No hay traducción disponible
El sistema financer és una peça essencial per al funcionamnet de les economies modernes. A través seu es canaliza l’estalvi, és a dir aquella part de la renda de les famílies i de les empreses que no s’ha destinat al consum i se’l fa arribar cap a la inversió és a dir fins als diversos objectius que, en una forma o altra, fan possible el creixement econòmic que vol dir l’increment de la riquesa disponible per al país.
A Catalunya hem tingut fins ara un sistema financer basat en dos tipus qualitativament diferents d’entitats: els bancs i les caixes d’estalvi.
En la nostra tradició els bancs han estat sovint sotmesos a dificultats o, encara més sovint, han sucumbit victimes dels atacs rebuts per part dels responsables de la gestió del capitalisme espanyol amb una mentalitat econòmica menys evolucionada i menys respectuosa amb les normes de la competència.
Les Caixes d’Estalvi malgrat que també havien estat sotmeses a l’autoritat monetària espanyola que en drenava una part dels dipósits, han tingut una història d’èxit tant al nivell institucional com en la visió popular. Sobretot han estat exitoses en el terreny dels fets, de la realitat.
En ser unes institucions financeres que responen a una lògica diferent de la que orienta el capital privat, les caixes han inspirat confiança als petits estalviadors de manera que els dipósits hi arribaven sense necessitat de gaire esforços administratius ni publicitaris.
Les Caixes feien crèdit als petits empresaris i als autònoms per a les necessitats de finançament de les seves activitats econòmiques; oferien crèdit en bones condicions per a la formació o consolidació de patrimonis familiars facilitant l’accés a la propietat de l’habitatge i també han estat protagonistes pel que fa al crèdit al consum.
Podem dir que les Caixes van ser les creadores del “microcrèdit” abans que s’hagués inventat aquesta paraula.
Les Caixes han estat fins ara unes empreses que, sense ser totalment de propietat pública, és clar que no son de propietat privada, el que vol dir que al front o al damunt de les caixes no hi ha uns accionistes a qui cal repartir dividend.
Són empreses que hem de classificar com alguna cosa a mig camí de la iniciativa privada que té com objectiu l’obtenció de beneficis, i l’activitat pública que no té el lucre com a motor.
Han estat empreses que disposaven d’una gran llibertat en no estar sotmeses a l’exigència de rendiment econòmic en el sentit més estricte. Podien regir-se pel rendiment social, un concepte molt més ample.
Cal situar-les dins d’un conjunt d’activitats guiades per la voluntat de servei. Es tracta d’empreses que funcionen d’acord amb un esperit de cooperació que, ho sabem, pot ser en força casos un estímul tant o més poderós que la competència.
Els resultats positius de la seva activitat tenen com a destí l’Obra Social. És a dir que els beneficis econòmics de les caixes reverteixen al conjunt de la societat en la forma de diferents activitats decidides per les seves cúpules. Unes cúpules on hi son representats els interessos culturals, socials i també econòmics del territori.
Perquè un altre element important que cal considerar en parlar de les Caixes és la seva implicació amb el territori on estan implantades. Aquest punt és resultat per una banda i causa per altra costat de la seva amplia acceptació per part dels ciutadans.
Avui ens trobem davant de la possibilitat de la seva desaparició o en tot cas del canvi radical de les seves característiques. Per la normativa del Banc d’Espanya que les considera una anomalia en el panorama europeu. Però en certa mesura el moviment actual en favor de transformar-les en bancs convencionals és resultat del seu propi comportament.
Si les Caixes van seguir el procés de creixement i d’expansió territorial seguint la lògica especulativa iniciada els anys 1980s ara només ens queda enyorar el seu esperit original.
