l’Assemblea Feminista per la Vaga General, Social, de Cura i de Consum del 14N a Barcelona, composta per dones de diferents espais socials i polítics, que va expropiar aliments i béns de primera necessitat al supermercat Consum de Ronda Sant Antoni.
La invenció de noves formes de vaga on mares, àvies esclaves, treballadores i cuidadores domèstiques i familiars, precàries, migrants sense papers, treballadores sexuals i prostitutes, diverses funcionals, pensionistes i altres persones inexistents per les estadístiques siguin protagonistes és un eix d’aliança i trobada entre els diferents espais i corrents feministes arreu de l’estat, i té nexes comuns amb accions que proposa el moviment ecologista, com les vagues de consum o els bicipiquets de les vagues del 29M i el 14N a Madrid; els babyblocks (blocs de nadons i criatures) de Madrid el 29M i a Barcelona el 14N o els piquets gastronòmics dels i les Iai@flautes a les vagues generals. En el camp de les alternatives, feministes de l’àmbit de l’economia social i cooperativa, de l’ecologisme, feministes comunitàries indígenes, estan obrint reflexions per a crear xarxes de suport mutu de llarg recorregut en l’àmbit del treball productiu, reproductiu i de cura, la salut, el consum responsable i transformador i la producció, consum i alimentació agroecològics que superin el model capitalista i patriarcal.
En una conjuntura on el tsunami retallador i privatitzador neoliberal ha demostrat la falàcia dels consensos de la transició democràtica, emergeix també un clam per la refundació de la política en benefici de les persones, on els feminismes aporten també la seva experiència d’articulació horitzontal, diversa i flexible a processos de discussió i articulació col·lectius, com les Jornades Pensem el Moment al Procés del 15M de febrer de 2012 o Colpegem Juntes el gener passat a Barcelona, on l’Assemblea de Feministes Indignades va participar en la preparació i dinamització dels debats, així com donant suport a iniciatives com Rodea el Congreso el setembre del 2012, que reclamava l’obertura d’un procés constituent a escala estatal, proposta que actualment es planteja també a Catalunya. Cal recordar que les reivindicacions del moviment feminista van ser excloses del consens de la transició democràtica. Entre d’altres, la del dret al propi cos, que no ha estat mai garantida, perquè, entre altres motius, no es va garantir la despenalització total de l’avortament, i que actualment es troba en situació de perill davant l’anunci de reforma de la Llei d’Interrupció Voluntària de l’Embaràs i de Salut Sexual i Reproductiva de 2010 per part del Ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón.
Els drets sexuals i reproductius i l’avortament lliure i gratuit han estat una reivindicació unànime de les comissions i espais feministes vinculats al 15M i esdevenen un eix de consens i aliança entre els feminismes a escala estatal, que des del 8 de març de 2012 han centrat en aquesta lluita les mobilitzacions unitàries, assenyalant la desobediència feminista i anticapitalista com a estratègia per fer front a l’ofensiva misògina, ultracatòlica i antielecció dels governs català i estatal. L’aposta per la desobediència es concreta en accions com l’escrache feminista estatal del 16 M a les seus del PP de Països Catalans, convocada per la Campanya pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuit, i amplificada pels espais feministes vinculats al 15M i per plataformes feministes vinculades als grans partits i organitzacions sindicals. La PAH ha actualitzat l’escrache com a forma de desobeir la il·legitimitat i la injustícia, i ara altres espais com les plataformes universitàries o els feminismes l’adaptaran als seus objectius. Les formes de resistència es multipliquen i reiventen, una estratègia que ens està ajudant a sobreviure sota doctrina del shock: compartir eines i recursos, generar xarxes i alternatives per la sostenibilitat personal i col·lectiva, perquè juntes podem i soles, sols, és impossible.
