En la nostra societat moderna i bàsicament heteroasignada ens seguim movent entre el permès i el conquerit.
El permès ve assignat per múltiples factors, però bàsicament per les grans religions monoteistes que imposen i “legalitzen” alguns actes que segueixen sent diferenciats per a dones i homes. I el poder el continuen tenint majoritàriament els homes encara que tampoc ells queden exempts d’aquest sentiment de culpa.
En un dels textos de Victòria Sendón anomenat El biopoder com a instrument de submissió trobem una definició que no deixa lloc a cap dubte.
Diu el següent:”El que va començar sent mandats explícits del poder de dalt, s’ha anat convertint en un «biopoder», és a dir, en una autocensura i autorepressió no coercitives externament, sinó assumides des de dins pel subjecte de manera inconscient. No cal dir que el «biopoder» és molt més limitant que el poder explícit “.
Crec que no queden lloc per massa dubtes. En general s’acarnissen en aquells aspectes relacionats amb les vides privades de les persones i els seus sentiments. Ens diuen, millor dit ens imposen què hem de sentir, com i fins i tot cap a qui hem d’encaminar els nostres sentiments. D’aquesta manera ens assignen directament un paper heterosexual sense que a penes puguin contemplar altres opcions com l’homosexualitat, la bisexualitat, transsexualitat, etc. Fins i tot en alguns països les diferents opcions sexuals diferents a la “permesa” són castigades amb la pena de mort.
D’aquesta manera i en la nostra societat amb clares influències judeo-cristianes, ens “permeten” l’amor, enamorar-nos i com a conseqüència d’aquest fet, cohabitar amb la finalitat de tenir descendència amb la parella triada a través del matrimoni.
Però aquest fet té trampes múltiples, ja que de la mateixa manera que permeten i consagren l’amor entre una dona i un home a través del matrimoni, no permeten que aquest amor es pugui desgastar ni tan sols desaparèixer, de manera que els possibles amors que puguin sorgir cap altres persones queden automàticament condemnats fent sentir culpable a qui s’atreveixi a sentir de nou l’amor cap a altres persones. I parlo en plural perquè l’ésser humà té dret a enamorar-se moltes vegades al llarg de la seva vida i de moltes persones sense sentir-se per això culpable.
Aquest és només un exemple. Afortunadament hem conquerit la llibertat de poder divorciar-nos i tornar a començar altres relacions, però tot i així, l’estigma de la culpa roman al llarg del temps.
A més, en el cas de les dones augmenta l’ estigma de la culpa amb la punyetera “poma d’Eva” que ha estat vigent al llarg de la història. Se’ns va assignar el paper de “males” des de l’origen i així ens ha anat.
D’aquesta manera quan conquestes la llibertat de triar entre la maternitat o la no maternitat, et sents jutjada durant molt temps fins que pots deixar enrere aquest sentiment impost.
I de nou aquest és un exemple. Però arran d’aquest exemple i de d’anterior s’està construint un model de família excloent, ortodox, misogin i potenciador de les culpes per aconseguir conquerir drets que, segons alguns “mandats divins”, ens estan vetats com a persones i especialment com a dones. Per aquest motiu a través dels codis androcèntrics es vol confondre el dret a la maternitat lliure, voluntària i compartida o no, amb l’avortament indiscriminat, quan l’únic que pretenem és exercir les nostres conquestes sobre el nostre propi cos i el nostre dret a ser o no mares .
D’aquesta manera insisteixen alguns grups bastant ortodoxos a reivindicar aquestes idees inculpatòries per estigmatitzar a qui per convenciment pensem d’una altra manera i ho practiquem.
A més pensem que altres tipus de família són possibles i que les creences de cada persona s’han de construir sobre la base de la tolerància, la no agressió a altres maneres de pensar i sentir i, sobretot, eradicant culpes per alguna cosa que se’ns ha imposat “per déus” impius, cruels i inexistents i amb el discurs manipulat pels seus sectaris seguidors únicament que sols pretenen mantenir un ordre social injust, desigual, misogin i controlat per ells.
Afortunadament, les conquestes socials van trencant a poc a poc els “permisos” que aquests malvats déus ens van atorgar en el seu dia.
