No hay traducción disponible
OPINIÓ
Aquest dilluns ens concentràvem i fèiem soroll de cassoles per denunciar la vergonyant actitud i nul·la atenció que els governants europeus dediquen a la realitat de les persones refugiades.
Ja feia temps que hauríem d’haver sortit al carrer, sí. D’uns anys ençà són multitud les circumstàncies i fets que ho podrien justificar, doncs ens resulten inadmissibles a la gent que no ens hem immers en les pantanoses aigües del “sant mercat” i, com a gent de pau, apostem per fer prevaler la consciència i els valors humans com a nord de les nostres vides.
Cassolada a Igualada
Ens concentràvem a Igualada conscients també dels límits que suposa participar de les constants mobilitzacions que es donen a Barcelona i que la dinàmica d’entre setmana ens limita de poder-hi assistir. Convivim persones que hem nascut aquí o que hem vingut d’altres indrets, però que formem part d’un mateix veïnat d’escala, de carrer o de barri, sinó és que comparteixen escola els infants. De vegades, enduts per tòpics socials, aquells aspectes que tenim aparentment diferents creen un recel i impedeixen que ens apropem els uns als altres com hauria de ser natural en un mateix marc de relació i convivència.
Valors humans per damunt de les fronteres
Ja fa temps que estem fent esforços d’integració en aquest sentit perquè, com deia el manifest que es va llegir: “avui, més que mai, les persones que creiem en els valors i no en les fronteres, que veiem persones on altres veuen religions, sabem que la història passarà factura als que van consentir, i –premeditadament- van legislar, en contra dels drets humans fonamentals”.
Impotència i ràbia
Un dels sentiments que embargava a totes les persones presents a la concentració d’aquest dilluns, era el de la ràbia alhora que la impotència. Ràbia per la indignació que ens suposa veure aquest despropòsit, de dimensions gegantines, amb la passivitat dels governs que en tenen responsabilitats. Perquè, tenim present qui té la responsabilitat d’haver generat les guerres als països devastats d’on la gent fuig?.
Les dones ho tenen clar
Vaig sentir-me especialment feliç de constatar la predisposició que tenien les dones que encara anomenem nouvingudes aplegades a Cal Font. Convidades a llegir el manifest, s’animaven les unes a les altres: aquesta llegeix més bé el català… aquesta és professora d’anglès…, jo m’expresso millor en castellà però la meva filla ho pot llegir… I així va ser, com en un mosaic multicolor, les diferents veus -casualment tot dones- s’anaven alçant denunciant situacions i fets que ens han colpit els darrers anys. Cadascuna d’aquestes veus era contestada -com cal- pel soroll de les cassoles: estic molt contenta de Catalunya, deia una d’elles, perquè aquí hi ha persones amb valors sensibles a la situació que viuen els nostres germans i germanes. Ah!, i que no ens diguin que la immersió lingüística frena l’ús del castellà, perquè una jove –escolaritzada aquí- va llegir el seu fragment en un perfecte i pulcre castellà…
Empoderament i drets de ciutadania
Els discursos xenòfobs i els rumors pretenen situar les persones nouvingudes únicament com a usuàries de Serveis Socials, des d’una accepció subalterna, de dependència, de ciutadanes de segona, vaja. Jo el que vaig veure dilluns és que ho vivien com una ocasió de poder exercir també drets de ciutadania per elles mateixes. Talment com si s’obrissin de cop els pulmons i es pogués respirar un altre aire molt més sà. Uns i altres varem compartir una sensació d’ empoderament, d’haver pogut compartir un mateix sentiment, en confiança, en complicitat. Les persones que sempre hem viscut aquí no haurem ja de veure ningú lluny i qui –desitjant-ho- no sabia a quina porta trucar d’aquesta ciutat que diuen és tan tancada, en aquest espai tan emblemàtic de Nos(altres) ens hi varem poder trobar.
Va ser una experiència molt emocionant que referma les conviccions de creure profundament en els drets humans i que la convivència -en pau i diversitat- no sols és possible sinó que alhora és –sobretot- enriquidora.
