martes 16 abril 2024

martes 16 abril 2024

La revolta dels i les indignades. Notes des de la Plaça Tahrir de Barcelona.

Ja no hi ha dubtes. El vent que ha electritzat el món àrab en els últims mesos, l’esperit de les protestes reiterades a Grècia, de les lluites estudiantils a Gran Bretanya i Itàlia, de les mobilitzacions anti-Sarkozy a França … ha arribat a l’Estat espanyol.

No són aquests, doncs, dies de business usuals. Les confortables rutines mercantils de la nostra “democràcia de mercat” i els seus rituals electorals i mediàtics s’han vist abruptament alterades per la irrupció imprevista al carrer i en l’espai públic de la mobilització ciutadana. Aquesta “revolta dels i les indignades” inquieta les elits polítiques, sempre incòmodes quan la població es pren seriosament la democràcia … i decideix començar a practicar pel seu compte.

 

Fa dos anys i mig, quan la crisi que va esclatar el setembre del 2008 es va rebel·lar de proporcions històriques, els “amos del món” van viure un breu moment de pànic alarmats per la magnitud d’una crisi que no havien previst, per la seva falta d’instruments teòrics per comprendre-la i pel temor a una forta reacció social. Van arribar llavors les buides proclames de “refundació del capitalisme” i els falsos mea culpes que van evaporant poc a poc, un cop apuntalat el sistema financer i davant l’absència d’un esclat social.

La reacció social ha trigat a arribar. Des de l’esclat de la crisi, les resistències socials han estat febles. Hi ha hagut un biaix molt gran entre el descrèdit de l’actual model econòmic i la seva traducció en acció col.lectiva. Diversos factors ho expliquen, en particular, la por, la resignació davant la situació actual, l’escepticisme respecte als sindicats, l’absència de referents polítics i socials, i la penetració entre els assalariats dels valors individualistes i consumistes.

L’esclat actual no parteix, però, de zero. Anys de treball a petita escala de les xarxes i moviments alternatius, d’iniciatives i resistències d’impacte més limitat han mantingut la flama de la contestació en aquest període difícil. El 29s va obrir també una primera bretxa, encara que la desmobilització posterior de les direccions de CCOO i UGT i la impresentable signatura del pacte social va tancar la via de la mobilització sindical i va aprofundir, encara més, el descrèdit i desprestigi dels sindicats majoritaris entre la joventut combativa i quines ara protagonitzen les acampades.

Indignats i indignades!

La “indignació”, tan de moda a través del pamflet de Hessel és una de les idees-força que defineixen les protestes en marxa. Reapareix així, sota una altra manera, el “Ja n’hi ha prou!” Que van entonar els zapatistes en el seu aixecament de l’1 de gener de 1994, llavors la primera revolta contra el “nou ordre mundial” proclamat per George Bush pare després de la primera guerra del Golf, la desintegració de la URSS i la caiguda del mur de Berlín.

“La indignació és un començament. Un s’indigna, s’aixeca i després ja veu “, assenyalava Daniel Bensaïd. A poc a poc, però, s’ha anat passant del malestar a la indignació i d’aquesta a la mobilització. Estem davant d’una veritable “indignació mobilitzada”. Del terratrèmol de la crisi, comença a sorgir el tsunami de la mobilització social.

Per lluitar no només es requereix malestar i indignació, també cal creure en la utilitat de l’acció col.lectiva, en què és possible vèncer i en que no tot està perdut abans de començar. Durant anys els moviments socials a l’Estat espanyol hem conegut essencialment derrotes. La falta de victòries que mostrin la utilitat de la mobilització social i facin augmentar les expectatives del possible ha pesat com una llosa en la lenta reacció inicial davant la crisi.

Precisament aquí entra la gran contribució de les revolucions en el món àrab a les protestes en curs. Mostren que l’acció col.lectiva és útil, que “sí que es pot”. Per aquest motiu aquestes, igual que la menys mediàtica victòria contra els banquers i la classe política a Islàndia, hagin estat un referent des del començament per a les i els manifestants i activistes.

Juntament amb el convenciment que “és possible”, que es poden canviar les coses, la pèrdua de la por, en un moment de crisi i dificultats, és un altre factor clau. “Sense por” és precisament un dels eslògans que més s’han sentit aquests dies. La por tenalla encara una gran majoria dels treballadors i els sectors populars i aquest dóna ales a la passivitat o les reaccions xenòfobes i insolidàries. Però la mobilització del 15M i les acampades expandeixen com una taca d’oli un poderós antídot per la por que amenaça de desmuntar els esquemes a una elit dirigent al capdavant d’un sistema cada vegada més deslegitimat.

El moviment del 15M i les acampades té un important component generacional. Com cada vegada que esclata un nou cicle de lluites, emergeix amb força una nova generació militant, i la “joventut” com a tal adquireix visibilitat i protagonisme. Si bé aquest component generacional i juvenil és fonamental, i s’expressa més en alguns dels moviments organitzats que han tingut visibilitat aquests dies com “Joventut Sense Futur”, cal remarcar que la protesta a curs no és un moviment generacional. És un moviment de crítica a l’actual model econòmic i als intents que la crisi la paguin els treballadors amb un pes fonamental de la joventut. Precisament el repte és que, com en tantes ocasions, la protesta juvenil actuï com a factor desencadenant i catalitzador d’un cicle de lluites socials més ampli.

acampada2                                        Foto Cristòfol Casanovas
 
L’esperit antiglobalització de tornada

El dinamisme, l’espontaneïtat i l’empenta de les protestes actuals són les més fortes des de l’emergència del moviment antiglobalització des de fa més d’una dècada. Irromput internacionalment el novembre de 1999 a les protestes de Seattle durant la cimera de l’OMC (encara que els seus antecedents es remunten a l’alçament zapatista a Chiapas el 1994), l’onada antiglobalitzadora va arribar ràpidament a l’Estat espanyol. La consulta per l’abolició del deute extern al març de 2000 (celebrada el mateix dia de les eleccions generals i la realització va ser prohibida en diverses ciutats de l’Estat per la Junta Electoral) i la forta mobilització per participar en la contracimera de Praga al setembre del 2000 en contra del BM i el FMI van ser els primers signes d’arrencada, en particular a Catalunya. Però la seva massificació i ampliació arribarien amb les mobilitzacions contra la cimera del Banc Mundial a Barcelona els dies 22 i 24 de juny de 2001, el desè aniversari està a punt de complir-se. Just deu anys després assistim al naixement d’un moviment l’energia, entusiasme i força col.lectiva no havíem vist des de llavors. No serà aquest, doncs, un desè aniversari nostàlgic. Tot el contrari. Anem a celebrar-ho amb el naixement d’un nou moviment.

Les assemblees aquests dies a Plaça Catalunya (i, sens dubte, en totes les acampades que recorren l’Estat començant per la de Sol a Madrid) ens han donat moments impagables, dels que succeeixen cada molt temps i que marquen un abans i un després en les trajectòries biogràfiques dels que participen en aquests i en la dinàmica de les lluites socials. El 15M i les acampades són autèntiques “lluites fundacionals” i símptomes clars que assistim a un canvi de cicle i que el vent de la revolta bufa de nou. Per fi. Una veritable “generació Tahrir” emergeix, com abans ho va fer una “generació Seattle o una “generació Gènova”.

A mesura que l’impuls “antiglobalitzador” va ser recorrent el planeta, seguint les cimeres oficials a Washington, Praga, Quebec, Göteborg, Gènova o Barcelona, milers de persones es van sentir identificades amb aquestes protestes i una gran diversitat de col.lectius de tot el planeta van tenir la sensació de formar part d’un mateix moviment, del mateix “poble”, el “poble de Seattle” o de “Gènova”, de compartir uns objectius comuns i sentir-se partícips d’una mateixa lluita.

El moviment actual s’inspira també en els referents internacionals més recents i importants de lluites i victòries. Busca situar-se en l’estela de moviments tan dispars com les revolucions a Egipte i Tunísia o la victòria a Islàndia, situant la seva mobilització en un combat general contra el capitalisme global i l’elit política servil. A l’Estat espanyol, les manifestacions del 15M i ara les acampades, en un exemple simultani de descentralització i coordinació, dibuixen una identitat compartida i una comunitat simbòlica de pertinença.

El moviment antiglobalització va tenir en la seva fase d’ascens en el punt de mira a les institucions internacionals, OMC, BM, FMI i les firmes multinacionals. Després, amb l’inici de la “guerra gobal contra el terrorisme” proclamada per Bush fill, la crítica a la guerra ia la dominació imperialista va adquirir centralitat. El moviment actual posa l’eix de la crítica en una classe política, la complicitat i la servitud de la qual davant els poders econòmics ha quedat més en evidència que mai. “No som mercaderies en mans de polítics i banquers” resava un dels eslògans principals del 15M. S’enllaça així la crítica frontal a la classe política ia la política professional i la crítica, no sempre ben articulada i coherent, a l’actual model econòmic i als poders financers. “Capitalisme? Game over “.

Cap al futur

El futur del moviment iniciat el 15M és imprevisible. A curt termini, el primer repte és seguir ampliant les acampades en curs, posar-les en marxa a les ciutats on encara no n’hi ha i aconseguir que, si més no, continuïn fins al diumenge 22. A ningú se li escapa que les jornades del 21, dia de reflexió, i del d22, dia de les eleccions, seran decisives. En aquests dos dies la massificació de les acampades és fonamental.

Cal també plantejar noves dates de mobilització, seguint l’estela del 15M, per seguir mantenint el pols. El repte principal és mantenir aquesta dinàmica simultània d’expansió i radicalització de la protesta que hem viscut els últims dies. I, en el cas específic de Catalunya, buscar sinèrgies entre la radicalitat i les ànsies de canvi de sistema expressades el 15M i en les acampades, amb les lluites contra les retallades socials, en particular en sanitat i educació. L’acampada de Plaça Catalunya s’ha convertit en un punt de trobada, un poderós imant, de molts dels sectors en lluita més dinàmics. Es tracta de convertir-la en un punt de trobada de les resistències, que permeti establir ponts, facilitar diàlegs, i propulsar amb força les mobilitzacions futures. Establir aliances entre les protestes en curs, entre els activistes no organitzats, i el sindicalisme alternatiu, el moviment veïnal, els col.lectius de barri… és el gran desafiament dels propers dies.

“La revolució comença aquí …” cantàvem ahir a Plaça Catalunya. Bé, almenys el que comença és un nou cicle de lluites. Del que no hi ha dubtes ja és que, més d’una dècada després de l’ascens del moviment antiglobalització i dos anys després de l’esclat de la crisi, la protesta social ha tornat per quedar-se.

*Josep Maria Antentas és professor de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Esther Vivas participa al Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Ambdós són participants de l’acampada de Plaça Catalunya.


Foto Cristòfol Casanovas

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Barcelona: Las mujeres no quieren los tratados internacionales TTIP, CETA y TISA / La Independent / Noticias género

  Sábado día 15 de octubre se realizaron manifestaciones en las ciudades más importante del...

Madrid: Nou projecte formatiu, Aula Tangente

El Grupo Cooperativo Tangente ha iniciat un nou projecte formatiu, Aula Tangente En la seva...

De Musa a Directora: Jeanne Balivar en L’Alternativa

L’Alternativa es un festival de cinema independent que ja ha complert 19 anys i es...