Escrit per Beatriz Gimeno. Diario Digital Femenino
Com a feminista mai no diria que a les dones ens maten per tenir vagina sinó per néixer en una societat que ha creat unes estructures socials jeràrquiques i de desigualtat en què unes persones valen més que altres.
Aquesta és una pregunta trampa que periòdicament fan a Irene Montero amb l’única intenció generar una mica de soroll per les xarxes. Tot i això, si és una pregunta plausible és perquè, en realitat, no és fàcil de respondre. D’una banda tothom sap què és una dona; és a dir, hi ha una definició que suposem compartida (encara que no sigui així) per la majoria de la humanitat. Però, d’altra banda, part d’aquesta definició, o tota, fa segles que està posada en qüestió per alguns corrents de pensament, especialment feministes; hi ha filòsofes que han dedicat obres monumentals a respondre-la.
A Carta d’una dona indignada, Wassyla Tamzaly, per exemple, una dona que reivindica el feminisme il·lustrat davant, diguem-ne, el feminisme postmodern, escriu que la pregunta “què és una dona?” és la pregunta fonamental que ha portat el feminisme a fer front a l’ordre patriarcal. Aquesta pregunta, radical i política, diu, és l’única capaç de treure’ns de la closca del sistema patriarcal. És obvi que si la resposta a aquesta pregunta fos “una persona amb vagina” o una “femella de l’espècie humana”, la pregunta no tindria cap sentit.
Fa 25 anys, quan jo vaig començar a estudiar feminisme al seminari Feminisme i Il·lustració, el biologicisme i l’essencialisme eren anatema. Aleshores ningú no hauria dit que dona era equivalent a femella, precisament perquè el que llavors es deia és que confondre dona amb femella i home amb mascle era un error conceptual. Quan la pròpia Celia Amorós reconeix que la categoria dona és problemàtica està, simplement, dient això: que no és tan senzill. Des de llavors han passat moltes coses, però una és que la quarta onada va suposar, entre altres coses, la massivitat del feminisme, situació que té avantatges i inconvenients, més de les primeres que de les segones.
El feminisme, o els feminismes, són un conglomerat de teories crítiques, filosòfiques, ètiques, de pràctiques polítiques… que poden arribar a ser contraintuïtives ja que, de vegades, són sabers i propostes que desafien allò que entenem per la base antropològica o epistemològica de les nostres societats. Jo em vaig haver de preguntar l’altre dia què hagués respost a la pregunta que li van fer a Irene Montero, i la meva resposta era molt semblant a la que va donar ella que, immediatament, va ser acusada per les xarxes i per moltes feministes de ser queer, posmo , woke…
Subscriu-te al periodisme feminista
La idea principal de Delphy és que les dones no estan dominades per la biologia ni per les idees, sinó per les relacions materials de producció.
Sóc molt crítica amb la teoria queer i una de les raons per ser-ho és que mantinc que no ha estat tan original com se sol pensar i que molt del que havia dit Butler ja ho havien dit abans altres feministes. No cal ser queer per donar una definició de dona que no faci referència a allò biològic i sí a la posició social. I just en el moment que Irene contestava això jo estava llegint Christine Delphy, una feminista materialista, amiga i companya de Simone de Beauvoir, cofundadora amb ella de la revista Nouvelles questions feministes el 1980. Ella explica perfectament la similitud (i la pertinència ) de la pregunta què és una dona? amb la de què és un negre? Que tampoc no té una resposta evident, encara que la majoria de la gent respondria que ser negre és tenir la pell negra. Delphy assegura amb fermesa que tant ser dona com ser una persona negra són posicions socials que no tenen res a veure amb la biologia. Si el que fa a la dona és la seva vagina (o qualsevol altra part de la seva biologia), aleshores la relació amb els homes serà de diferència biològica i no de dominació. Per a ella pensar en aquests termes és essencialista i suposa un límit per poder pensar la humanitat fora de les categories biològiques.
La idea principal de Delphy és que les dones no són dominades per la biologia ni per les idees, sinó per les relacions materials de producció. En altres paraules, per a Delphy les dones no són aquests éssers que tenen vulva, sinó aquells éssers que treballen més que els homes de les seves famílies o de les seves societats, però que tenen menys diners, capital, temps, espai… I això és així a qualsevol lloc del món. El que és important no és el que sigui una dona, sinó què significa ser-ho, és a dir, el lloc social que ocupa; exactament el que va dir Irene Montero.
De Monique Wittig és prou coneguda la seva asseveració que les lesbianes no són dones ja que el que sigui que és una dona es defineix sempre a la matriu heterosexual, que és el que la col·loca en la seva posició de dominada en relació amb els homes. No hi ha dones, per a ella, fora de la relació heterosexual. No hi ha espai en aquest article per seguir citant feministes que s’han preguntat i respost a la pregunta fonamental de què és una dona, però si ens movem al feminisme antiracista, aleshores l’explicació biologicista gaudeix de menys prestigi, precisament perquè les definicions d’allò que sigui la raça i el sexe han recorregut camins paral·lels.
La categoria dona és una categoria que compleix una funció sociopolítica per a la dominació i ha d’estar en qualsevol definició política de la mateixa.
Ja sé que la resposta fàcil a això és afirmar que, en realitat, tota posició social que ocupin les dones s’aixeca sobre la diferència biològica, per la qual cosa respondre la pregunta fent al·lusió a la biologia és més clar i precís, ja que al final raurem en ella. Però això seria com dir que les causes biològiques expliquen la dominació. Si podem imaginar una societat igualitària en què la diferència biològica no signifiqués res, ni jerarquia ni dominació, aleshores aquesta diferència no n’és la causa. La categoria dona és una categoria que compleix una funció sociopolítica per a la dominació i ha d’estar en qualsevol definició política de la mateixa.
Per cert, també va ser el feminisme materialista dels anys 70, i no el feminisme queer, el que va sostenir amb claredat que la política canvia la biologia. Sí, la biologia es transforma, es comprèn i es mesura culturalment, diuen els materialistes. I fins fa poc, no hi havia dubtes sobre això. I seguint Marx, aquest feminisme defensa que tot coneixement és producte d’una situació històrica, tant si ho sap com si ho ignora, i que l’organització social és la que construeix les idees i no al revés. Les funcions biològiques, cosa que percebem com a diferències biològiques, no són una dada per a Delphy, que només parla de dones socials i homes socials i això val per al sexe i per a la raça.
Però aleshores… la categoria biològica no és important? Per descomptat que ho és, però depèn del context i per què. És obvi que no es pot entendre la realitat humana sense aquesta categoria (que alhora està subjecta a múltiples definicions i tensions) però serà més o menys important depenent del context i de per què la utilitzem. Com a feminista mai no diria que a les dones ens maten per tenir vagina sinó per néixer en una societat que ha creat unes estructures socials jeràrquiques i de desigualtat en què unes persones valen més que altres. I no ho diria perquè crec que el factor més rellevant explicativament per a una definició feminista és la posició social que ocupen les dones, aquesta és la definició que permet entendre el patriarcat i combatre’l. Aquesta és la definició que ens importa.
És cert que la immensa majoria de les persones que ocupen una posició social o una altra al sistema sexe/gènere tenen determinats trets biològics, ningú nega això, però això pot canviar (de fet canvia depenent de les societats i de les èpoques) i pot passar que hi hagi persones amb altres característiques biològiques que ocupin no obstant les posicions socials que considerem de dones; el que no canvia és que qui ocupa aquesta posició patirà les discriminacions pròpies del lloc social: discriminació de tipus laboral, econòmica, cultural, sexual, etcètera. La mateixa discriminació exacta? No, com tampoc no pateix la mateixa discriminació exacta una dona rica que una pobra, una blanca que una negra, una guapa segons el cànon normatiu que una lletja… les discriminacions s’enreden en això que s’ha anomenat interseccionalitat. Per exemple, les dones trans patiran discriminacions laborals i poden patir assetjament o agressions sexuals que no patirien si fossin homes, però depenent de les seves trajectòries vitals poden tenir més autoestima o seguretat en si mateixes adquirides en un procés de socialització masculí. També és probable que una dona rica tingui més autoestima que una dona pobra. Les trajectòries vitals són definitòries.
És més complex que això, és clar, perquè l’objectiu final d’una gran part del feminisme és que la categoria “dona” desaparegui, cosa que s’aprofita per afirmar que això va en contra de l’autoafirmació com a tals de moltes dones trans. Tan en contra com l’afirmació que la dona és sinònim de femella. En definitiva, com a feministes, penso que hem de pensar en aquesta categoria de manera estratègica, per construir un subjecte polític imprescindible i en aquesta qüestió, curiosament hi ha més acord del que sembla.
Complicat, sí, però només cal assenyalar que la resposta a la pregunta què és una dona? no és senzilla ni òbvia des del feminisme i que des de fa dècades s’han donat múltiples respostes que han servit per contribuir a il·luminar el camí.
Per Beatriz Gimeno
Il·lustració de portada de Nadzeya_Dzivakova (iStock).
Font per a DDF: Enrique Stola
Publicada a Pikara Magazine
@lennycaceres69
