No hay traducción disponible
Torna a començar una altra campanya electoral en què fóra bo esperar que des de les diferents formacions polítiques es proposessin mesures clares i solucions pràctiques en relació amb les qüestions que afecten les dones. Però també fóra bo que per als mitjans de comunicació aquesta fos una part central de l’agenda informativa.
Aquest desig, s’enfronta però a una realitat política i comunicativa que segueix exhibint amb contundència una mirada androcèntrica i esbiaixada que esquiva i menysté els temes més relacionats amb les aspiracions i reclamacions femenines, tal com s’ha pogut constatar darrerament a propòsit de la derogació d’una part de la Llei 17/2015, de 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes, per part del Tribunal Constitucional, derogació que ha tingut una mínima repercussió en els mitjans informatius i, per tant, una transcendència pública pràcticament inexistent. No sabem quins articles han quedat afectats ni quines són les conseqüències d’aquesta invalidació en l’existència de les dones. No se’n parla. Tot un símptoma.
Amb aquest tema sobre la taula, apareix un espot que ha creat una certa polèmica a les xarxes gràcies a una operació evidentment oportunista d’agafar el rave per les fulles i convertir el malestar femení en una desacomplexada conversa d’unes dones que competeixen en enginy i ironia a l’hora de posar nom a les seves situacions d’incomoditat i estrès. Una referència a Mujeres al borde de un ataque de nervios, la pel·lícula de Pedro Almodóvar, que serveix de detonant dramàtic per a què els personatges puguin dir públicament que no volen tenir fills, que viuen voluntàriament sense parella estable, que si els nens no sopen el que estava programat tampoc passa res, que no viuen preocupades pel seu aspecte físic. Aquestes són algunes de les frases que apareixen i que s’ha de reconèixer que corresponen al malestar real de moltes dones que viuen la manca d’equilibri entre les responsabilitats domèstiques o familiars o la imposició dels patrons sexistes des de la renúncia i l’aïllament, lluny de la frivolitat i el luxe reflectits en l’espot, tot i que té la virtut de difondre uns temes que molt esporàdicament ha tingut presència en els missatges publicitaris.
Hi ha hagut reaccions crítiques que posen en entredit la bona fe de l’anunciant, i fan referència el seu caràcter classista, tot considerant com una manca de respecte la distància que hi ha entre la situació descrita i les condicions socioeconòmiques de tantes i tantes dones que no poden ventilar de manera tan superficial les seves angoixes derivades de l’abandó parental, la precarietat econòmica, la pobresa o la falta d’accés a una cultura de qualitat, a una salut emparada en el benestar legítim, entre altres coses. Crítiques i observacions del tot justificades des d’una perspectiva feminista que compartim, tot i que valorem la qualitat de l’espot, el seu sentit de l’humor i fins i tot el seu caràcter innovador, per posar en escena, com hem dit abans, frases que semblen “contraprogramar” els missatges publicitaris que segueixen enganxats als models tradicionals dels rols sexistes, encara tan freqüents.
El fet que sigui cert que per a moltes dones els temes que es tracten en l’espot no tenen gens de gràcia i que no són suficientment defensats amb tota la vehemència per part de les polítiques públiques, provoca precisament que la desatenció sigui justificada i els temes que posa sobre la taula, objecte d’instrumentalització i divertiment.
Si l’agenda comunicativa no col·loca en el centre els temes relacionats amb els nostres drets i tot allò que ens afecta, finalment serà considerat, igual que l’espot que comentem, com una simple qüestió de “dones atacades” quan és, en definitiva, un assumpte de justícia social.
