Lidia Falcon. Foto Amada Santos
Des del 18 d’octubre unes companyes de lluita feien vaga de fam a La Corunya, com va informar Público. Aquest dilluns passat (9 de desembre) a les nou del matí, 24 dies després de donar per finalitzada la seva vaga de fam, un grup de dones víctimes de violència masclista gallegues, agrupades en l’associació, Ve-la luz…. van reprendre la seva acció de protesta.
Consideren que els tímids compromisos adquirits pels poders públics setmanes enrera, s’han evaporat un cop marcat al calendari el 25 de novembre, Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona. “Tant m’és morir-me de fam que a mans del meu maltractador”, diu una d’elles:”Si ens morirem igual en privat, tant se val fer-ho en públic”.
D’aquí uns anys ens posarien un carrer amb el nostre nom, sentencia una altra amb amargor. Acampen en uns baixos, gairebé sense sostre, gelades en aquest rigorós hivern, i demanen solidaritat. Aquesta heroïcitat que comporta tant patiment no ha estat destacada més que per aquest diari. No ha provocat els comentaris, articles i debats televisius de polítics, periodistes, tertulians, politòlegs o professors, que es desencadenen davant d’altres successos. Tampoc la solidaritat d’altres grups, moviments, sindicats, partits extraparlamentaris, associacions de dones, i tutti quanti que hi ha al nostre país, i que quan es tracta de protestar pels desnonaments, els acomiadaments o la privatització de la sanitat es llancen a la carrer.
Per què aquest silenci, aquesta indiferència, aquesta ignorància i el desdeny amb què la societat civil acull la protesta pacífica d’unes dones? els motius deuen ser molt poderosos per posar en perill la seva salut ? Perquè es tracta de dones maltractades i mares de criatures que han estat abusades sexualment pel seu pare, o apallissades per aquest, a les quals amb molta crueltat algun jutge, amb la complicitat del fiscal, el psicòleg, el forense, la treballadora social, etc., ha denegat la protecció i ha deixat lliure i satisfet al delinqüent, o fins i tot els ha retirat a la mare la custòdia dels menors, o els ha obligat a mantenir un règim de visites amb el maltractador. I aquest no és un tema que emocioni a la “societat”.
Aquesta “societat” que pel que sembla està formada únicament per homes -no hi ha més que veure les fotos col·lectives dels capitostos de l’economia, la política, la cultura- i que per tant només es preocupa pels problemes dels homes. Si la vaga de fam la protagonitzessin miners o treballadors de les drassanes o de l’agricultura, indubtablement hagués tingut més repercussió mediàtica. Si les implicades fossin membres d’algun partit polític o sindicat, i l’acció fos emparada pels dirigents d’aquestes formacions,també. Però són només dones, i pitjor encara, mares, que per ser-ho ja se sap que es comporten de manera sectària i irracional. Només cal veure els dictàmens que emeten els departaments de psicologia dels jutjats, el tracte que les víctimes reben dels cossos de seguretat de l’Estat i les resolucions judicials que es dicten.
Aquesta “societat” està dirigida per homes que pel que sembla no tenen germanes ni núvies ni amants ni filles. I que pel que sembla tampoc han nascut de dona, no han estat alletats, rentats, vestits, rebut cures, educats i suportats durant llargs anys per ella. Per a aquests homes, especialment si tenen la missió de jutjar-les, únicament són enemigues.
Les vaguistes protesten que el 64% de les denúncies per maltractament masclista s’arxivin als jutjats sense cap altre tràmit, fet que suposa que el percentatge ha pujat en els últims temps. Denuncien, així mateix, que sobretot en les poblacions petites la policia insta la denunciant a arribar a algun acord amb el maltractador, o s’atribueix la funció de mediació per a això. I es desesperen quan el jutge ordena que els fills i filles d’aquesta mare mantinguin el contacte amb el botxí, que ho ha estat de tota la família. El súmmum de la crueltat és quan s’atribueix la custòdia dels menors al pare que els ha pegat, abusat sexualment i menyspreat.
Però aquests temes no arriben mai a les “agendes” polítiques. Les vaguistes expliquen que han intentat entrevistar-se amb consellers, alcaldes, presidents d’Audiència. Uns les van rebre amb burla, altres ni les van contestar, tots estan d’ acord en que el seu cas està en mans del jutge, que com el Suprem Faedor té l’última i única paraula. I com no s’han atès les nombroses demandes per modificar la llei penal i la processal que des d’alguns sectors del moviment feminista s’han dirigit als partits polítics i al Govern, per tal de protegir les dones i els menors, els jutges segueixen dictant aquestes infames resolucions.
Nou anys després d’aprovada la famosa Llei de Violència de Gènere, aquesta compta en el seu haver amb 600 assassinades, el mateix nombre de denúncies de maltractament cada any, un col·lectiu estancat de dos milions de víctimes i un nombre indeterminat, perquè ningú es molesta a comptar-les, de nens i nenes abusades, colpejades, desaparegudes i assassinades. I per què parlar de les prostitutes que són les més ignorades i menyspreades. Però ningú sembla estar per la feina de modificar la norma legal per obligar els jutges a dictar sentències mínimament justes.
La propera llei que haurem d’exigir és la que ens protegeixi dels jutges. Mentrestant les deu dones de la Corunya segueixen sense menjar (a data 9 de desembre).
*Article publicat a Public
