Article original a Catalunya Press el 27/06/2011
Laura Palmés, la periodista incansable que va lluitar contra la seva malaltia amb la mateixa tenacitat amb la que va elaborar els seus grans reportatges, ha mort aquest solstici d’estiu. Com a dona feminista i com a periodista m’indigna que en tots els mitjans s’hagin repetit les mateixes deu línies de nota d’agència.
Laura Palmés va ser una gran periodista. Va fer magnífics programes dedicats a les dones a La 2. El programa es deia “L’habitació del fons“, i en ell es tractaven a fons temes amb el rigor professional que la caracteritzava.
Va ser una lluitadora infatigable pels drets humans. Les seves entrevistes sempre tenien aquesta mirada, sobretot quan entrevistava a grans personatges significats per aquesta forma tan digna d’estar al món, com Zeca Afonso, lluitador amb la cançó com a arma contra la dictadura portuguesa. Una entrevista mítica de mite a mite, encara que ella no ho sabés. Quan l’escoltin veuran la delicadesa amb la que Laura Palmés entrevistava un home afligit d’esclerosi lateral amiotrófica que va morir 2 anys després d’aquesta entrevista. Al mateix temps en aquest extracte de l’entrevista s’adonaran del treball rigorós d’aquesta gran periodista, que sabia molt bé que el periodisme, per ser bon periodisme, havia de complir amb la seva funció social.
Perquè no és casualitat que amb les crosses a la mà viatgés a Galícia i li donés a l’Espanya dels 90 un revulsiu com la història de Ramón Sanpedro. Va ser aquest reportatge Eutanàsia: morir per viure. el que va posar, de forma descarnada i periodísticament perfecta, al punt més àlgid el debat sobre el dret a una mort digna. Després vindria la pel·lícula i l’inspirar-se en aquesta periodista per construir el personatge de Belén Rueda.
I després d’aquestes breus pinzellades al seu magnific, llarg i fructífer historial periodístic i humà es preguntaran com és que només trobem, quan posem a Google el seu nom, aquesta escarida nota de premsa que en el millor dels casos arriba a tenir 14 línies, i mai apareix en pàgines centrals o principals en el cas dels mitjans escrits. La resposta és molt senzilla: si ella hagués estat un home hagués tingut grans titulars, hagués ocupat pàgines centrals, s’hagués programat una reposició de tots els seus programes i ens haguessin emès l’entrevista pòstuma prèviament gravada. Una vegada més, la realitat ens demostra que una dona no en té prou amb demostrar ser una gran professional en el seu camp perquè la quota per a tota aquesta lluentor i reconeixement social és sempre 100% masculina. I encara hi ha els qui des de la dreta i des de l’esquerra qüestionen la necessitat de la Llei d’igualtat!
