El primer de maig vist des de l’òptica dels treballs i els drets de les dones
l’1 de maig, la data històrica de reivindicació dels drets dels i les treballadores arreu del món, arriba en un context de crisi econòmica, del treball de cura de les persones i de sostenibilitat mediambiental que els governs europeus estan solucionant amb fortes retallades de drets socials i econòmics que perjudiquen especialment les dones. Hem demanat als diferents sindicats que ens facin arribar les seves anàlisis i propostes davant aquesta conjuntura.
1r de maig: Davant la crisi les dones som clau. Sí a l’ocupació, no a les retallades. Per Rosa Bofill, Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya
Defensem els llocs de treball ocupats per les dones. Per Isa Garnika Aizkorbe, Secretaria de Gènere del Sindicat CGT de Catalunya
El primer de maig, les dones diem: prou de desigualtats!. Per Macu Gimeno, Coordinadora de l’ Àrea de la Dona del sindicat Intersindical Valenciana
Es pot conciliar família i feina al camp? Per Maria Rovira, responsable de política territorial de la Comissió Permanent d’Unió de Pagesos
Les dones periodistes també som treballadores. Per Elena Tarifa Herrero, responsable de la Secretaria d’Igualtat del Sindicat de Periodistes de Catalunya/ Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC)
——————————————————–
1r de maig: Davant la crisi les dones som clau. Sí a l’ocupació, no a les retallades
per Rosa Bofill, Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya
La situació provocada per la crisi en el nostre país ha fet que el Govern, per reduir el dèficit públic i seguint les exigències del FMI, del Banc Central Europeu i d’aquells que imposen els seus interessos en els mercats, hagi optat per la reducció de la despesa i dels drets de les treballadores i els treballadors. Una reducció que, evidentment, no afecta tota la ciutadania de la mateixa manera, es a dir, afecta fonamentalment la classe treballadora i les capes populars i, d’aquestes, especialment les dones.
Tot i que és certa la major destrucció d’ocupació masculina, aquesta realitat té els seus matisos, donat que hi ha un gran nombre de dones que desenvolupen un treball informal que no consten en les estadístiques, per la qual cosa la crisi que pateixen no es visibilitza en les dades de la població activa, tot i així es segueix veient que la presencia de dones en la població activa respecte els homes és més baixa. A més estem constatant un retrocés en els avenços que les dones havíem aconseguir tant en drets com en l’accés efectiu en el mercat laboral.
En aquest context hem de pugnar per evitar que aquesta situació econòmica perpetuï o eixampli encara més les desigualtats que encara romanen en el mercat de treball. En èpoques com aquesta, es pretén que passin a un segon terme conceptes com la igualtat d’oportunitats, l’economia social i la responsabilitat social, tot i que és quan són més necessaris.Des de CCOO, hem manifestat de forma reiterada que la crisi no l’hem de pagar els treballadors i les treballadores, i que no es poden derivar les pitjors conseqüències cap als col•lectius que es troben en pitjors condicions. Exigim la centralitat de les persones en les polítiques, i, per tant, que s’aboquin recursos als serveis que milloren la vida quotidiana. Els serveis públics de cura de les criatures, les persones grans i les dependents, l’habitatge, la sanitat, l’educació, el transport i les pensions són bàsics per al benestar de les persones, especialment per a aquelles que tenen menys recursos, de les quals la majoria són dones.Es imprescindible una política fiscal més eficient, justa i progressiva que esdevingui un instrument per reactivar l’economia i garantir la cohesió social.Demanem una forta aposta per les polítiques socials i per tant rebutgem les retallades que esta duent a terme el Govern de la Generalitat, que representen augmentar la càrrega de treball per les dones i una davallada de l’ocupació femenina, ja que són sectors que ocupen moltes dones.
No s’han d’escatimar els recursos per desenvolupar i millorar les lleis a favor de les dones, com la Llei d’Igualtat o la Llei contra la violència de gènere, les lleis de conciliació en les administracions públiques i la Llei sobre la interrupció voluntària de l’embaràs.A les empreses exigim l’aplicació de la Llei d’Igualtat i les altres que ens poden ajudar a impulsar les politiques d’igualtat i l’eradicació de les discriminacions.S’ha de garantir la creació d’ocupació de qualitat i acabar amb el vell model de mà d’obra intensiva, precarietat i baixos costos salarials. També cal millorar i continuar desenvolupant mesures per facilitar la conciliació de la vida personal i laboral, entesa com un camí cap a la corresponsabilitat i per compartir tots el treballs homes i dones .
Pel que fa a l’àmbit de la negociació col•lectiva, en tots els seus nivells (d’empresa, sector, territorial…) cal assegurar la inclusió d’un capítol sobre la igualtat d’oportunitats, on es concretin i millorin les directrius i continguts de la Llei d’Igualtat. Cal garantir i millorar les condicions de les treballadores i acabar amb qualsevol tipus de discriminació mitjançant la implementació de mesures d’acció positiva i el desenvolupament i aplicació de Plans d’igualtat.
Finalment, cal que des dels poders públics s’estableixin els mecanismes necessaris per tal que es millorin qualitativament els indicadors de les situacions de violència de gènere contra les dones, i especialment en relació a les diferents formes de violència masclista que es donen en l’àmbit laboral. És imprescindible perquè podem continuar amb la nostra tasca a les empreses, per tal d’aconseguir l’eradicació d’aquestes situacions.
La secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya, ho hem expressat clarament enguany: Davant la crisi les dones som clau. Cal avançar en la igualtat d’oportunitats, activar polítiques i mesures que ens portin a l’eliminació dels factors que dificulten l’accés de les dones al mercat de treball i actuar de manera efectiva per eradicar totes les formes de discriminació i violència envers les dones.
————————————————————–
Defensem els llocs de treball ocupats per les dones.
Per Isa Garnika Aizkorbe, Secretaria de Gènere del Sindicat CGT de Catalunya.
Les dones tenim un baix nivell d´ocupació laboral, només un 46%. D´aquesta ocupació el 83% és al sector serveis. Es evident que amb aquestes baixes taxes d´ocupació no ens podem permetre la pèrdua d´un sol lloc de treball ocupat per dones. El baix nivell de participació de les dones al mercat laboral respon a raons estructurals. Totes aquestes raons estan fonamentades en la violència estructural exercida contra les dones al llarg de la història de la humanitat. Nosaltres, les dones de la classe treballadora, no volem mantenir el sistema patriarcal i capitalista, volem construir un model econòmic i social fonamentat en les necessitats humanes i no en el benefici.
El sistema patriarcal, heterosexual, patrilinial i religiós ha exercit dominació contra les dones, tot desvaloritzant els seus coneixements (agrícola, de cura, d´organització social…). El llarg pas del matriarcat al patriarcat simbolitzat a les esglésies cristianes per la Verge Maria, significa l´expulsió de les dones de la societat i la reclusió a les tasques de reproducció social. Així, la descendència matrilínial dóna pas a la societat patrilíneal.El sistema de producció, peró també símbolic (supraestructura) capitalista es beneficia d´aquest model patriarcal i li dóna un caire universal en el què el les dones i la construcció social del gènere actuen com a elements cabdals del sistema productiu. Es així com, en el conflicte capital-treball, el génere dona ocupa un paper subsidiari al mercat laboral, alhora que fonamenta la reproducció del sistema capitalista. El capitalisme es beneficia de la ma d´obra femenina sota la forma de precarietat laboral i de vida, alhora que tot el treball gratuït encara que necessari per la reproducció de la vida, ajuda a augmentar la taxa de benefici del sistema capitalista. Així, el gènere femení és oprimit pel sistema patriarcal de dominació, alhora que explotat com a dones treballadores al mercat laboral. Les dones treballadores són, aleshores, una subclasse dintre de la classe.
La desigualtat cada cop més gran entre la classe treballadora i la classe capitalista , la desigualtat de la subclasse de gènere en relació a la classe treballadora, l´expoli de la natura i dels països empobrits fan que, cada cop més, el sistema de mercat capitalista sigui insostenible. El poder, cada vegada més militaritzat, més autoritari, més repressiu, ens obliga a reaccionar i confrontar amb tots els enemics, uns més evidents que altres, però tots amb l´objectiu de mantenir l´estatus quo del sistema dominant. Cal dir molt clarament que el sistema dominant està sustentat per la patronal, els governs, els partits parlamentaris i els sindicats que defensen un “diàleg social” que obliga la classe treballadora a pagar la crisi dels sistema capitalista.
Nosaltres, les dones de la classe treballadora, no volem mantenir el sistema patriarcal i capitalista, volem construir un model econòmic i social fonamentat en les necessitats humanes i no en el benefici. Ens cal, en primer lloc, denunciar la negació de drets laborals i socials que s´està produint amb l´excusa de la crisi sistèmica del capitalisme. En aquest sistema de mercat no tenim garantides unes condicions de vida dignes, alhora que treballem cada cop més per viure cada vegada pitjor. Ens cal denunciar la precarietat laboral, especialment de les dones, joves, migrants. Cal denunciar la irresponsabilitat de les empreses en la creació de serveis socials (escoles bressol, sanitat…); la incompatibilitat entre la vida personal i laboral; els acomiadaments per “absentisme; la flexibilitat interna; la reducció de salaris per cura de persones dependents; els baixos salaris a feines de gran valor social (salut, educació, atenció a la dependència). Cal també denunciar la irresponsabilitat de la Administració Pública que, sota el discurs de la defensa de la igualtat entre dones i homes, està privatitzant serveis públics, especialment ocupats per dones. La privatització i retallades de serveis sanitaris, educatius i serveis socials tindrà com resultat l´acomiadament i precarietat de milions de dones. Per això, avui més que mai hem de defensar els serveis públics. Perquè son llocs de treball ocupats per dones i perquè sense serveis públics de qualitat (escoles bressol públiques, serveis d’atenció a la dependència de gestió pública, ensenyament públic), les dones no tindrem accés al mercat laboral i a una vida digne.
Cal denunciar la Reforma Laboral i de les Pensions, cal denunciar la propera reforma de la Negociació Col.lectiva, que significarà la desregulació dels convenis i la introducció de la flexibilitat interna a les empreses, que faran incompatible la incorporació al mercat laboral de les dones amb la vida personal i familiar. Amb un nou “contracte social” o “pacte contra les dones”, aquestes seran obligades a tornar a les tasques de la llar, sense salari, sense pensió, sense drets socials. Per tot aixó, les dones de CGT volem construir alternatives al model económic, social i símbolic capitalista. I defensem un model centrat en les necessitats humanes.
La crisi del sistema capitalista, que la paguin els rics. Nosaltres proposem:
-Defensa dels serveis públics universals i de qualitat. No a les retallades als serveis públics.
-Valoració de tot el treball, remunerat i no remunerat, productiu i reproductiu, per crear riquesa social. Repartiment de tot el treball entre tothom.
-Prestacions socials individuals, no derivades del salari sinó del treball socialment necessari. Repartiment de tota la riquesa.
-Gaudir de temps de lleure per poder dedicar als projectes personals i a la transformació social.
-Canvi del concepte de treball i inclusió del treball socialment necessari al PIB.
———————————————————————-
El primer de maig, les dones diem: prou de desigualtats!
Per Macu Gimeno coordinadora de l’ Àrea de la Dona del sindicat Intersindical Valenciana
Enguany vivim aquest Dia Internacional del Treball en uns moments difícils, on s’estan restringint més els nostres drets amb l’excusa d’una crisi que no hem creat, però estem pagant. Aquest 1 de maig és un dia festiu però dolent, perquè les polítiques dels Governs estan fent-nos pagar la crisi a través dels plans d’ajustos, la reforma laboral, la reforma de les pensions i de la reforma de la negociació col•lectiva. Les dones, ja en situació de desigualtat al començament de la crisi, continuem sent les més afectades per unes mesures que van en contra de les polítiques d’igualtat, úniques eines per a combatre la històrica discriminació laboral que patim.
Se’ns diu que l’atur ha afectat més als sectors masculinitzats com l’automòbil o la construcció, però s’està produint un desplaçament a altres sectors feminitzats, el que comporta que actualment la xifra de dones aturades siga major que la dels homes. Segons les dades de l’Encuesta de Población Activa, INE, el percentatge de dones aturades ha augmentat un 7,1% al costat del de 2% d’augment de l’atur masculí.Per sectors, en l’industria i la construcció ha baixat el nombre de persones aturades, tanmateix en el sector serveis, on hi ha bona part d’ocupació femenina, ha pujat l’atur.
Quant a la taxa d’ocupació femenina, continua estant per baix de la masculina.La incorporació de les dones al mercat laboral està marcada des del principi per la desigualtat, tant en l’accés com en les trajectòries professionals. Així, malgrat el millor nivell d’estudis i preparació, es troben amb treball en precari, salaris més baixos que els dels homes i segregació laboral.En l’Estat espanyol la diferència salarial entre dones i homes és d’un 25%, superior a la de la resta d’Europa, on el salari de les dones és un 17,8% menor que el dels homes.A més, malgrat la progressiva incorporació de les dones al mercat de treball, no s’ha avançat res en el repartiment del treball domèstic i de la cura de les persones, que segueixen essent responsabilitat quasi en exclusiva de les dones. La majoria de les dones treballen en contractes temporals i amb jornada reduïda, tot intentant conciliar el món laboral remunerat, el treball domèstic i la cura.
Tots són factors que repercuteixen en la menor taxa d’ocupació, en el treball precari, els salaris més baixos i en les futures pensions. Pensions mínimes que situen a tantes dones pensionistes en el llindar de la pobresa.L’acord de pensions no ha fet sinó agreujar més les desigualtats de gènere en l’àmbit del treball assalariat, domèstic i reproductiu. L’augment del còmput de jubilació també és pitjor per a les dones, ja que tenen majors períodes d’inactivitat, pels anys dedicats a la cura de les criatures i de les persones dependents. Aquesta descompensació no pot arreglar-se només amb els nou mesos més de cotització per cura de xiquets o xiquetes que l’acord estableix, una quantitat ridícula que, a més, accentua la divisió sexual del treball, al aplicar-se només a les mares i no als pares. Per últim, l’ampliació de l’edat de jubilació als 67 anys afecta especialment la salut de les dones, a causa de les dobles i triples jornades realitzades al llarg de la seua vida laboral.
Però, lluny d’escoltar les demandes d’inversió en serveis públics, de repartiment del treball assalariat i del domèstic per igualar el temps que dediquen dones i homes a la cura de les persones i la criança, es continuen prenent mesures que agreugen cada vegada més les desigualtats.Al País Valencià, les dades de l’atur superen àmpliament la mitjana de l’estat. Els sous són més baixos i la destrucció d’ocupació i d’empreses mitjanes i menudes és també superior. El teixit industrial es va afeblint mes rere mes, sense que es pose en marxa cap política per capgirar aquesta tendència.La Generalitat, que és l’administració competent, només està responent a la crisi amb més retalls en Educació, Sanitat, Serveis socials (sectors majoritàriament feminitzats) i la resta de serveis públics. Però a més, s’anuncien més retallades i expedients de regulació d’ocupació (ERO) en empreses públiques –com FGV, Vaersa o RTVV- i, fins i tot, administracions territorials –com alguns ajuntaments.
Enfront d’aquesta situació, Intersindical Valenciana considera necessària la mobilització de les treballadores i treballadors per frenar aquestes polítiques, hem de prendre consciència que només des de la unitat i l’organització és possible resistir. Fent una crida des del feminisme i des del sindicalisme, on la veu de les dones tinga el protagonisme que li pertoca.
————————————————
Es pot conciliar família i feina al camp?
Per Maria Rovira, responsable de política territorial de la Comissió Permanent d’Unió de Pagesos
En èpoques de crisi es posen més que mai de manifest les grans mancances i els nombrosos reptes que encara tenim pendents les dones a la nostra societat; un d’aquest reptes és, per molt reiteratiu que sembli, el de conciliar la vida laboral i la familiar d’una forma equitativa. La conciliació continua sent un substantiu amb una marcada connotació de gènere ja que, molt especialment en les àrees rurals i en particular en les famílies pageses, són les dones les que assumeixen determinats rols dins el marc de l’explotació familiar.
Si bé les noves tecnologies han ajudat a millorar la gestió en el treball i de les condicions de vida en molts àmbits, encara són evidents les nombroses mancances en l’àmbit rural, com les infraestructures de transport, especialment el col•lectiu, que permeti el trasllat de les persones grans o bé els fills als centres d’atenció primària o a les escoles, sense haver de fer ús del transport privat, ara per ara inevitable. Malauradament, aquesta assignatura pendent en moltes zones rurals, quedarà ajornada de manera indefinida a causa de la crisi, fent cada cop més difícil compaginar vida i treball en determinats indrets. És evident que molts dels serveis assistencials que amb la societat del benestar hem anat assolint al llarg dels anys s’aniran retallant, però les necessitats continuaran existint; per tant, ens trobem davant d’un nou procés de familiarització dels serveis que accentuaran la divisió de rols i la sobrecàrrega de responsabilitats que habitualment han estat assumides per les dones.
D’altra banda, la difícil situació que viu el sector agrari lligada a la titularitat masculina en les explotacions agràries, malgrat que ambdós cònjuges comparteixin el treball, dificultarà encara més la visibilitat del treball de les dones mitjançant la cotització a la Protecció Social Agrària, perquè entre les mesures d’estalvi dels costos a l’explotació, tradicionalment han optat per la no cotització d’un dels seus membres, i curiosament, qui no cotitza és sempre la dona.
————————————-
Les dones periodistes també som treballadores.
Elena Tarifa Herrero, responsable de la Secretaria d’Igualtat del Sindicat de Periodistes de Catalunya/ Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC)
Quan estem a punt de celebrar de nou, o més ben dit, de reivindicar més que mai, l’1 de maig com a dia internacional dels treballadors i treballadores, no podem oblidar-nos del col·lectiu dels i les professionals de la comunicació. I és que hem de continuar conscienciant la societat i també la propia professió, de que els i les periodistes, lluny de ser un “raça” apart i de la romàntica imatge de professionals liberals, som sobre tot treballadors i treballadores, que estem patint com la resta les conseqüències dels sotracs del mercat laboral i la crisi económica. No nomès ens referim als recents EREs i reduccions de plantilles que han fet que centenars dels nostres companys i companyes hagin perdut el seu lloc de feina i de la creixent precarització de les condicions laborals a les empreses periodístiques en general, sinó també dels periodistes a la peça i col·laboradors/res, que han vist com la pèrdua de col·laboracions i la reducció del que se’ls paga s’ha anat incrementant, amb l’agreujant de la seva total desprotecció laboral. Precissament en aquest col·lectiu les dones som majoria, així com també constituim ja més de la meitat de la professió en general i dos terços de l’estudiantat a les facultats de periodisme, dades que fan patent la imparable feminització del col·lectiu dels professionals de la comunicació, que malauradament no te un reflex als llocs directius dels Mitjans.
Així, a banda de les reivindicaciones comunes a tota la professió i que considerem imprescindibles, com ara la necessitat d’una legislació específica o Estatut del Periodista Professional, que reguli per fi la professió periodística en un dels pocs països del món on encara no ho està i que afavoriria la millora de la situació laboral i professional dels i les periodistes, des del Sindicat de Periodistes de Catalunya creiem que s’han de continuar denunciant les desigualtats laborals encara presents entre homes i dones a la professió. Les dones periodistes continuem sent majoria a les categories laborals més baixes, patim encara desigualtats retributives i tenim una molt escassa presència als llocs de responsabilitat a les empreses de comunicació. Això, unit a la minsa implantació de mesures d’igualtat , com ara Plans d’Igualtat, a empreses on els horaris i les rutines de treball intrínseques al treball periodistic fan de la conciliació de la vida personal i professional una tasca quasi impossible tant per a les dones com per als homes periodistes, i a la necessitat de promoure la participació més dones comunicadores a les tasques sindicals, ens fa reclamar portar a primer pla el treball sindical per tal d’assolir una veritable igualtat d’oportunitats entre dones i homes a la professió. I és que, com ja denunciávem arran del 8 de març d’enguany, la crisi no pot ser excusa per anar enrere en igualtat.
————————————————–???
