OPINIÒ
Fa tot just uns minuts he anat a la terrassa de casa amb l’objectiu de fer una foto de la primera flor que s’està obrint i enviar-la a la persona amb la qual estava parlant en aquell moment i m’he trobat de cara amb una processó, amb banda de música inclosa i amb el calze sota pal·li passejant pel carrer.
M’he recordat de Rita Maestre immediatament i de com els de faldilles llargues i negres s’apropien d’espais públics i privats sense demanar permís.
Si bé els carrers són espais públics pels quals transiten aquest tipus de manifestacions religioses sense tenir en compte si molesten o ofenen amb les seves músiques i les seves vestimentes o els seus passos de Setmana Santa, hi ha un altre tipus d’espais pels quals també pretenen imposar les seves creences i és aquí d’on cal treure’ls immediatament.
Com és ben sabut estem en un Estat on la aconfessionalitat està reconeguda en la Constitució, però no obstant això l’Església Catòlica continua gaudint de prebendes que a alguna gent ens segueixen ofenent, com ho són l’exempció de l’IBI en els seus edificis o que els diners recaptat per l’IRPF que molta gent destina a donar suport a aquesta confessió vagin a parar a posar en marxa i mantenir una televisió pròpia per poder seguir adoctrinant. Un altre exemple que també m’ofèn profundament són els diners públics que es destinen a donar suport als col·legis privats que segueixen segregant per sexe a les aules promovent i mantenint d’aquesta manera la desigualtat entre dones i homes a la societat.
Amb el model que porten segles predicant, no només ens col•loquen a les dones com subsidiàries dels homes, sinó que a més pretenen imposar-nos el seu model de maternitat i fins i tot de sexualitat. Un model en el qual forçosament el sexe ha d’anar associat a la reproducció i en on el plaer de les dones no només ha de ser inexistent, sinó a més és pecaminós, per exemple. I, potser per això veure una dona com es treu la samarreta i es queda amb part del tors nu els ofèn.
No els ofèn, però, que les dones siguin assassinades per ser dones. No els ofèn que se’ns violi o que s’abusi de criatures en els seus propis centres religiosos i per part d’alguns membres de les seves congregacions. No els ofèn seguir gaudint de privilegis de l’Edat Mitjana amb luxes que avergonyeixen i ostentacions que res tenen a veure amb els temps que corren i amb la pobresa i resignació a les adversitats que prediquen.
Estic completament segura que si poguessin restaurarien la Inquisició per poder-nos cremar als que els acusem i maleïm per seguir predicant una doctrina sectària, classista, misògina i profundament injusta, sobretot per a dones i nenes.
Sóc conscient que aquestes lletres aixecaran ampolles i per això vull distingir entre la fe en la qual cada persona pugui creure i que mereix tot el meu respecte i fins i tot admiració per mantenir-la i buscar aquesta coherència en les seves vides i les doctrines que prediquen i mantenen situacions injustes com és el cas. I sobretot la crítica va dirigida als que s’entesten a mantenir un ordre de les coses tan extremadament patriarcal que és capaç de seguir aconsellant resignació i paciència a dones que estan patint les violències masclistes de diversa índole en les seves carns i en les seves vides.
Si, estic enfadada, molt enfadada perquè no em sembla just que es envaeixin espais privats, sobretot en la vida de les dones i nenes per part d’aquests senyors de faldilles llargues i negres que pretenen (i en massa ocasions ho aconsegueixen) imposar-nos un model de vida castrant i humiliant.
Estic enfadada perquè el seu model patriarcal i injust llargament practicat forma part de la nostra cultura i ha aconseguit impregnar cada racó de les nostres vides i fins i tot de la nostra legislació, colant-se en sentències judicials i fins i tot en propi corpus jurídic del qual ens hem dotat.
Estic enfadada perquè a Rita Maestre li han imposat una multa de més de quatre mil euros per “cometre un delicte contra els sentiments religiosos” mentre que els que des dels seus púlpits prediquen amb els seus llibres sagrats a la mà i des de fa milers d’anys, violència contra les dones segueixen fent-ho impunement.
Estic enfadada perquè d’aquesta doctrina que prediquen ells ha derivat la “normalitat”que a les dones se’ns consideri meres atuells reproductores per a ells i quan ells ho desitgin sense tenir en comptes les nostres pròpies llibertats i desitjos.
Molt enfadada perquè des dels seus llibres sagrats no només s’ha fomentat la violència contra dones i nenes, sinó també la cosificació i per tant la possessió dels nostres cossos i vides i la falta de respecte a la nostra consideració de persones completes i lliures.
Observar des de la meva privilegiada talaia aquesta processó matinal m’ha posat davant dels nassos la seva presència continuada i absolutament indesitjada en la meva vida de dona lliure i atea i m’ha portat a reflexionar, una vegada més, sobre la influència que segueixen exercint socialment i això em rebel•la. Senzillament no els vull a la meva vida. No vull que la governin amb les seves influències.
Però per a això no n’hi ha prou amb deixar d’anar als seus temples. No, això ja no és suficient. Cal fer visible el seu poder i reconèixer i cridar que aquest va molt més enllà. Però sobretot, quan el reconeixem cal rebutjar-lo. Perquè aquest és essencialment patriarcat en estat pur que destil·la misogínia, desigualtat i violència.
La transmissió de les seves credos de generació en generació ha contribuït al fet que les seves directrius s’hagin incorporat al nostre espai simbòlic col·lectiu i és aquí on estan allotjades. Per això considero important la denúncia dels seus pesats ritus i dictats, perquè segueixen transmetent patriarcat, i insisteixo que en el seu estat més pur.
Com potents agents de socialització que són, han aconseguit colar-se per les escletxes de consciències públiques i privades i dotar-les del contingut desitjat. D’aquesta manera han normalitzat la desigualtat entre dones i homes no només entre les seves files, sinó també socialment. I desigualtat i violència van de la mà.
Afortunadament la meva condició feminista comporta la d’activista i, al seu torn, la de portar posades sempre les ulleres morades per observar la realitat des d’aquesta perspectiva que posa en evidència cada dia al patriarcat en les seves múltiples vessants. I aquí vull quedar-me, perquè a més sóc conscient que cada dia som més persones, dones i homes que detestem aquest tipus de doctrines sectàries i profundament injustes.
Per cert la flor que pretenia fotografiar segueix sense voler obrir-se del tot, però com la utopia, arribarà el seu moment.
