Míriam Blasco va ser la primera dona de l’estat espanyol en guanyar una medalla d’or en uns Jocs Olímpics. Va ser en judo a Barcelona’92. Ara és senadora. Fa 11 anys que treballa per l’esport femení des del rovell de l’ou, des d’on es prenen les decisions, des d’on comença el canvi. Porta tota la vida obrint portes. Ara, en plenes Eleccions Generals es prepara per una nova etapa: ser la primera dona que defensa al Congrés dels Diputats la igualtat en l’esport. “És una cambra amb més representació i per mi seria un orgull poder ser l’altaveu per seguir avançant”.
Blasco porta tota la vida lligada a l’esport. El judo ha estat la seva disciplina, sempre entrenant amb homes. I a Barcelona’92 va dir al món que el judo també podia ser un esport practicat per dones al més alt nivell. La medalla d’or va ser important també com a reivindicació. De fet creu que “les dones vam obrir les portes a l’esport femení en aquests Jocs Olímpics de Barcelona”.
Després d’estar a l’elit esportiva, va passar primer per la Federació valenciana, després a l’espanyola i fins i tot va dirigir la fundació Mujer y Deporte a nivell nacional. Poc a poc va anar passant per diferents òrgans i entitats “que no deixen de ser polítiques”. Fins que un dia el Partit Popular li donà l’oportunitat de defensar i lluitar per les seves idees al Senat. Després d’11 anys encara queda molta feina per fer.
“Hem avançat però encara queda molt camí per recórrer. El primer que cal fer és aconseguir que els èxits de les esportistes tinguin la mateixa repercussió que els dels esportistes. Calen més models per a les nenes que comencen a practicar un esport. Perquè si no, en comptes d’Arantxa Sánchez Vicario volen ser Rafa Nadal i en comptes d’Amaya Valdemoro volen ser Pau Gasol. Els models hi són però si no tenen un altaveu la societat no és conscient de la seva existència”.
Amb més repercussió, més empreses s’interessarien per l’esport femení, més apareixerien a la televisió, més invertirien les federacions i més referents hi hauria. S’ha de trencar aquest cercle viciós. A altres països es cuiden els ídols i es cuida la seva imatge. Siguin homes o dones. Aquí, per exemple, poc es coneixen els mèrits de la pilot Laia Sanz. I quan es parlen dels Giros d’Itàlia i els Tours d’Alberto Contador ningú se’n recorda que Joane Somarriba també ha guanyat Giros i Tours”.
El Senat, assegura, és la gran desconeguda de les càmeres espanyoles. S’hi tracten molts temes socials, de justícia i de desigualtat però la política és molt més lenta del que Blasco voldria. “Quan parles amb la gent, ho expliques, i poses exemples de com es treballa a altres països o les solucions possibles, sí que entenen que hi ha desigualtats i que calen solucions. Però a l’hora de prendre decisions, res. Costa avançar i es fa molt poc a poc”.
Ha viscut de primera mà com s’han aprovat lleis com la Llei d’Igualtat però el que s’ha d’aconseguir diu “és la igualtat real”. Està en contra de la paritat per obligació. “Molts ens veuen com l’enemic. No hem d’estar presents per quota, sino per mèrits. I se’ns ha de valorar pel que som, no perquè ens toca ser-hi. Ocuparem el lloc que ens mereixem, però no per imposició”.
Primer va obrir les portes del judo com esport femení. Ella va ser el referent d’Isabel Fernández entre d’altres. Després ha seguit treballant des de les trinxeres. “Per mi és un orgull anar obrint portes sempre que serveixi per millorar. Jo el que vull és ajudar des d’on sigui. I si darrera meu vénen altres esportistes amb idees noves, molt millor per a tothom”.
