Judith Juanhuix, investigadora, doctora en física i activista trans
Estupor i tremolors
Nathalie Nothomb
Edicions 62
Convindrem que els grans llibres es medeixen per la magnitud de les contradiccions i no pel número de pàgines. I coincidirem que estem davant d’un d’aquests llibres quan no sabem si riure o plorar amb la protagonista, patir o admirar la vida que mena, o venerar o plànyer l’univers que l’envolta. Estupor i tremolors, de la Nathalie Nothomb, és, en tots aquests sentits i en cadascuna de les cent i poques pàgines que té, un dels grans.
Estupor i tremolors ja té trenta anys, i continua madurant sense envellir. Les idees-força i l’abast de la visió d’aquest llibre aparentment banal es perfilen com més va més diàfanes amb el pas dels anys. Sense banderes, quasi sense voler-ho, el relat aparentment innocu de les aventures d’una noia belga en una empresa a Tòquio apareix als lectors d’avui com una successió de mems que interpel·la d’una manera estranya i inquietant. La Nathalie Nothomb fa de la neurodivergència una identitat, de la diferència cultural una brúixola desimantada, de la planta quaranta-quatre de l’edifici Yumimoto un ric univers, del fracàs professional un creixement personal, i dels excèntrics qüestionaments de la protagonista, una esmena a la totalitat dels nostres dubtes vitals.
La riquesa del llenguatge i de les referències està al servei de l’efectivitat i el grafisme. Si voleu fer volar la imaginació, podríem dir que fa una barreja perfecta, simbiòtica, entre el realisme màgic de Pere Calders i el social de Montserrat Roig, o que ens relata un mon d’Eva Baltasar amb els girs de Jane Austen. Per dir-ho d’alguna manera.
Per resumir un llibre que es reflexa estranyament en el títol, estupor i tremolors no només és el que han de sentir els actors del teatre kabuki quan veuen l’emperador. L’estupor tampoc és només el de la protagonista, també és nostre en veure’ns estranyament reconegudes en el gir que el llibre fa dels conceptes sobre els que basem les nostres vides de primer mon. I els tremolors, a més dels de la protagonista, son també els de la nostra petita flama interior quan algú, des de la més absoluta honestedat, ens posa davant del mirall.
