Per Andrea Barcena.La Jornada.SemMexico
María Zambrano és la pensadora més important, prolífica i original del segle XX. Va néixer a Vélez, Màlaga, el 1904 i va morir a Madrid el 1991. Republicana, va deixar Espanya el 1939 i va passar 45 anys a l’exili. El 1981 se la va reconèixer amb el Premi Príncep d’Astúries.
El seu exili va ser molt fecund. A Amèrica va viure a Puerto Rico, a Cuba i a Mèxic; va ser acadèmica a la Universitat nicolaíta de Michoacán i va publicar Filosofia i poesia, L’home i el diví i -abans que a Espanya- Segle XXI li va publicar a Mèxic La tomba d’Antígona. En aquesta obra poètica filosòfica, Zambrano ofereix a l’heroïna de Sòfocles un temps posterior a la seva condemna perquè pugui, per mitjà de la consciència, la paraula i el diàleg amb fantasmes que la visiten en la seva tomba (Èdip, Polinices, Etèocles,Creonte, la mare i altres), reconstituir el seu propi ésser. Així és com el paradigma ètic de l’Antígona de Sòfocles es completa amb el paradigma ontològic de la filosofia zambraniana.
Existeixen innombrables estudis de l’exuberant obra de la pensadora i en particular de la tomba d’Antígona, en la qual Zambrano va treballar al llarg de dues dècades. Antígona va acompanyar a la filòsofa gran part del seu exili. El ben cert és -crec jo- que entre la tancada d’Antígona, en què recupera la llibertat del seu ser, i el llarg exili de Maria hi ha una equivalència existencial donada en la prohibició per a ambdues de creuar fronteres cap a la seva terra i vida originals.
Tornar a Zambrano en aquests dies és una festa, ja plena de sentit la quarantena a l’entendre que la tancada és també escapar dels territoris habituals; que podem veure’ns i pensar-nos fora de la nostra pròpia vida i exiliar en l’ànima. Com a Antígona en la seva tomba, també pot ser que en aquest inesperat tancament ens visitin fats i fantasmes, entranyables o temuts, i revisar amb ells el que va quedar pendent per recuperar el seu valor o el seu amor perduts.
Estimo el meu exili, repetia María Zambrano. I tancada al sepulcre abans de morir Antígona diu: No tomba meva, no em llançaré sobre tu com si fossis tu la culpable. Un bressol ets; un niu. La meva casa. I sé que t’obriràs. I mentrestant, potser em deixis sentir la teva música, perquè en les pedres blanques hi ha sempre una cançó …
