viernes 21 junio 2024

viernes 21 junio 2024

tere moll

Fins quan?

No hay traducción disponibl 

tere moll

OPINIÓ

En només una setmana quatre dones han estat assassinades per terrorisme masclista a l’Estat Espanyol. Aquesta matinada passada l’última d’elles a Granada.

Aquestes són les que es coneixen oficialment. I aquests assassinats són només la punta de l’iceberg del que suposen les violències masclistes.

Però com ja he dit també en altres ocasions, aquests “assumptes” semblen no importar res als qui pretenen governar-nos i només se’n recorden d’ells quan han d’anomenar-los, de passada, en discursos de presumpta investidura o en moments similars. Paraules vàcues i faltes de credibilitat quan s’han tingut anys i fons per actuar i no s’ha fet res.

Les dones estem fartes de ser menyspreades, que les nostres veus siguen qüestionades, que les nostres veritats no siguen escoltades i que no siguem tingudes en compte quan, fins i tot, de les nostres vides es tracta.

A les dones víctimes se les empeny a denunciar i després se les abandona, com estem veient gairebé cada dia. I a sobre en els mitjans de comunicació es fa incidència quan no denuncien, de manera que les culpabilitzen de la seva pròpia mort per no haver-ho fet. Però en canvi amb prou feines es qüestiona el paper de les institucions quan després d’haver denunciat les han abandonat. És una altra cara del patriarcat.

La necessitat de la denúncia per donar credibilitat als malsons que viuen aquestes dones i fins i tot nenes és una altra justificació que necessita el patriarcat per començar a creure en aquestes veritats que elles manifesten. La no concessió de mesures de protecció cautelars és més del mateix: qüestionar les seves realitats amb el perill que això comporta per a les vides d’aquestes dones. El procés judicial al qual són sotmeses posa a prova la seva fortalesa emocional i fins i tot intel·lectual, malgrat saber tots els agents implicats, els durs i delicats moments que aquestes dones travessen. No importa que sigui una altra forma de maltractament. El practiquen. I no passa res. Mai passa res en aquests casos.

Quan es parla de prevenció i es parla de les escoles, només es fa amb la boca petita. Els fons han patit retallades i més retallades i s’han quedat bastant esquilmats. De manera que aquesta prevenció queda, en massa casos, per al voluntarisme del personal docent amb un clar compromís en aquest tema. Però aquest compromís no sempre està generalitzat. Bé, en les formes i en la teoria si que ho està, però en el fons tinc els meus seriosos dubtes. I sé del que parle.

Quan el personal docent compromès en el tema de la prevenció de la violència de gènere i en totes les formes de violència busca espais per fer la seva tasca, es queda a penes amb les hores de tutoria i amb “els dies internacionals de …”. En carregar-se assignatures com filosofia o educació per a la ciutadania, també s’han carregat les hores en què s’ensenyava a pensar i a qüestionar-les coses a l’alumnat. I això s’acaba notant.

I em preocupa molt que les víctimes que poden sobreviure a aquest tipus de terrorisme siguin sempre víctimes de segona, tercera o quarta categoria. Em preocupa perquè això vol dir que, de nou, el patriarcat està aconseguint un dels seus objectius: imposar el seu terror i quedar impune.

Que les víctimes siguin maltractades per les institucions que han de protegir-les és, per a mi, un clar exemple que aquestes institucions han assumit el discurs patriarcal. I, per descomptat, que ho estan practicant amb absolut desvergonyiment.

Que no se les crega, que se les jutge socialment, que siguen les pròpies víctimes les que hagen de demostrar que ho són i es pressupose la veritat dels maltractadors buscant justificacions de qualsevol tipus per no imposar mesures cautelars que protegeixin a les víctimes són, senzillament triomfs constants del patriarcat que segueix transformant-se per mantenir-se i mantenir els seus privilegis a costa, fins i tot, de les vides de les dones.

Que en reunions familiars es facen comentaris amb el tema de la violència masclista amb argumentacions pelegrines per acabar fent bromes o acudits del sofriment de tantes dones, és menyspreable, però segueix passant. I mentre, el patriarcat campant al seu aire.
Ha estat una setmana dura, molt dura, perquè davant els meus ulls, davant dels nostres ulls entrenats per detectar aquesta necessitat patriarcal de justificar-se i, per tant de justificar fins i tot els assassinats, hem vist com han estat assassinades dones a qui se’ls van negar mesures cautelars de protecció i que van acabar sent assassinades.

Hem vist com una altra dona va ser brutalment violada i torturada perquè les institucions tampoc la van creure i ella assegura que acabarà sent assassinada pel seu agressor malparit. I, mentre el gairebé perenne silenci institucional que serveix de paraigües al patriarcat s’expandeix.

Hem vist com a una nena la maltractaven els seus companys en el seu col·legi i no la van creure ni a ella ni a la seva mare argumentant que eren “coses de criatures” i la nena va acabar a l’hospital, mentre els seus agressors només rebien una xerrada disciplinària per part de l’equip directiu del centre, fins que des d’altres instàncies van actuar amb major contundència.

I hi han hagut altres casos en el meu univers particular al llarg de la setmana i sobretot en l’àmbit docent que per respecte a les criatures no vaig a esmentar. Però d’entrada i de nou les veus de les nenes, les seves mares i les dones agredides i assassinades han estat qüestionades. I de nou el patriarcat en surt reforçat.

No negaré que estic molt enfadada amb les institucions que re-victimitzen i matxaquen de nou a les dones.

Tampoc negaré que alguns passos s’han avançat, però queda tant per fer …

Fins quan haurem de viure aquestes situacions tan injustes i tan vexatòries envers les mateixes víctimes?, Fins quan aguantarem aquesta deixadesa de funcions per part dels poders executiu, legislatiu i judicial, amb clars reflexos patriarcals, que permeten que les dones siguem assassinades i maltractades de tantes maneres diferents i continue sense passar res?.

Evidentment l’esperança és l’últim que s’ha de perdre i la necessitat de seguir en les trinxeres de les denúncies públiques d’aquestes situacions i altres similars impedeix pensar en res més que no sigui unir forces i seguir cap endavant.

I això és el que seguiré fent. El que continuarem fent moltes dones valentes i fortes, fins i tot algunes d’elles amb riscos d’amenaces físiques. I, per descomptat que en aquest camí ens acompanyen homes conscients d’aquestes situacions.

 

 

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Picture of Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Luces de invierno

Ya estamos en peno invierno, se van acortando los días,… por las últimas medidas de...

Isa Moren: “Mi pasión y mi vida son las artes escénicas y continuaré creando sin descanso”

Isa Moren: “Mi pasión y mi vida son las artes escénicas y continuaré creando sin...

A la directiva del Barça: AIXÍ, NO!

Per Montserrat Minobis El Barça acaba de proclamar-se campió de Lliga per tercera vegada...