No hay traducción disponible
OPINIÓ
Parlàvem de Sant Jordi, de les roses i dels llibres, de la tradició d’un poble que s’expressa entre la cultura i l’emoció. I topàvem tot d’una amb una resolució judicial.
Una resolució que, encara que ja es veiés a venir, no esperàvem tan matussera, tan previsible, tan insultant.
Repassem el cas de “La Manada”: cinc homes de vora 30 anys, que s’autodenominen “manada”, que han anat expressament a caçar la víctima, com han anunciat pel whatsapp, violen una noia de 18 en un portal, durant els “sanfermines”. Com que ho han gravat tot i ho han escampat entre els amics, tothom pot veure com li fan de tot, la vexen i se’n riuen.
Finalment, la van deixar sola i li van robar el mòbil. Curiosament, un dels tres jutges (el que els hauria absolt a tots) només veu delicte en el fet que li robin el mòbil. I els altres dos jutges, un home i una dona, ho consideren un cas d’abús sexual, en cap cas de violació, perquè la víctima no va dir que no, no se’ls va encarar ni hi va lluitar. El jutge absolutori fins i tot sosté que s’ho va passar bé, que era sexe consentit en un ambient de “jolgorio y regocijo”. La sentència per als culpables, que ja porten dos anys a la presó, és de 9 anys.
Han pensat els jutges en la noia, en el que li va passar, en el que li queda per patir, en com li han rebentat la vida entre tots plegats? Com si no n’hi hagués prou que et violessin, que t’humiliessin així, que t’espantessin, que t’arrabassessin tota innocència, tota pretensió de caure bé a un grup de joves sevillans que has conegut als sanfermines, tota impressió, fins i tot, d’agradar-los i d’anar acompanyada d’uns nois que semblaven normals fins que, tot d’una, s’han transformat en botxins sense sentiments, aliens al teu turment, a les teves sensacions de noia jove, d’ésser viu que, alguna vegada, va somniar en passar-s’ho bé en companyia d’iguals, i no pas en ser maltractada, agredida, escarnida i violada, és clar, violada.
Com si no n’hi hagués prou amb tot plegat, després d’aquest suplici n’has de patir un altre encara més llarg i dolorós: d’una banda, el d’una mateixa, el de tornar-te a considerar persona, dona, el de reconstruir-te i refer-te. I, de l’altra, el de ser jutjada a la plena exposició pública. Perquè tothom qui ha volgut ha pogut veure el vídeo de La Manada, la seva proesa, la seva fastigosa excitació (ells sí que es van excitar i s’ho van passar bé, i possiblement més d’un que hagi vist el vídeo, doncs també), i tothom qui ha volgut ha llegit la sentència, la general i la particular, on es detallen els aspectes més concrets del cas, si la noia tancava els ulls o si els mig obria, si emetia gemecs que corresponien a una relació consentida entre adults, si no s’hi va negar… Com s’hi podia negar, si us plau, amb cinc homes abraonant-s’hi com si fos una nina, què podia fer, què volien que fes?
Lisbeth Salander, l’heroïna de Millennium, s’hi acaba tornant, però al principi, el seu violador (l’advocat de menors que l’ha de defensar, en teoria) l’ataca impunement. I, a més, Lisbeth Salander és una heroïna de ficció, nascuda de la ment de Stieg Larsson, però també d’una experiència de Stieg Larsson. Segons va explicar, l’autor suec va presenciar, de jove, la violació grupal d’una noia de l’estil de La Manada. Ell ho va veure sense participar-hi, i ho va rebutjar interiorment, però va reconèixer que havia estat incapaç d’aturar l’acció, que havia restat immòbil, sense fer res, i que el remordiment per la seva inacció l’havia acompanyat tota la vida. Per això va crear un personatge com Lisbeth, que s’entrena en la boxa i arriba a enfrontar-se a homenassos que mesuren el doble que ella, i acaba tatuant la panxa del seu violador amb unes lletres que diuen: “Soc un porc violador”.
Millennium va tenir un gran èxit, però de Lisbeths triomfadores n’hi ha poques en la vida real. I les “manades” tenen el seu càstig a les novel·les i a les pel·lícules de gran taquillatge, però no en els nostres jutjats. Sí, és clar, un cert càstig, 9 anys tampoc són res. Però són poc en relació amb el que representen: la manca absoluta de respecte, de compassió, d’humanitat, les rialles burlesques dels violadors que s’allunyen escala enllà, els somriures còmplices dels jutges que, estudiant la víctima com si fos un insecte, acaben dictaminant que allò no era pas una violació, no, era…part de la festa.
Lisbeth Salander, l’heroïna d’Stieg Larsson.
(*) Maria Rosa Nogué, escriptora i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès
