Per Maribel Nogué i Felip
Ara farà un parell de setmanes l’Antonio (d’ACAPS) em va dir que la Nina estaria un parell de dies a Igualada i que, per la meva vinculació als mitjans de comunicació local, em convidava a parlar amb ella per recollir el seu testimoni. Sense saber encara com li donaria forma a la trobada, no vaig dubtar en concretar dia i hora.
Nina Mhded Salam va néixer a Dajla (Sáhara Occidental), i en va haver de marxar, amb la seva família, l’any 1979 fruit de l’èxode forçat pels fets de 1975 quan el poble sahrauí es resistia a l’ocupació del seu territori per part del Marroc. Primer fou acollida a Mauritània, on va poder continuar els seus estudis fins a ser llevadora, continuant més tard a Algèria (1980-1984) on es va llicenciar en obstetrícia. Actualment viu al Barri quatre dels Camps de Refugiats que els sahrauís tenen a Mahbes, en ple desert prop d’Algèria. Com deia, ella és llevadora, i dóna atenció materno-infantil, així com les múltiples funcions de cura en l’àmbit de l’atenció primària, al dispensari de Mahbes.
M’explica que la població presenta un alt índex de desnutrició infantil, ja amb un alletament matern deficitari perquè moltes dones no tenen prou alimentació per poder alletar i –a partir dels 3-4 anys quan ho necessiten pel seu creixement i no tenen res en què alimentar-los, es produeix una important baixada de pes. Tot això ho viuen en un context de terra molt seca on no s’hi pot conrear res, i han de suportar una climatologia que té dos moments punta: l’hivern amb molt de fred i un estiu de molta calor havent de suportar fins a 55 graus de temperatura.
Malalties comunes com ara la hipertensió, l’epilèpsia, o d’altres esdevenen cròniques per les extremes condicions de vida, la manca de medicaments i també l’estrès que han de suportar per haver d’aguantar aquesta situació durant tants anys. No tenen ni analgèsics pel més elemental, per això han d’anar a Algèria per comprar els principis actius i, als campaments, han muntat una mena de taller per assolir ells mateixos l’aspirina o el paracetamol, per exemple. Pel seu viure quotidià sols depenen de l’ajut humanitari que reben a escala mundial, un ajut que no sols els és necessari sinó imprescindible perquè no tenen res més. Sols els arriba, un cop al mes, farina, llegum, arròs, oli o sucre… ni productes frescos ni carn ni res…
Productes que necessiten molta aigua i la que hi ha no és potable. La manca d’aigua influeix també en la salut de les persones. Al seu campament hi viuen unes 9.500 persones aproximadament i tan sols els arriba una cisterna al mes a cada barri, i les cisternes estan ja molt trencades i velles…
També vàrem parlar de la situació de les dones. La majoria de les famílies tenen de 6 a 7 infants. Quan ja fa uns anys varen iniciar una campanya de contracepció, a banda de no tenir prou recur-sos per comprar els preservatius, es trobaven amb la barrera dels propis costums que, amb l’excusa de la religió, no ho permeten. Ella forma part del Consell de Dones, un càrrec que es renova cada 3 anys per mitjà del Congrés de les Dones, i que tracta de temes com ara la salut de les dones, el càncer de mama, les malalties venèries, l’alimentació, però també de política, de solidaritat, de la situació del Front Polisari, d’activisme, en suma. Avui, a banda de tirar endavant també la seva família amb cinc fills, continua amb el seu compromís pels drets del seu poble i, allà on va, es fa emissària de la seva causa.
La conversa es va allargar en un ambient de complicitat i solidaritat, però sobretot de sororitat, aquella empatia i caliu que es dona quan ens trobem les dones de cor a cor. Sororitat de vida, de compromís, de lliurament pel seu poble, de patiment impotència, de desesper, però també de la tan necessària esperança, ara que sembla ser el món té posat els seus punts de mira cap a un altre cantó.
De vegades no saps com fer front a situacions de tanta gravetat quan la solució no és a les teves mans. L’ajut que necessita el poble sahrauí no ha de passar sols per continuar enviant-los queviures de primera necessitat, que els cal per sobreviure vitalment, sinó sobretot per no no oblidar a les nostres germanes i germans víctimes d’una causa tan injusta que les i els condemna a malviure fora del seu país, a aguantar que el seu país estigui ocupat i els seus recursos explotats sense que el seu poble legítim en tregui cap profit per la seva supervivència, patint repressió i manca de llibertat i en un estatus d’apàtrida.
Mentrestant, els més petits no han conegut altra cosa que dependre de la solidaritat internacional i, per exemple, l’esperança de ser acollits per famílies en les vacances de pau quan arriba l’estiu. I els més ancians van envellint enmig del desert àrid i eixut amb l’arena com a únic paisatge mentre van deixant enrere aquell bell somni tan albirat, el que un dia podrien retornar a casa seva i, per fi, poder veure de nou el seu mar…
Quan ja la varen venir a buscar vaig collir unes roses de la terrassa que estaven en el seu punt més àlgid de florida. Al lliurar-li el pom es va emocionar: ningú li havia regalat abans flors.
