Maria-Àngels Roque, antropòloga i directora de Quaderns de la Mediterrània
Hay rios en el cielo
Elif Shafak
Editorial Lumen
Elif Shafak (1971) ha publicat 17 novel·les, és feminista i activista, però sobretot s’interessa a relatar el multiculturalisme que existeix a l’Orient Mitjà i concretament a Turquia. Escriu a diferents xarxes i publicacions i ha donat diverses entrevistes. Com una de les darreres a The Guardian on explica que li interessa barrejar Orient i Occident, la història popular amb el cànon europeu. “Vull que la meva ficció construeixi ponts, però el meu cor sempre es dirigeix a les perifèries: a persones les històries de les quals no coneixem, veritats que han estat esborrades”. L’autora escriu en turc i en anglès i ha està traduïda a 55 llengües entre elles el català i el castellà.
Voldria recomanar les novel·les que jo he llegit però n’hi ha d’altres traduïdes: “La bastarda d’Istanbul” (2009), una historia entre Istanbul i els EE.UU, amb les narracions d’una noia turca i l’altra armènia; “El fruto del honor”(2012). Dues germanes bessones nascudes al Kurdistan i trasllades a Londres, amb destins molt diferents. Em centraré però, en la publicació més recent “Hay rios en el cielo”(2024) una història de tres personatges, dos rius i un poema. Els rius són el Tàmesi i el Tigris, i el poema és Gilgamesh. A l’última novel·la de l’escriptora turca, una gota de pluja baixa i puja a través de mil·lennis. A Nínive, al segle VII a. C., cau sobre el cap d’Asurbanipal, un rei l’obsessió del qual és construir una gran biblioteca que salva l’epopeia mesopotàmica de Gilgamesh de la destrucció per blasfèmia; a la Constantinoble del segle XIX, cau sobre Artús, que acaba d’arribar en missió oficial per trobar una secció extraviada de l’epopeia, que representa un diluvi prebíblic. Reapareix com l’última gota d’aigua en una ampolla que els terroritzats yazidis del segle XXI porten amb ell a la fugida de la massacre cap a les àrides muntanyes de l’Iraq.
Quan la novel·la va aparèixer en anglès, l’escriptora va manifestar: “Els yazidis són una de les minories més difamades, incompreses i maltractades per gairebé totes les cultures o religions que els han envoltat al llarg de la història, i són una comunitat molt delicada, vulnerable i bella”, remarca Shafak: “Vull parlar d’això perquè, en aquest moment, hi podria haver prop de 3.000 dones i nenes yazidies encara desaparegudes. Moltes d’aquestes dones estan captives a, entre cometes, llars normals a Turquia, Síria, Iraq i Aràbia Saudita”. Shafak volia que una gota d’aigua fos el tema central i explica per què “Quan parlem de crisi climàtica, parlem d’una crisi d’aigua dolça, que afecta tothom, però en algunes parts del món és especialment greu. Set dels països amb més escassetat d’aigua es troben a l’Orient Mitjà i al nord d’Àfrica, i té conseqüències greus per a les dones i les persones en situació vulnerable.”
