La Quarta Planta o del vincle entre dona, salut i discapacitat a Andorra

Roser Ros Riu

OPINIÓ

La sectorial de Dones de l’ANC, les Feministes per la Independència i les Dones No Estàndards donen suport a les feministes andorranes i a l’Associació Stop Violències d’Andorra després que algunes dones no estàndards comprovessin in situ la greu situació en la que es troben les nostres veïnes.

Andorra, divendres set de setembre del 2016. La Sandra, decidida, es disposa a explicar-nos la seva història. Literalment, diu, ja no té res a perdre. Comença. El primer que esmenta: té un 60% de discapacitat, però no sap si ja la tenia abans d’anar a la quarta planta o és degut a la medicació que li van subministrar allí obligatòriament. També a casa, afegeix, la policia va entrar-hi per a forçar-la a medicar-se. La batllessa (la jutgessa) ho decretà amb la psiquiatra, la de la quarta planta.

Tot va començar per un cas de violència masclista sexual. Arran d’això, el pare del seu únic fill, va prendre-li el nen i se l’endugué de casa sense que l’hagi pogut veure en tot l’estiu. Això sí, ella li ha de pagar al pare la manutenció de l’infant. Els informes oficials fa ben poc exposaven que no podia treballar degut a la seva incapacitació laboral, però van ser revisats quan la jutgessa decretà que havia d’abonar-li una mensualitat al pare.

No és un cas aïllat a Andorra. Aquí, la majoria de sentències per violència masclista fallen a favor de l’home. No és estrany tenint en compte que la violència contra les dones s’entén com a violència conjugal. Així queda reflectit en les úniques dades estadístiques que el govern d’Andorra mostra al món. Per a trobar-les, s’ha d’anar al web d’Afers Socials. Allí es podrà descarregar un Power Point de 19 pàgines amb lletra gran. Són dades genèriques ja tractades, classificades segons els barems andorrans; és a dir, segons la violència conjugal. Es mostren públicament un cop l’any. Enguany no se sap si serà en novembre o en març.

Per això, si es vol conèixer la realitat de les nostre veïnes, s’ha venir aquí i parlar-hi. Traslladar-se a un territori aïllat geogràficament per les muntanyes i mentalment pels estereotips de riquesa i diversió que emboliquen al principat en una falsa aura de benestar. Conversar sobre la violència masclista i escoltar el que en pensen les dones. Analitzar els discursos oficials i contrastar-los amb el de les dues úniques associacions de dones existents, una més vinculada al govern i l’altra, l’Associació Stop Violències, al de la realitat diària de les dones. A ella va acudir la Sandra, que coneix moltes vivències similars a les seves.

“Quan una dona viu violència masclista aquí es truca al 181, el telèfon d’Atenció i Protecció a la Dona, darrera del qual hi ha l’Equip d’Atenció Integral a la Dona.  Alguns dels professionals, els educadors i assistents socials de l’equip, són bons; segurament és l’únic positiu que subvenciona escassament el govern. Tanmateix, el telèfon té un horari restringit. Si la persona truca fora d’hores, respon la policia. En ambdós casos, però, es sotmet a la dona a una revisió sanitària, segur psicològica i, sovint, psiquiàtrica.

La majoria passen per la quarta plana on hi van també els drogoaddictes, els alcohòlics i a vegades fins i tot els violadors ( per cert, l’alcoholisme és un altre dels temes tabú a Andorra).  Després d’uns dies allí és possible que et trobin algun grau d’incapacitació, potser degut al fet de que ens obliguen a medicar-nos. És per això, que moltes de les que hem patit violència masclista acabem després en associacions de persones amb discapacitat i no en associacions de dones”. És potser per amagar les dades? És potser perquè aquí tothom es coneix i tot el que es faci públic és susceptible d’escàndol? I si és així, perquè s’utilitza la sanitat i, dins d’ella, la psiquiatria per a encobrir la xacra social que suposa la violència masclista? Fa més por a la societat parlar de violència masclista que de dones boges?

Més tard, anem cap a la seu de l’Associació de Dones d’Andorra, més vinculada al govern. El primer que ens xoca és trobar una prova tan clara del que acabem de comentar a propòsit de la Sandra: l’Associació es troba dins d’un centre d’atenció primària. És evident que en aquest país hi ha una connexió directa entre dona i salut. Piquem al timbre diverses vegades sense resposta. Finalment, una vianant entra a l’edifici i, gràcies a aquest fet fortuït, podem accedir-hi. Sorprenentment, la recepcionista, que era a la porta d’entrada però que assegura no haver-nos sentit, ens comunica que ens esperen a dalt. Pugem i ens entrevistem amb les encarregades de l’Associació. Ens descriuen la tasca que realitzen. També afirmen estar disposades a donar suport a la campanya a favor de l’avortament que ha engegat l’Associació Stop Violències d’Andorra (1). El seu compromís ens sembla positiu. Expliquen també que desconeixen la quarta planta i que no hi ha cap intenció, per part del govern, en vincular el tema de la dona amb el sanitari. Ens adverteixen, igualment, que no són feministes. Ho són només en tant que lluiten per a millorar la vida de les dones i s’ajuden entre elles, però no  per sortir al carrer amb pancartes i demanar canvis al govern. Qüestionades per les dades sobre la violència masclista, ens donen  el telèfon del Departament de Salut i Benestar. Una altra curiosa coincidència, pensem.

Un cop a Barcelona, truquem l’esmenat Departament. Ens responen molt amablement, però ens pregunten qui som i ens indiquen el requeriment d’un escrit oficial per a obtenir les dades. Al cap de tres dies, ens truquen. Ja no calen escrits, només escoltar les indicacions de la telefonista sobre com trobar-les al web del Departament.

Efectivament, un cop consultat el Power Point, confirmem que a Andorra existeixen dades sobre la violència masclista. Però, de nou, no es tracta del què sinó del com. El tractament d’aquestes dades és genèric i difós. Per començar, el que per nosaltres són casos de violència masclista o, fins i tot, feminicidis, per al govern andorrà són casos o expedients atesos. En cap punt del document hi apareix ni tan sols l’oblidada “violència de gènere”. D’aquests casos se’n fan diverses classificacions que dibuixen molt clarament l’esquema de valors de les persones que les han tractat: la situació geogràfica, la del  retorn o no amb la parella, la de l’estat civil, la de la nacionalitat, la de la situació laboral, la de si s’ha fet un seguiment psicològic, la de si hi ha hagut denúncia i, finalment, dues que ens han sorprès positivament:  la de si hi ha implicades altres víctimes (centrada en els fills) i la del tipus d’abús rebut. Ambdós són els únics amb llenguatge proper al camp lèxic de la violència masclista. Això sí: amb la dona com a supòsit, ja que en cap cas se l’anomena. Ella és el cas o l’expedient no dit. Ella és, de nou, objectivitzada, abans fins i tot, d’existir.

És una posició que ens és molt familiar a nosaltres, les Dones No Estàndards. Un estar-en-el món molt còmode per a l’estàndard, l’home blanc occidental heterosexual; però molt incòmode per a l’altre com  símbol del no estàndard; la dona, discapacitada, no blanca, no heterosexual, no nacionalitzada, no activa laboralment; la dels marges. Aquella que primer pren el científic, el metge per a estudiar. Però no per a millorar-li la vida a ella, sinó per a experimentar amb ella i així, que serveixi, almenys, per a millorar la vida dels estàndards, d’ells. Es tractaria del mateix patró que impulsà al nazisme a escollir com a primeres víctimes als nens i nenes discapacitades, abans fins i tot que als jueus, opinem des de Dones No Estàndards.

Quin vincle hi ha doncs, en el fons, que uneix tan sovint a la dona, la discapacitat amb la ciència racionalista-tècnica? I què succeeix en la política i societat perquè s’usi com a eina per a tapar la diversitat? Perquè és d’això del que es tracta en el fons, el què fa possible que un país tan proper tingui només 12 casos d’usuàries de recursos d’acollida (d’un total de 135 casos), de com un territori ric destini només 83.728, 52 euros a la lluita contra la violència masclista cada any, que l’avortament sigui prohibit i sancionat fins i tot amb la presó. I que la Sandra vagi a la quarta planta per raó de violència masclista.

No serà que el pensament masclista no accepta cap diferència més enllà del seu propi paradigma degut a la seva paranoia que la dona ha de ser el que ell vol que sigui? No serà que això mateix s’amaga dins del pensament científico-tècnic racionalista que subjecta el sistema sanitari actual? No serà que aquest és compartit pel poder, que el converteix en una eina  per a alimentar la voluntat masclista, la dels electors que al seu torn li donen poder? El cercle estandaritzador masclista es retroalimenta a ell mateix. Per sort, deixa evidències prou clares dels seus vincles viciosos a la quarta planta, encarnats en dones no estàndards reals, en la Sandra, per exemple.

 (*) Roser Ros Riu. Treballadora en Humanitats de Dones No Estàndards. Membre de la sectorial de Dones de l’ANC i de Feministes per la Independència.