Posades a buscar referents i paraules dins el nostre imaginari, no trobem gaire històries amb final feliç. Tampoc no ens acabem de sentir representades pels relats que llegim. Hi trobem a faltar una representació més àmplia de les dones lesbianes, més diversa i positiva. Volem llegir històries de dones que gaudeixen, que aprenen de les experiències que viuen, que ploren però que també riuen, lluiten, s’estimen i se’n surten. Volem llegir històries que ens facin possible imaginar finals feliços, continuacions felices, estones felices en la relació amb altres dones.
Escriure relats per crear un imaginari nou
El projecte “I visqueren felices” és un projecte de creació literària en català adreçat a dones, lesbianes i trans, que vol promoure una visió diferent de les relacions entre dones. Des de sempre, el patriarcat ha temut les relacions entre dones perquè s’escapen del seu control, perquè creen un simbòlic lliure. No és estrany que durant segles s’hagi estès una visió que percep la relació entre dones com a conflictives i complicades, que estimula la competitivitat i la rivalitat entre elles. En aquest marc, el lesbianisme visible fa trontollar tots els esquemes perquè demostra que les dones no necessiten un home per tenir una vida completa i sexualment activa, i perquè s’obren a una política sexual lliure.Obren en el sentit d’obrir i d’obrar: obrir horitzons i obrar un imaginari nou, una manera diferent de percebre la realitat.
I és aquí on entra l’art que obre horitzons i obra un imaginari nou. És per això que la proposta del projecte I visqueren felices passa a través de la literatura, la paraula creativa que crea al mateix temps noves maneres de percebre la realitat, d’imaginar-la, de pensar-la. De viure-la. Volem llegir històries amb final feliç i, per això, ens adrecem a dones, lesbianes i trans, i les animem a escriure relats que continguin necessàriament aquests dos elements: que hi surtin lesbianes i que tinguin un final feliç. No cal que siguin històries d’amor. I si ho són, animem també a reinventar els paràmetres de l’amor romàntic.
Un projecte transversal: també als instituts
Vivim en un Estat en què hi ha lleis teòriques que protegeixen la diversitat sexual, però això no vol dir que garanteixin la llibertat total de les persones de viure les relacions afectives i sexuals consentides de la manera que elles decideixin viure-les. Només cal entrar a les aules d’un institut de secundària per adonar-se que les relacions homosexuals encara no es poden viure socialment amb la mateixa llibertat que les relacions heterosexuals. La reivindicació dels drets socials doncs, és importantíssima, però no suficient. L’educació afectiva i sexual és la base que garanteix la llibertat individual de viure les relacions consentides sense que la societat les jutgi, les rebutgi, les escarneixi o les faci invisibles. Tant és així que el projecte I visqueren felices va néixer ja amb la intenció d’arribar als instituts i promoure entre les adolescents l’escriptura creativa en català des d’aquesta perspectiva. La difusió del projecte als instituts ja ha començat i esperem rebre contes, narracions il·lustrades, còmics o fotonovel·les també de dones, lesbianes i trans, menors de 18 anys.
Un projecte autogestionat
L’acte creatiu, tal com l’entenem en aquest projecte, és un mecanisme de transformació social. En un moment de crisi com l’actual hem de buscar altres maneres de fer cultura i de fer art. I ens adonem que amb pocs mitjans podem fer molt, que no calen grans inversions per crear. L’autogestió és a la base del nostre projecte. El projecte no és un concurs amb premis en metàl·lic. Els contes seleccionats seran publicats en un volum i les seves autores rebran, a més, un lot de llibres i altres productes culturals. La compensació més gran, però, serà aconseguir fer circular una nova imatge sobre el món lèsbic a través dels contes de totes les dones, lesbianes i trans, que s’atreveixin a imaginar un altre escenari possible, una altra realitat visible per a les relacions amb altres dones.
Consulteu aquí les bases de participació.
El concepte inspirador
Tot allò que no ets capaç d’imaginar, tampoc ets capaç de viure-ho. Si no ho fas existir en la teva ment no tindràs matèria primera per crear nous escenaris vitals, per començar a fer el primer pas cap a tot allò que pots arribar a ser, que pots arribar a viure. Angela Volpini deis fa uns dies al teatre Goya de Barcelona, en el seu diàleg amb Teresa Forcades, que l’autoconeixement no consistia (només) a descobrir qui som sinó, especialment, qui podem arribar a ser. I que la creació divina era, en realitat, una ‘co-creació’: cadascú de nosaltres ha de crear la vida que ha rebut i ha de crear també el món que l’envolta, l’ha de ‘re-crear’ aportant-hi el que és: únic i intransferible.
I per crear el món des del que nosaltres som cal que abans puguem pensar-lo, somiar-lo, desitjar-lo, creure’l possible. Quan no podem ni tan sols imaginar que una cosa (realitat, vivència, relació) pot arribar a existir a les nostres vides, és gairebé impossible que arribi a existir-hi mai.
Imaginem que podem imaginar una realitat nova, una vivència nova, una manera també nova de relacionar-nos amb els altres, amb les altres. La intuïm, la creiem possible, potser hi somiem. Però no sabem posar-hi nom. No trobem les paraules que la descriguin, que repassin els contorns de les imatges que ens assalten, de vegades en forma de promeses pàl·lides, en fràgil equilibri entre la realitat i el somni. Hi ha el perill, llavors, que el nostre imaginari particular no arribi mai a convertir-se en un imaginari col·lectiu. I encara menys en una realitat possible de ser viscuda a través del cos en una cruïlla determinada del temps i de l’espai que, en acabar, ens quedi com un pensament bonic on podem arrecerar-nos quan van maldades. És per això que hem sentit més d’una vegada una necessitat molt profunda d’anar a buscar les paraules que confirmin el somni, que li donin consistència, que el facin una realitat en potència, possible en l’ara i aquí que nosaltres decidim.
És per això que anem a buscar històries que parlin del que imaginem, que emmirallin el nostre desig, que ens confirmin que pot ser possible, que pot ser probable, que pot ser. Que pot existir. D’aquesta intuïció, o convicció profunda per a algunes, neix el projecte I visqueren felices.
