Belén Lujan. Foto @ Pablo Tosco
Belén Luján, advocada i especialitzada en dret penal, defensa, a través de l’Associació d’Usuaris de l’Administració de la Justícia (AUSAJ) i de forma gratuïta, diversos casos judicials de jornaleres marroquines de la maduixa.
Aquestes jornaleres van denunciar a dues empreses de Huelva per impagament, males condicions laborals, abusos i agressions sexuals els anys 2018 i 2019.
Les notícies sobre la vulneració dels drets d’aquestes treballadores es remunten a principis dels anys 2000, quan es va posar en marxa el sistema de contractació en origen per satisfer les necessitats de mà d’obra recol·lectora dels productors de fruits vermells.
En què consisteixen els maltractaments i abusos que les jornaleres marroquines dels fruits vermells han denunciat?
És molt difícil resumir-ho de manera exhaustiva però, en essència, el que expliquen les temporeres és que no tenen contracte, que no cobren, que les fan fora quan volen, que les castiguen sense treballar. Ens diuen que no poden anar a orinar mentre estan recollint les fruites i que, ni tan sols, poden aixecar-se per estirar els ronyons sense que les escridassin i les apressin de forma denigrant. Aquestes dones viuen amuntegades dins de contenidors metàl·lics i en condicions d’higiene inexistents. No tenen aigua potable, ni aigua calenta; si es posen malaltes, no les acompanyen al metge o intenten cobrar per dur-les als centres mèdics; quan arriben a la finca no els donen feina i es queden sense menjar, ni diners. I és en aquestes condicions aberrants que reben oferiments, a través de les alcavotes, que acostumen a ser persones de confiança de l’empresa, per exercir la prostitució. Després, hi ha els intents de tenir sexe amb elles a la força i les violacions. En aquestes circumstàncies, quan les treballadores han aixecat la veu, les han retornat al Marroc per fer-les callar o han hagut d’escapar-se per denunciar, com va passar amb les exjornaleres de l’empresa Donaña 1998 l’any 2018 i amb un altre grup de temporeres, que també representem des d’AUSAJ, l’any passat.
Això és explotació laboral i sexual.
Sí, però les situacions que relaten les dones i les proves que tenim també apunten a un delicte de tràfic d’éssers humans, bàsicament perquè l’engany al qual són sotmeses aquestes dones, extremadament vulnerables, comença al Marroc. Allà, els prometen unes condicions de treball, inclòs l’allotjament [ja que durant la campanya de recollida les treballadores viuen a les finques agrícoles], que no tenen res a veure amb allò que es troben quan arriben a Huelva, una realitat que encaixa amb les finalitats que estableix aquest tipus penal. De fet, quan el cas de les 10 jornaleres de Doñana 1998 va arribar a l’Audiència Nacional, el Jutjat Central d’Instrucció número 1 va donar credibilitat a aquesta tesi, considerant que existien indicis del delicte de tràfic d’éssers humans, però es va inhibir en favor dels jutjats d’instrucció de La Palma del Condado, a Huelva, perquè ja hi havia dos procediments judicials oberts allà. Aquests jutjats no han instruït pel delicte de tràfic d’éssers humans. Amb tot, ara estem pendents que el Tribunal Suprem decideixi sobre la qüestió de la competència, és a dir, sobre si és l’Audiència Nacional o aquests jutjats els que han d’assumir el cas.
Com és possible que treballadores legals que arriben a Huelva per la via de la contractació en origen pateixin maltractes, abusos i agressions?
El problema és el disseny d’aquest sistema, que cosifica a les dones, i la corrupció generalitzada. Tothom sap el que passa, però ningú no ho vol mirar; si mires, ja no pots apartar els ulls. Tal com va assenyalar l’any 2002, el Grup d’Experts en matèria de Tràfic d’Éssers Humans de Dones i Nenes de l’ONU: “la corrupció està inextricablement vinculada al tràfic d’éssers humans. Els estats amb alts nivells de corrupció tenen baixos estàndards pel que fa als esforços que destinen a lluitar contra el tràfic d’éssers humans”. També influeix la pròpia idiosincràsia de la dona marroquina, de la cultura musulmana, i de la seva por a ser assenyalades.
I, en aquest sentit, què us heu trobat en denunciar els casos davant la justícia?
En el cas de les temporeres tot està resultant rocambolesc i especialment dificultós. Des d’un primer moment, ja ens vam trobar amb jutjats de guàrdia que no volien recollir la denúncia de les jornaleres i ens van “convidar” a tornar el següent dilluns, tres dies més tard, quan era molt probable que les dones que volien denunciar ja no hi siguessin. Hi ha hagut jutjats en l’ordre penal que s’han negat a investigar un llistat de treballadores que volien denunciar i que van ser retornades al Marroc, jutjats que han acordat el sobreseïment provisional de les denúncies penals perquè les denunciants, que estaven ingressades a l’hospital, no van comparèixer. Ens hem trobat de tot. També amb jutjats de l’ordre social, per exemple, que han acceptat que no es faciliti el contracte de les treballadores, que no s’aporti més que un model d’imprès oficial sense signar.
Les temporeres que van denunciar l’empresa Doñana 1998 han demanat que s’investigui a una inspectora de treball i a un guàrdia civil. Per què?
El paper de la Guàrdia Civil i de la Inspecció de Treball presenta una rellevància especial. El dia 1 de juny, quan finalment vam aconseguir interposar una denúncia, la Guàrdia Civil va accedir a acompanyar-nos al camp de treball atès que havíem rebut [en referència a ella i a un altre advocat que també representa a les jornaleres] amenaces per part de l’empresa en qüestió. L’objectiu era recollir un llistat de treballadores que volien sumar-se a la denúncia. Quan ens van entregar el llistat, vam veure que hi havia més de 100 temporeres. Amb tot, l’única investigació realitzada por la Guàrdia Civil va ser la que ens van fer a nosaltres, els advocats i les advocades denunciants. No van fer ni una sola gestió per tal d’identificar a les víctimes i permetre que aquestes també denunciessin. L’atestat policial que van obrir el dia 1 de juny van tancar-lo el matí següent deixant a les víctimes en poder de l’empresa. L’endemà, van expulsar d’Espanya la majoria d’aquestes temporeres en presència de la pròpia Guàrdia Civil. Aquell mateix 3 de juny, quan quatre de les dones que havien aconseguit escapar-se abans de ser retornades van presentar-se al quarter de la Guàrdia Civil del Rocío, Huelva, per denunciar abusos i agressions sexuals, el comandant, que havia estat a la finca aquell mateix dia, va mostrar una actitud agressiva i negativa. De fet, es van haver d’estripar i tornar a fer declaracions senceres perquè allò transcrit per l’agent no coincidia amb el que relataven les denunciants. Ni tan sols volia que una d’elles denunciés i, davant les meves queixes, em va etzibar “a qui creu que creurà el jutge, a vostè o a mí?”. En vint anys, mai no havia vist res semblant.
I amb la Inspecció de Treball, què va passar?
En aquest cas concret, tenim una labor inspectora que, en la seva funció, utilitza com a única font de coneixement la pròpia empresa i les persones que aquesta els posa al davant. Ningú no pregunta res a les denunciants, res s’investiga més enllà de les afirmacions de l’empresa i del seu entorn, tampoc es dóna importància a l’incompliment de normes bàsiques de prevenció de riscos laborals. De fet, en un informe de la inspecció basat en una visita realitzada a Doñana 1998, quan les jornaleres ja no hi eren, s’arriba a asegurar que no s’ha trobat rastre dels abusos i insults. Però el més greu és que l’empresa no ha presentat els contractes de treball de cap de les denunciants del cas Doñana 1998, ni tampoc els rebuts dels seus salaris. Tot i això, la Inspecció ni tan sols va incoar un expedient d’infracció. Cal recordar que una investigació periodística de Correctiv i Buzzfeed va referir altres casos d’abús i d’agressió sexual que haurien tingut lloc l’any 2017 a la mateixa empresa.
Abans has fet referència a la vulnerabilitat d’aquestes dones. A què et refereixes exactament?
És una vulnerabilitat que s’explica per una pobresa més que extrema en molts dels casos i pel seu analfabetisme. A més a més, elles estan imbuïdes d’una cultura que discrimina la dona i que possibilita la seva docilitat, la submissió i els abusos que pateixen. Cal recordar que els criteris de selecció per a contractar-les en origen busquen això: una dona d’una determinada franja d’edat, amb càrregues familiars (fills menors a càrrec seu) i procedents de l’àmbit rural marroquí, que equival, en la immensa majoria dels casos, a dones analfabetes.
Consideres que aquests requisits són discriminatoris?
Des del meu punt de vista, sí perquè vulneren l’article 14 de la nostra Constitució, principi d’igualtat, a banda d’altres Drets Humans que també recull la Constitució Espanyola, la Carta de Naciones Unides, el Conveni Europeu dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, la Carta Social Europea, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics…
Què suposa per a les jornaleres denunciar? Em refereixo a les repercussions que això pugui tenir al seu país d’origen, dins del seu nucli familiar…
Totes les dones marroquines que denuncien abusos o situacions de prostitució, inclús si es refereixen a una temptativa o a una proposició, queden marcades, al marge de quina hagi estat la seva resistència o la seva voluntat. La dona musulmana que denuncia pot arribar a plantejar-se el suïcidi o patir una exclusió social absoluta en casos extrems. La pressió i el condicionament social són fonamentals per entendre tot aquest assumpte. En el cas de les jornaleres de Doñana 1998, s’han produït amenaces de mort, intents de fer-se amb la custòdia dels seus fills, divorcis… Per a elles, tot està sent molt dolorós.
Entenc, que és molt difícil que aquests casos arribin a la justícia…
Sí, molt, primer per la por que tenen les dones. Després, perquè la majoria, dins de la minoria que està disposada a donar el gegant pas endavant que suposa atrevir-se a denunciar, tornen a casa i no continuen amb el procés. Precisament, d’això s’ha queixat amargament la Fiscalia General de l’Estat. Tot i això, quan les dones es queden, se’ls posa tots els entrebancs del món, se les qüestiona i no se’ls ofereix suport.
* “Aquesta entrevista ha estat possible gràcies a la contribució de Quique Badia i David Meseguer”.
Aquesta publicació es fa amb la contribució financera de la Unió Europea. El contingut d’aquest document és responsabilitat exclusiva de Fundació Surt i no reflexa necessariàment la posició de la Unió Europea.
