La Sala Beckett és molt més que un teatre, s’hi fan cursos, formació teatral, recerca, xerrades, converses, lectures dramatitzades, tot centrat en la dramatúrgia contemporània.
Situada a l’antic eix principal de la Barcelona fabril, la Beckett no ens deixa mai indiferent amb els seus muntatges i xerrades, i així va ser els passats mesos d’abril i maig on es va abordar el tema de les violències de gènere i estructures de poder amb el cicle #jotambé, comissariat per Maria Olivella Quintana i Pastora Martínez Samper de la Universitat Oberta de Catalunya que coorganitza amb la Sala Beckett aquestes propostes. En aquesta ocasió, el cicle es componia de 5 espectacles, 4 lectures i activitats de pensament i debat. Les xerrades i debats es poden recuperar en aquest enllaç.
Una de les propostes del cicle era una lectura dramatitzada d’una obra del dramaturg britànic Martin Crimp . Es tractava del text: “When We Have Sufficiently Tortured Each Other: 12 Variations on Samuel Richardson’s Pamela” que es va estrenar al National Theatre de Londres el 2019 i que és l’obra més recent de Crimp.
A la Sala Beckett es va fer una única funció d’aquesta impressionant lectura dramatitzada, “Quan ens haguem torturat prou” dirigida amb absoluta destresa i sensibilitat per Glòria Balaña Altimira, el passat 19 de maig, i amb interpretacions de luxe, especialment d’Àurea Márquez Alonso i Joan Carreras que van fer emmudir al públic.
L’entrevistada és Glòria Balañà que és una de les directores d’escena que treballen amb més cura i encert del panorama català actual, apostant sempre per dramatúrgies intenses, treballs actorals de gran nivell i una tria de cada element escènic precisa i acurada.
Com va sorgir la teva participació com a directora d’una lectura dramatitzada al cicle #jotambé de la Sala Beckett?
El director de la Sala Beckett, Toni Casares, va pensar en mi per dirigir aquest text de Martin Crimp i m’ho va proposar. Va creure que jo podria entrar bé en aquest material i treballar-hi de manera propera suposo; potser perquè a algunes de les obres que he dirigit, com Cloud Nine de Caryl Churchill, fa uns anys a la mateixa Beckett, ja s’hi ha qüestionat el tema del gènere i dels rols home-dona; o també en el primer espectacle que vaig escriure i dirigir, M. Bovary, una versió del clàssic escrita a la manera de Heiner Müller i el seu Quartet, ja hi havia un joc d’intercanvi de rols que, tot desconstruint la història, et duia a pensar en les marques de gènere i les relacions de poder.
En conjunt el cicle creus que ha aconseguit crear debat i reflexió sobre el fenomen del #metoo?
Estic segura que sí. Malauradament jo no he pogut seguir tot el cicle però crec que està plantejat en un moment idoni per posar-nos en dubte i revisar-nos no només des de la teoria sinó des de la nostra praxis diària, en el nostre context professional, social, familiar i personal. I crec que s’ha organitzat un cicle molt atractiu, que no pot deixar indiferent, amb propostes molt riques.
Què vas sentir quan vas fer una primera lectura del text de Martin Crimp: “Quan ens haguem torturat prou”?
Incomoditat, i un cert desconcert i, fins i tot, incomprensió. Però vaig gaudir molt i vaig pensar que era un text molt potent i molt intel·ligent, precisament perquè aconseguia descol·locar-te. I això m’encanta. D’entrada no estava clar què estava dient o proposant l’autor. No estava posant la dona com a víctima, ni estava posant un home maltractador només. Aquí tots dos es torturen l’un a l’altre, com diu el títol (en anglès és més explícit que en la traducció al català, When we have sufficiently tortured each other). És molt interessant aquesta tortura perquè opera a diferents nivells: el psicològic, que va molt lligat a l’emocional i l’intel·lectual, però també al nivell físic. Tot i que qualsevol tipus de tortura afecta a tots els nivells crec. D’entrada hi ha un rapte, un suposat segrest, d’un cos, d’una voluntat, d’uns pensaments. I després l’Home i la Dona es torturen amb el desig, per exemple, sigui per la via de la repressió sigui per la via de la gelosia. Tots dos comparteixen culpa i desig, i se situen en igualtat combativa en l’ús de la paraula, que és la seva principal arma per dominar, per tenir el poder.
Com és la Pamela de Pamela, la novel·la de Samuel Richardson en la que s’inspira Martin Crimp per a escriure aquesta obra?
El personatge de la Pamela de Richardson és una noia de quinze anys, una serventa que, en morir-se la seva senyora, és segrestada pel Senyor B., un noble que l’assetja i intenta violar-la diverses vegades. La novel·la és escrita a partir d’unes cartes que la protagonista escriu als seus pares des del seu captiveri (a la mansió del senyor B.) i d’un diari personal on explica què li passa i com se sent i que el seu nou amo aconsegueix llegir. Malgrat ser jove i de classe humil, Pamela escriu, té una educació que li ha donat la seva difunta senyora. I és un exemple de virtut (la novel·la es titula Pamela o la virtut recompensada) valor que, de fet, acaba triomfant enfront de la vanitat i l’abús de poder encarnats en el Senyor B.
Pamela acaba enamorant-se del seu segrestador i aquest acaba enamorant-se d’ella i valorant la virtut per sobre dels diners i del seu propi plaer. Finalment es casen i Richardson, enlloc d’acabar amb aquest final feliç avança en la història després del casament, cosa sorprenent a l’època.
Crimp segueix bona part de l’argument de la novel·la, hi ha rapte, festeig i casament, la idea del diari personal és un element dramatúrgic de pes i també ens regala una escena sis anys després del casament; una magnífica escena quotidiana -on veiem el matrimoni de picnic amb els seus dos fills- que continua abonant el territori de l’ambigüitat en els rols de gènere, en una situació que sembla no tenir final.
Els valors que representa Pamela són, a part d’aquesta virtut que l’autor ressalta, la senzillesa i la humilitat. Però també representa la valentia, l’inconformisme, la llibertat i la reivindicació de la dona com a ésser intel·ligent i capaç de pensar i actuar de forma autònoma. En aquest sentit, des d’un punt de vista feminista, sembla que va ser una obra revolucionària tot i que també va ser criticada perquè, tot el que l’autor construeix a la primera part de la novel·la contra el discurs i les normes heteropatriarcals, s’ho carrega a la segona part fent una Pamela més sotmesa a la normativitat del moment i a la voluntat del seu marit. Benvinguda ja, doncs, l’ambigüitat. O la contradicció. O la dificultat de trencar amb un sistema de valors i creences tan profundament arrelat i interioritzat.
El joc d’intercanvi de rols que s’estableix en el text, creus que queda prou clar i que té l’efecte buscat per l’autor en el públic?
Crec que el joc d’intercanvi és brillant tal i com l’escriu Crimp i que s’entén clarament però que s’ha de digerir lentament. Crec que supera el que podem esperar d’un joc com aquest. Perquè hi posa rèpliques que són desconcertants, que fan diana però que et fan trencar el cap. I és interessant l’efecte distanciador que genera i que fa que et preguntis constantment què vol dir ser un dona i què vol dir ser un home, i juga amb idees, prejudicis i estereotips de la realitat que tenim construïda. I ho fa mentre t’atrapa amb la seva intel·ligència i astúcia dramatúrgica. Qui sap realment què és una dona. Com actua una dona? Com pensa? I un home?
Havies treballat abans amb els actors i actrius escollits per a la lectura dramatitzada?
Amb Àurea Màrquez hi he treballat anteriorment com a directora i en dos muntatges, jo com a regidora i com a ajudant de direcció. I m’agradaria recordar aquí que Màrquez, ja fa molt temps, un dia en un assaig en què un director a qui jo feia d’ajudant va començar a cridar-me perquè alguna cosa no sortia bé i estava nerviós, ella va sortir a parar-li el peus. Aquest gest el recordo perfectament i és una cosa que he admirat i li he agraït sempre íntimament. Abans d’això, jo ja l’admirava com a actriu i com a persona, és una dona excepcional. Això els ho vaig explicar a les actrius i als actor joves que han participat a la lectura mentre fèiem una cervesa sortint d’un assaig, perquè gestos com aquest són importants. I precisament d’això es tracta, de no deixar passar cap tipus de maltracte, humiliació o abús de poder.
Amb Joan Carreras ens coneixem fa molts anys però no havíem coincidit en cap procés de creació. Ell va fer justament un Martin Crimp fa uns anys a la Beckett, La ciutat, però no el vaig triar per això, és clar. Senzillament em va venir ell de seguida al cap en llegir l’obra; trobava que era l’actor perfecte per fer l’Home, per donar aquesta intel·ligència i simpatia, aquesta agilitat verbal i ironia tan britànica. Ell i Àurea Màrquez van ser les primeres persones amb qui vaig pensar per fer els papers protagonistes d’aquesta obra tan potent. I crec que no em vaig equivocar.
Amb Nies Jaume vaig fer la meva primera lectura dramatitzada, Blasted, de Sara Kane al convent de Sant Agustí. No havíem tornat a coincidir en cap muntatge i jo en tenia ganes, perquè ens coneixem també de fa molt de temps i li tinc un gran afecte.
Amb Mariona Rodríguez i Clara Mingueza va ser pura intuïció. Les vaig veure en un espectacle juntes, Viaje a la luna, i la seva semblança física m’interessava. I també perquè podien semblar de menys edat que la que tenen (els personatges de les noies tenen setze anys). Però no les coneixia i també crec que va ser un encert i una descoberta molt maca.
I amb Àlex Pereira ens coneixem de les aules de l’Institut, vaig fer un taller amb ell i pensava que la seva presència -perquè el personatge que ell feia, en Ross, intervé en l’acció però no parla- podia donar aquesta cosa inquietant que té el noi.
T’has imaginat l’obra muntada mentre assajàveu la lectura i un cop presentada al públic?
Quan dirigeixes una lectura has de tenir una visió molt clara de com fer-la perquè tens molt poc temps d’assaig. I la imagines ja pensant com la muntaràs: amb faristols o no, amb desplaçaments o no, tots a escena o no, objectes sí o no, què faràs amb les accions, i amb les acotacions… I has de centrar-te molt en l’essència, en intentar llegir bé l’obra i no equivocar-te de nota.
Amb aquesta lectura, de seguida vaig tenir clar un plantejament escènic, mínim, però un dibuix clar. Com que després vam canviar de data i d’espai, vaig haver de fer un replantejament per a la Sala de Baix, però l’essència era la mateixa i alhora em va encantar poder tenir tota aquesta caixa escènica negra buida, amb el mínim indispensable. Li esqueia. Després durant els assajos vam provar encara algunes coses.
Com que hi havia poc temps i et concentres molt en el plantejament per a la lectura, no havia ni imaginat com la faria muntada. Ara, després d’haver fet la lectura, penso que no caldria massa artefacte per a fer-la…
Tenies experiència en dirigir lectures dramatitzades i et sembla que se’ls hauria de donar més espai a les programacions teatrals?
Mira, justament Joan Carreras, quan el vaig trucar, el primer que em va dir -a part de sí- és que li encanta fer lectures i que en faria moltes més. I a mi també m’agraden molt. Primer perquè igualment suposen un repte escènic i, després, perquè realment et centres en el text i en el fet de l’escolta. I amb aquesta obra especialment, que té tanta paraula. Amb un món tan saturat d’imatges com el que vivim crec que descansar la vista per parar més atenció a l’oïda és gratificant, o almenys a mi se’m fa plaent.
També és una manera d’apropar-te als textos amb poc temps però, paradoxalment, amb tranquil·litat, amb tot el rigor i la responsabilitat però amb menys pressió potser. I és una manera de donar a conèixer textos molt interessant, donant-los vida però deixant encara molt marge al públic perquè imagini, completi tot allò que no veu.
És cert que una obra com aquesta, així de llarga i complexa, hauria necessitat més dies per poder conèixer-la millor i entrar una mica més en profunditat. Però quan està tan ben escrita, és un gust deixar-la fer perquè va sola pràcticament…evidentment perquè també hi ha una preparació i un treball darrere per part dels actors i les actrius que ho fa possible.
Jo n’he fet un munt de lectures, de semimuntades i de més senzilles. I m’agrada molt aquest diguem-ne gènere. Com deia abans, el primer que vaig fer com a directora d’escena va ser una lectura dramatitzada d’un text de Sarah Kane. I per mi compta molt com a experiència. Després, durant uns anys, vaig fer unes lectures semimuntades a l’espai Bonnemaison sobre grans figures femenines que són un clar referent en la lluita pels drets de les dones i de les idees feministes, com Mary Wollstonecraft -precisament amb Àurea Màrquez-, Simone de Beauvoir i Clara Campoamor.
L’autor Martin Crimp té més obra escrita sobre ambigüitats morals i jocs de poder?
Potser la que més clarament juga amb les relacions de poder és aquesta darrera, però l’ambigüitat moral hi és sempre present, com passa a El camp, per exemple, o a Atemptats contra la seva vida. Crimp és un autor que es renova constantment en el fons i en la forma però sempre escriu des del mateix lloc, que és el de la incomoditat i la crítica. I pots identificar algunes empremtes, com el treball amb els símbols, una visió fosca de les relacions i els valors de la societat capitalista o la importància del llenguatge però les seves obres són formalment molt diverses entre elles.
Creus que el missatge que transmet és una visió excessivament pessimista de les relacions humanes?
Crec que és un visió excessivament realista.
Al principi de l’obra, l’Home diu a la Dona…
Tinc tant de poder que no em cal tancar portes amb pany i clau… Soc un home. Això vol dir que puc dir i puc fer-te el que em vingui de gust…. Malauradament, això són paraules que algú avui dia encara pronuncia, que avui algú encara pensa.
I després continua…
Res no ho canviarà, això. D’aquí cinquanta anys seguirà igual -i també d’aquí cent. i si fugissis corrents d’aquesta habitació per cap d’aquestes portes, et trobaries en una habitació exactament igual que aquesta – i si llavors fugissis corrents d’aquella habitació per cap de les portes d’aquella habitació, et trobaries en una altra habitació exactament igual que aquesta -i etcètera, etcètera- Pamela- I en cadascuna d’aquestes habitacions, fins i tot si fos d’aquí dos o tres-cents anys, tu encara series una criatura i jo encara seria un home i encara tindria el poder.
Això encara hi ha qui ho pensa o, el que és pitjor, hi ha qui treballa perquè això sigui així durant dos o tres-cents anys més, perquè sigui inamovible, i això és realista i pessimista alhora… excessivament, sí.
Però per això som aquí, fent aquesta lectura, aquest cicle, parlant d’això, per fer que això no sigui així d’aquí a… demà mateix?
T’has quedat amb ganes de seguir explorant l’obra de Crimp?
Crimp forma part d’una línia de la dramatúrgia britànica que m’interessa molt que ve de Beckett, de Pinter i que passa per Churchill, Kane, Birch… Sí, espero seguir trobant-me’l pel camí i poder enfrontar-me a tots els dubtes i ambigüitats que formen part de la seva obra i que no deixen de ser part de la nostra contemporaneïtat.