jueves 18 julio 2024

jueves 18 julio 2024

Compartir

Escriptura i activisme: Laidi Fernández de Juan

Fa poc vaig escriure, per a una universitat brasilera, una breu monografia sobre l’obra de Laidi Fernández de Juan, una havanera nascuda el 1961 la narrativa i cròniques de les quals (o estampes, com prefereix ella anomenar-les) formen un recorregut no només temàtic o estilístic, sinó també ideològic, que val la pena divulgar.

Vam néixer juntes a la vida literària (totes dues participem d’aquella primera edició del concurs Pinos Nuevos, promogut per un grup d’argentins solidaris, per a l’edició d’obres de 100 autors inèdits el 1994), l’he acompanyada en l’exercici literari i hem tornat a coincidir en diverses ocasions, fins i tot com a premiades del concurs Alejo Carpentier de 2005. També hem coincidit en la nostra preocupació sobre la violència contra les dones, fruit de la qual ens unirem a altres activistes en el pronunciament tod@s contra la violencia, que va esdevenir l’origen de la idea, proposada per Marilyn Bobes i duta a terme per Laidi, de l’antologia Ombres res més. 36 autores cubanes contra la violència cap a la dona, publicada per Ediciones Unión el 2015, les presentacions de les quals es convertien fàcilment en espais d’intercanvi i introspecció col·lectiva, si em permeten l’oxímoron, sobre el tema. Un llibre que mereixeria una reedició, per continuar avivant la flama de la discussió pública sobre això.

En néixer juntes a la vida literària, deia, vaig llegir els seus llibres i vaig assistir a les presentacions i l’he acompanyat en activitats públiques; tanmateix, no n’era conscient fins ara, quan vaig revisar la seva obra de cap a peus, de la profunditat de l’enllaç de la seva escriptura amb el seu activisme feminista. Rellegint els seus llibres d’una estrebada, una darrere l’altra, és fàcil ubicar l’origen d’aquesta preocupació seva ni més ni menys que en el seu primer llibre, i just, a més, al conte que li dóna títol.

Aquell llibret publicat per Pinos Nuevos el 1994 es va anomenar Dolly i altres contes africans.

Doncs resulta que “Dolly”, que a més està narrat com una llarga evocació que pogués ser també epistolar (una altra marca de la seva escriptura futura que dota de coherència retrospectiva la seva executòria), narra el vincle genuí entre dues joves: una de Cuba, mèdica; una altra de Zàmbia, infermera, que va anar naixent amb prou feines en gestos i mirades, forjant-se com a solidaritat gairebé muda i després creixent fins a derivar en una peculiar amistat. La jove estudiant d’infermeria zambiana no s’arribarà a graduar perquè se suïcida, per evitar casar-se amb el nuvi que li havia escollit la família, un home violent i abusador. Aquell primer conte semblaria una premonició, mirant-lo des d’avui, de com el de la violència contra les dones és un tema permanent a l’obra ulterior de Fernández de Juan.

No en va un altre dels seus contes més coneguts, “Clemència sota el sol”, és el llarg al·legat judicial d’una cubana que n’ha matat una altra (bé que accidentalment) pel que considera una deslleialtat amb la seva veïna russa, que va haver d’abandonar el seu món i trasplantar-se a un solar havaner i en un entorn profundament diferent del seu. Aclaparada per les inclemències de la vida al solar i la infidelitat del seu marit, la russa decideix marxar. Però la seva veïna cubana no suporta la traïció de la nova parella i tria intervenir per castigar-ne la deslleialtat.

Aquest conte ha estat portat por Zaida Capote Cruz al teatre a Cuba i Itàlia i és una altra manera d’abordar el tema de la violència de les relacions familiars i socials, molt eficient, a més, atesa la plasticitat del llenguatge popular de la declarant, la veu del qual sembla monologar en el relat, tot i que es refereixi a la presència d’aquests interlocutors sempre silenciosos davant dels qui pronuncia la seva declaració de culpabilitat.

Com a cronista, Laidi Fernández de Juan ha privilegiat els avatars de la vida quotidiana a l’Havana, sobretot als contes protagonitzats per María E., un personatge que ella mateixa descriu com un arquetip, “una dona molt graciosa, lluitadora i dramàtica també ; […] una mare cubana, que forma uns embolics tremends i parla des del gust de la pasta Perla fins a què farem amb els pares que se’n van i després volen tornar com Santa Claus a conquerir els fills. Ella és una mica com jo, no com sóc, sinó com voldria ser”, com va declarar davant d’Helen Hernández Hormilla en una de les entrevistes de Paraules sense vel. Entrevistes i contes de narradores cubanes (2013).

Les seves protagonistes, dones sovint aclaparades per les feines domèstiques, la incomprensió familiar, la desigualtat en les relacions afectives o els contratemps quotidians, l’abisme de l’emigració, les mancances materials i altres avatars d’aquests temps, conformen un cor, una veu col·lectiva que Laidi ha anat component i recomponent a cada llibre seu. I troben incansables vies per escapar de l’adotzenament i la infelicitat, tot sol o exercitant el principi de la solidaritat, de la sororitat.

A més del seu activisme, podríem dir, literari, en l’àmbit de la ficció, es pot comprovar com es manifesta el seu compromís amb temes prominents de la discussió pública a Cuba, com la necessitat d’una llei integral contra la violència, que defensa sense embuts “Sobre la violència, les dones i el silenci”, una crònica que s’inclou al Temps de dones (2019), el seu llibre més recent. Allà afirma: “Cuba, que és exemple de resistència a nivell mundial, ha de disposar d’una infraestructura capaç de garantir el ple dret de la dona, no exclusivament a activitats laborals ni reconeixement social, sinó, sobretot, a la seguretat de la seva vida, de la seva existència digna, sense el temor de ser agredides i, en última instància, assassinades, mentre la resta de la societat contempla impassible aquests atropellaments, sense una llei que reprengui, des de les seves instàncies constitucionals, aquests fets repugnants que ara mateix es limiten a engrandir la llista de delictes comuns. No serem un veritable país admirable mentre el silenci davant aquests abusos continuï estenent el seu mantell protector sobre els culpables, i les dones siguem potencials víctimes, sepultades sota la làpida de la impunitat masclista”.

No és habitual la freqüentació d’un tema i la seva denúncia eficaç sense esgotar l’interès del públic ni les vies creatives. Laidi ho ha aconseguit exemplarment, amb àmplia soltesa. La seva obra ens obre, amb serietat i també amb humor, una ruta per explorar les nostres realitats i divertir-nos, educar-nos, admirar-nos o commoure’ns sense pudor. Aquesta mena de complicitat de la seva escriptura amb els seus lectors no anul·la, sinó que potencia els seus afanys pel millorament humà i la seva acusació de la injustícia, allà on sigui. Escriptura i activisme van de la mà, sempre, en ella.

Compartir

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Estat espanyol: Campanya denuncia video sexista “La RAE cumple…” / La Independent / Notícies gènere

Veieu video de publicitat: La RAE cumple hoy 300 años por eso la felicitamos con...

Gisella Evangelisti ok

Amor y fronteras culturales y simbólicas

OPINIÓN ¿Cómo enfrentan las parejas mixtas las propias diferencias culturales, formando una familia en...

Girona: Subvencions 2011-2012

La Diputació de Girona ofereix el servei d’informació sobre subvencions i ajuts per als ens...