Dilluns ens assabentàvem de l’assassinat de Victòria Bertran. O no, potser només ens assabentàvem de la mort d’un tal Alfons no sé que més. I és que els mitjans de comunicació catalans – televisió, premsa, ràdio –difonien la mort d’aquest senyor, sembla que periodista conegut, i la seva llarga trajectòria professional.
Camuflat, de forma anecdòtica, entre les primeres línies de la notícia, apareixia l’assassinat de la seva companya, com si d’una fita més del seu exitós currículum es tractés. D’ella, de la dona, de la vida usurpada, de la morta a mans del masclisme, no se’n deia res. La seva desaparició era tractada de forma lleu, amb la mateixa lleugeresa que es comptabilitzen les xifres de les dones assassinades cada mes pels seus companys, marits, amants, pares, fills, veins…. Aquesta vegada, a més, la seva mort no era útil, ni tan sols, per omplir uns minuts del telenotícies vespre; en canvi, era molt més sucosa la vida d’ell.
La mort de la Victòria, no és, però, de cap manera, anecdòtica, sinó quotidiana i dolorosament habitual. I brutal. Brutal com totes les morts de totes les dones executades pel patriarcat. Tampoc no és, malauradament, anecdòtic el tracte mediàtic que ha rebut la seva mort: és només un exemple del silenci, l’oblit, la negació i l’encobriment de la violència masclista per part dels mitjans de comunicació, que els fa còmplices, col·laboracionistes, aliats, executors de la violència contra les dones.
Ens trobem, evidentment, davant d’un cas de corporativisme professional. Un encobriment flagrant d’un company de feina. Cap dubte. De la mateixa manera que el sindicat de policia nega la bala de goma que va rebentar l’ull de l’Esther Quintana. Res excepcional: parapetats en el seu col·lectiu i les escombraries dins de casa, que la flaira putrefacta no s’ensumi des del carrer. Però si furguem una mica més en la merda trobarem que, de fet, el que hi ha és un racisme i un classisme profundament inserts en la nostra societat i, evidentment, en els nostres mitjans.
Un home culte? D’èxit professional? Un catalanista progressista? Un dels nostres? Impossible. La violència masclista és patrimoni de les classes baixes, sorolloses i analfabetes, de les familíes desestructurades amb fills pollosos i pudents, de la púrria, de gent de pell fosca – paquistanesos, gitanos, llatins – o d’eslaus alcoholitzats. Però no és nostra. Nosaltres som gent respectable, a casa nostra no existeix la violència contra les dones ni el masclisme i les criatures, si són fosques, són adoptades. Això està en d’altres barris, no al districte de Les Corts, de cap manera!
Malauradament, si la violència masclista decidís presentar-se a la UNESCO tot exigint el seu títol de “Patrimoni de la Humanitat”, tindria prou mèrits per guanyar-lo. Sembla però, que premsa i televisió no tenen cap interès en veure-ho, en definitiva, en assenyalar-se com a partícips del sexisme, de la desigualtat, de la discriminació, de la violència contra les dones.
Així, seguint amb la narració de la vida i miracles de l’assassí, els mitjans apel·laven a la seva greu malaltia cardíaca o a la seva llarga depressió. No coneixem cap estudi publicat per cap prestigiosa revista científica, tipus Science, que associï dolència coronària amb tendència homicida. Tampoc tenim notícia fins al moment, que la malaltia mental, concretament la depressió, precedeixi el feminicidi. De fet, tenint en compte que la depressió és un dels trastorns més prevalents entre les dones (probablement manifestació de tota la violència masclista suportada, a nivell individual, social i estructural), si la depressió fos agent causal dels assassinats de parella, ens trobaríem amb un androcidi devastador, sense precedents en la història universal del genocidi. És curiós, també, que la mateixa malaltia que serveix per estigmatitzar les dones, per resta’ls credibilitat, hagi servit, en aquest cas, com element exculpatori o, si més no, atenuant.
L’assassinat de la Victòria és un acte atroç i cruel, com ho és cada feminicidi. El tracte mediàtic que ha rebut aquesta mort, com el que reben totes les morts per violència masclista no té cap justificació: és inhumà i despietat. Feministes Indignades rebutgem i condemnem cada assassinat per violència masclista i cada notícia que per omissió o acció denigra la dona morta.
Per acabar, el més important, volem transmetre tota la nostra força i amor a la família, amistats i companyes de la Victòria, per tal que sàpiguen que en aquests moments de dolor profund no estan soles.
