CARTA a La Independent
Ni dècades de lluita feminista ni suposats avenços socials han acabat amb els obstacles mentals provocats per la ideologia masclista i capitalista. Per a mostra, el que em va succeir fa unes setmanes.
Sóc mare sola, més que soltera. El pare del meu fill va desaparèixer quan aquest tan sol tenia sis mesos i sobrevivim com podem gràcies als suports familiars i amics. Estic aturada des de fa un any i deu mesos i les dificultats per trobar una feina comencen a passar-me factura a nivell anímic. Al desembre, per fi, em van trucar per a una entrevista de feina. Feia mesos que no passava.
L’oferta era per treballar en una fleca del barri. Sóc llicenciada però òbviament acceptaria qualsevol feina que m’ajudés a estabilitzar la meva situació.
L’entrevista, que passo a relatar i que es va desenvolupar en una de les oficines de l’empresa, va succeir així:
Davant meu, una dona d’uns 45 anys. Somric per nervis, saludo educadament i m’assec.
Bon dia. Aquest és el teu Currículum, oi?
– Sí, és aquest.
– Edat?
– Trenta-sis. (Torno a somriure)
– Casada o soltera?
– Soltera.
– Fills?
– Un de cinc anys. (Ho dic orgullosa. No ho puc evitar!)
– Vius en parella?
– No….
A partir d’aquest moment, el to es torna més taxatiu i sec. Segueixo contestant amb perplexitat.
– Qui cuida del teu fill?
– Jo i la meva tia, que m’ajuda.
– I si treballes, qui cuidarà del teu fill?
– La meva tia, amics, jo…. Em buscaré la vida. Sempre ho he fet.
– Però, no podràs treballar en horari de tarda? Només podràs al matí…
– Bé…trobaré la manera d’organitzar-me. Si haig de triar, prefereixo al matí però no tinc cap problema amb qualsevol altre torn.
Sona el telèfon mòbil i ho agafa sense disculpar-se. Penja i continua preguntant amb la mateixa fredor i a més amb un sever to de superioritat.
– Ets d’aquí?
– No, del nord, però fa cinc anys que visc aquí.
– Ja. La teva última feina?
– A una llibreria
– Tenies contracte?
– No…
– Ja…
– Tens atur?
– Ajuda familiar, però se m’acaba al febrer.
– Podràs renovar-la. (Afirmació amb to despectiu)
– Però no es tracta d’això. Vull treballar!
– I aquesta altre feina a una associació. Voluntària no? (Amb menyspreu, de nou)
– He tingut contracte i també he estat voluntària.
Les preguntes són directes, sense embuts, desagradables i amb actitud dèspota. Segueixo sense poder fer res i contesto amb educació. Mai vaig preparada per justificar-me per ser mare.
-I la teva família,es troba aquí o allà?
– Bé…. Aquí i allà.
– I com treballaràs i cuidaràs del teu fill? No podràs fer-ho….
– ………..
Ja no contesto. Estic seriosa i començo a indignar-me. Estic segura que la feina no serà meva.
– Tenim més entrevistes. Ja et…..
– Gràcies.
Durant els escassos deu minuts de conversa, l’entrevistadora només em veia com un problema i em va negar la feina per ser mare. Prejudicis i suposicions sobre la meva vida i la meva capacitat per treballar i organitzar-me em van tancar de nou una porta sense l’oportunitat de poder demostrar la meva vàlua com a treballadora. En cap moment, em va explicar què oferia l’empresa o em va preguntar què podia aportar jo. Només es va centrar en la meva vida privada i en les suposades dificultats que la meva realitat personal podria suposar per als beneficis de la companyia.
El més increïble de la situació, a més de la meva reacció força tard, és observar com la discriminació contra les mares solteres segueix sent un fet normalitzat, una manera de pensar i actuar que no es disfressa. De fet, i segons les conclusions de l’estudi ‘Monoparentalidad y exclusión social’ realitzat per el Instituto de la Mujer, “per al mercat en general i les empreses en particular, ser mare sola constitueix un indicador inequívoc de menor productivitat, major absentisme i major conflictivitat laboral”. Una afirmació que s’accepta i assumeix sense més discussions.
També les dades obtingudes per la Fundació Adecco en el ‘II Informe Mujer con Responsabilidades Familiares no Compartidas y Ocupación’ són clares: nou de cada deu famílies monoparentals està encapçalada per una dona. Tenen major nivell de desocupació que les dones en general; un 26% enfront d’un 24,7%. A més, d’aquelles que estan en situació de desocupació la majoria porta més d’un any sense treballar i gairebé una cinquena part d’un a sis mesos sense ocupació.
Una situació de vulnerabilitat, que contrasta amb les afirmacions extretes d’un informe realitzat per la Universitat alemanya de Humboldt, a Berlín, que indica que “una mare soltera resulta ser una persona molt més responsable en l’aspecte laboral, ja que la necessitat econòmica és molt més forta”.
No obstant això, les retallades en matèria d’igualtat i els corrents ideològics masclistes encara imperants en alguns sectors ens converteixen a les mares solteres en un col·lectiu en clar risc d’exclusió. És més, si no podem accedir al mercat laboral, si se’ns discrimina en les entrevistes de treball i se’ns tracta amb menyspreu és també improbable, per no dir impossible, que puguem accedir a un habitatge i, encara pitjor, oferir als nostres fills i filles un futur digne.
La solució no passa per polítiques socials que ens mantinguin ni suports econòmics a fons perdut, la única mesura justa que ens mereixem és que ens tractin amb respecte i educació, que ningú ens discrimini, margini o jutgi amb menyspreu i superioritat per ser mares i educar soles a les nostres criatures. Només si la societat ens ofereix les mateixes oportunitats podrem tirar endavant.
Qui encara cregui que el feminisme és un moviment innecessari i passat de moda, hauria d’enfrontar-se a una entrevista laboral on els factors personals tanquen portes, oportunitats i futur. Això sí, obren en canvi maneres de comportament despectius, maleducats i dolorosos per a les persones que els pateixen.
