En pocs dies, abans i després del 8 de març, hem perdut dues dones catalanes, treballadores, lluitadores, fortes, compromeses, feministes: Felícia Fuster, artista i poeta i Teresa Pàmies, escriptora, periodista i activista política. Eren filles de la mateixa terra, Catalunya, i d’un mateix temps però, es van conèixer?
Felícia Fuster (Barcelona1921-París 2012) era de la Barceloneta, llicenciada en Belles Arts, la guerra civil i la misèria material i moral de la postguerra la van dur a marxar del país.
Instal·lada a París estudià economia i va ser emprenedora en el món empresarial durant quasi trenta anys. Als anys vuitanta va retornar als seus orígens artístics, el seu taller de pintora artesana, ple d’eines i fustes era el seu refugi i la seva llar on les mans donaven forma i color a la creativitat i el pensament cercava els mots de la llengua catalana per escriure poesia.
Dos objectiu destaquen en l’heretatge que ens ha deixat Felícia Fuster mitjançant la Fundació que va crear entre el 2003 i el 2005: primer, la seva voluntat d’ajudar als projectes artístics i segon ajudar a qui fes estudis de llengua catalana, preferentment a aquelles persones no residents a Catalunya per tal de projectar la llengua catalana a l’estranger. Sàvia decisió! com n’era de conscient de les dificultats que havien d’arribar a Catalunya i de la necessitat que tindríem del suport internacional! Mentre va tenir salut, venia sovint a Barcelona, hi va fer més d’una exposició.
La soledat i l’enyor no van ser aliens al seu estat d’ànim, en els versos que segueixen hi trobareu un tast de la primera part del volum I encara, que aplega tres parts: I si + I que dieu? + I més.
Poema XI, sense títol:
I sempre neixen parets damunt del fil /i dalles dins de l’ombra. Cada veu /d’aigua va disfressada, no sabeu / si la infantesa us torna. De perfil, /direu mentides, cent vegades, mil. / Retardareu els mots amb el correu, / fareu les ratlles tortes i el conreu / del cos cada vegada més subtil. / Les tempestes a dins dels quatre murs / amb un vaivé de pèndul desfaran /batecs incerts, ordinadors segurs. /Boira de neu sobre cabells madurs, /us podrà dir, potser, que una hora és gran / i que la sorra és feta de futurs.
Dimarts i 13 se n’ha anat la Teresa Pàmies (Balaguer 1919- Granada 2012), va viure part del seu exili a París, precisament és des d’aquesta ciutat on l’escriptora fa coincidir les seves cartes de 1968 amb les del seu pare de 1959 i dels anys 60 en l’inoblidable llibre Testament a Praga on es pregunta, i vol entendre el perquè de la invasió de Txecosolovàquia el 1968, alhora que a París es produïa la revolta. Ella ens va instruir amb les seves cròniques, i la seva història memorialista dels anys funestos del totalitarisme soviètic i de la dictadura franquista.
Les crítiques reflexions sobre la vellesa, tot emulant la decisió de Simone de Beauvoir de dedicar un assaig a La Vieillese, també és una interessant lliçó que la Teresa Pàmies va escriure l’estiu del 2001 al Balneari Prats de Caldes de Malavella. Va ser comunista tota la vida tot i que en els darrers anys s’havia afeccionat a la lectura dels místics, fet que tot i paradoxal potser no era contradictori. Amb consciència i lucidesa, ella mateixa va escriure el seu comiat, el darrer article a l’Avui l’any 2009.
Atzar del destí imprevisible, inescrutable i tal vegada oportunista, dues dones ens han deixat pels vols del dia internacional de la dona i del dia de la poesia, aquest mes de març de 2012!