Reconec que estic desentrenada perquè porto una temporada sense escriure per diversos motius i clar se m’acumulen els deures i deutes. Per exemple, un dels deutes més endarrerits el tinc amb les dones de La Bisbal de l’Empordà que ja fa molt temps em van convidar a fer una xerrada. La trobada va ser molt agradable i interessant perquè vàrem acabar parlant d’una figura bisbalenca important i controvertida que és Llucieta Canyà amb el diminutiu del seu nom de pila que li dona un aire especial i difícil de valorar de manera que més cal pensar que expressa familiaritat. Escric en record de Llucieta Canyà ara que estem en temps de memòria. Com acostuma a passar quan les crisis es fan massa evidents i doloroses va bé recordar, segons diu la cita oriental, d’on venim, si no sabem, per desgràcia, on anem.
Llucieta Canyà i Martí (1901-1980). Ara m’adono que avui, 30 de gener, quan justament escric aquesta nota per al bloc, fa 125 anys del seu naixement a la Bisbal de l’Empordà. Va estudiar Magisteri i Dret i de ben jove es va traslladar a viure a Barcelona, on tenia més possibilitats i encaixava millor que al seu poble. Com a escriptora va ser poeta, narradora, dramaturga i també conferenciant i el seu llibre més conegut és L’etern femení, publicat l’any 1934.
Al Centre de documentació de Ca la dona ens han arribat alguns exemplars del llibre L’etern femení, i jo ara sobre la taula en tinc un de la tercera edició de l’any 1938 editat (Impremta R. Duran i Alsina) en plena guerra i el cas és que també recordo haver vist aquest llibre els anys 50 voltant per casa i penso com es llegia aquesta obra qualificada de feminisme tebi i conservador als anys trenta i després en aquells anys del nacionalcatolicisme de postguerra.
El llibre en qüestió porta un subtítol de Confessions. Ideologies. Orientacions i una dedicatòria “A Francesca Bonnemaison, vídua de Verdaguer i Callís, amb admiració per la seva obra” que ens dona la clau de la seva genealogia ideològica dins del feminisme.
També és un bon document imprescindible el pròleg de Josep Maria de Sagarra que primer fa una captatio benevolentiae com a home dient que escriure aquest pròleg potser es pot considerar una indiscreció “com si em fiqués materialment allí on no em demanen, com si sorprengués una conversa íntima de quatre senyores, una d’aquelles converses que les dames tenen per elles soles”. Després el nivell de condescendència va augmentant per acabar afirmant: “Jo em penso que dins de la bibliografia catalana, una obra com la de Llucieta Canyà és com una mena de crit d’alegria, original, novíssim. És un crit que a mi em reconcilia amb el feminisme.”
Ja he dit que l’edició que tinc entre mans és de l’any 1938 publicada en plena guerra i l’autora ho fa constar al començament en un apartat que titula “On es fa història d’aquest llibre”. Però per a nosaltres la part més important a destacar és l’última que tracta sobre l’actuació política i social de la dona i que desenvolupa en seccions sobre el feminisme que s’imposa, sobre els perjudicis de l’abstenció, sobre la nostra responsabilitat, sobre l’actuació política i social compatible amb els deures de la llar, sobre la dona en els municipis i sobre l’organització femenina.
Fer una lectura acurada de tot el llibre des de l’actualitat seria molt interessant però potser amb aquesta quarta i última part ja n’hi hauria prou. Llucieta Canyà n’era conscient i per això hi posa una nota a peu de pàgina que diu: ”Per a desenvolupar ‘in extenso’ aquesta darrera part del llibre em caldria disposar, gairebé, del mateix nombre de pàgines que he necessitat en les altres. Serveixi aquesta nota per explicar el fet que els capítols d’aquesta part del llibre siguin el tot esquemàtics. Les qüestions que s’hi apunten tenen un interès tan gran que no em desdic pas jo mateixa de publicar, més endavant, una obra en la que tracti exclusivament de l’actuació política i social de la dona”.
El llibre s’acaba així: “Cal que les entitats culturals i els partits polítics de casa nostra s’adonin de la força que representaria la col·laboració directa femenina. I cal que les dones recordin que cal posar-se al costat dels partits polítics que ens acceptin sense que sembli que ens fan una gràcia de caritat, sinó que reconeixin, explícitament, la nostra capacitat per a treballar conjuntament”.
El llibreLlucieta Canyà, l’etern oblit. Una escriptora en un món d’homes, editat per Indilletres (La Bisbal d’Empordà, 2022) és molt complet per a fer-nos una idea de l’escriptora polifacètica que va ser Llucieta Canyà i de la presència i reconeixement públics que va tenir abans de la guerra. Hi trobem una introducció deXavier Cortadellas, una conversa amb Mercè Rodoreda, poemes inèdits i partitures d’Emili Saló musicant un parell de poemes, articles crítics sobre l’autora de Judit Pujadó, Vicenç Pagés, Maria Àngels Cabré i Neus Real i una selecció de cent articles de la producció periodística de l’autora.
Llucieta Canyà es va casar l’any 1930 amb Miquel Poal i Aregall (1894-1935) que era periodista, crític i autor teatral, novel·lista i assagista.
La sorpresa és que al Centre de documentació de Ca la dona tenim, com sempre fruit d’una donació, el quadern de la conferència que Miquel Poal va llegir al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de la ciutat de Sabadell en la vetlla del 6 de juny del 1915 amb el títol “Ço que deu esser el Feminisme”. Per completar la informació cal dir que aquesta conferència fou estampada en els tallers de les arts gràfiques de Joan Comas de Sabadell i va dedicada, com ara es diu que no podia ser d’una altra manera, a Carme Karr.
Pel que fa a la dedicatòria a Carme Karr és del tot lògica tenint en compte que Poal fou redactor de la revista Feminal i publicà diversos opuscles sobre el moviment feminista. A la conferència hi ha una mica de tot, sempre qualificant el feminisme de problema, que traspua la por als excessos del feminisme perquè en aquell moment devien ressonar molt propers els actes “violents” que les sufragistes havien portat i portaven a terme per assolir els seus/nostres drets.
El quadernet que tenim al Centredoc porta també manuscrita una dedicatòria “a Agna Planas Escubós d’Aguirre qui tant belles coses sab dir del problema feminista. Homenatge de Miquel Poal Aregall” (cal dir que el text de la dedicatòria i també el de la conferència estan en els límits de la normativa ortogràfica fabriana de 1913).
Comprendreu que la meva curiositat m’ha portat a cercar qui era Anna Planas (1877-1963) que fou una conferenciant especialitzada en el tema de l’educació de la dona. Va ser membre i vocal del Comitè femení català de ‘Nostra Parla’, una entitat fundada vers el 1916 per catalans, balears, rossellonesos i valencians per impulsar la unitat de la llengua catalana. El comitè femení estava presidit per Dolors Monserdà i Víctor Català. La ‘Lliga de Educació Familiar’ va publicar la seva conferència «De educació femenina», amb un pròleg de Miquel Poal Aregall.
Així en aquest context, pràcticament tancant el cercle, s’entenen les paraules de Poal sobre la solució del problema feminista: “L’educació de la dòna a base de l’ordinació i del llur desenrotllo moral i social, veu’s aquí la única manera factible de solucionar aquest problema de que tots parlem, que tots coneixem i volem resoldre, però que, actualment –haig de dir-ho mal me pesi- no està pas encara resolt malgrat els esforços voluntariosos de moltes i de molts que creuen molt encertadament que, el dia que sia un fet la seva solució, la humanitat haurà donat un pas gegantí vers ço que es anel de tots: la benaurança”.
Ja vaig acabant. Poc després de la mort de Poal, l’any 1936 Llucieta Canyà es va tornar a casar amb Santiago Manresa, un pediatre. I com a contrapès a L’etern femení l’any 1957 publicà L’etern masculí, amb el subtítol Orientacions, Consells, Esperances també amb pròleg de Josep Maria de Sagarra.
Mercè Otero-Vidal. Professora jubilada i activista feminista
