” …amb l’adulteri i l’avortament hi havia tants atenuants que mai es va aplicar cap pena per aquestes causes”
Una tarda xafogosa em posa a to amb l’escenari de l’entrevista: el Museu Egipci de Barcelona, al carrer València 284, tocant al Passeig de Gràcia. L’egiptòloga Núria Castro, llicenciada en Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia per la UB i especialista en vida quotidiana de l’Antic Egipte del Museu, així com també membre de “Fent Història. Associació Catalana d’Estudis Històrics”, m’espera a la casa on el pas del temps només és una anècdota.
Aquí Clio disposa de milers d’anys per a inspirar-se: una preciosa estatueta articulada de fusta, una peça de pocs centímetres, té uns quatre mil sis-cents anys d’antiguitat!
A l’hora prevista m’acull, en primer lloc, Marta Villanueva, responsable de la programació i de les exposicions del Museu Egipci i m’explica de passada alguns dels aspectes tècnics de la restauració. Les obres exposades són totes peces originals menys tres: una, la bellísima Pedra de Rosetta. L’autèntica es troba al Museu Britànic des del 1802.
Villanueva em comenta que al Museu del Caire també hi tenen una reproducció de la Pedra, així que no hi ha motiu per a sentir-se decebut.
Tot d’una, la figura del noiet de fusta de corbes imberbes i amb cara de cadell, tot ulls, tot vida, m’atrapa. Estic fascinada.
Arriba Núria Castro i li dic que l’encís de la miniatura articulada m’ha captivat. Castro em confessa commoguda que aquesta és la seva peça preferida. Se’m posa la pell de gallina: és endimoniadament bonica!Decideixo que, en efecte, procedeix d’un “altre món”. Altra vegada l’eternitat.
Quan era petita, ja somiava amb Cleopatra?
Sí. Als deu anys em vaig submergir en “Sinuhé l’Egipci”, la novel·la de Mika Waltari. Quan anava al col·legi em dèiem “l’egípcia”. Tot el que tenia a veure amb Egipte ho llegia. Fins i tot, durant els estudis primaris, em vaig “inventar” un sistema d’escriptura jeroglífica. No tenia res a veure amb els jeroglífics, naturalment, però a mi em semblava que sí. La meva família no li donava massa importància, no em feien massa cas, perquè tenien clar que jo seria metge. Per a mi Egipte era una passió fantàstica. A l’institut vaig estudiar ciències pures. Quan vaig acabar vaig dir als meus pares que m’havia decidit per la Història Antiga.
Em disculparà, però he de preguntar-li per les piràmides i la mort.
Tot el que coneixem sobre la civilització egípcia es guardava a les tombes. La resta no s’ha conservat. Ha desaparegut per motius geogràfics, per la capa freàtica del Nil i per la juxtaposició de les generacions. Per a obtenir més dades, hauríem d’excavar sobre el terreny que està actualment habitat i això no és viable de cap de les maneres. Podem trobar algunes pistes a les ciutats properes a les piràmides. Es reconstrueix la història a partir de les troballes de les tombes, per aquest motiu relacionem aquest període històric amb tot el ritual funerari però precisament ells, en la mort no hi creien. Vivien una vida que es pensaven que no s’acabaria mai, per això es preparaven una “casa de la eternitat” amb tots els objectes que necessitarien en la seva “altra vida”, coses quotidianes. Els egipcis van viure milers d’anys de cultura sense interrupció, per tant, van tenir temps més que suficient per a pensar en com seria el més enllà, i van arribar a la conclusió que seria exactament igual que la vida a la Terra. Per què? Doncs perquè eren tan feliços aquí que creien que tanta felicitat no es podia acabar amb la mort.
Tothom era tan feliç?
Existeixen cants d’arpistes tipus “Carpe Diem”: “viu el present i ja veurem què ens espera desprès de la mort”, és a dir, també hi havia desconfiats. Tanmateix hi havia persones tristes i malenconioses. Hi ha un cant d’un arpista que m’agrada molt: el diàleg entre el desesperat i la seva ànima.
Els “desesperats” deurien ser “quatre gats”.
Sí. Mai he vist una versió tan ben il·lustrada d’una depressió amb tendències suïcides.
Què em diu ara!
La idea del suïcidi en l’Antic Egipte era terrorífica. “Si ara em moro, què m’espera desprès? Una vida eterna: una vida exactament igual a la que tinc ara”. Seria com sortir del foc per caure a les brases.
Em perdo entre “bas” i “kas” i que els antics egipcis em perdonin. Em deixo endur per la trista imatge d’un pobre home que es vol morir, no sabem ben bé per què, (potser perquè viure envoltat d’eterns optimistes també és una murga) i dels versos que recita per a que el seu “Ba” es mori amb ell, i així evitar que hagi de viure per tota la eternitat amb una depressió enmig d’una festa contínua.
Però, què li passava a l’egipci deprimit?
Ell diu que no té ningú amb qui parlar: “parlar amb el meu germà és parlar amb un estrany, la gent et traeix, la gent et critica quan tu t’has comportat de manera irreprotxable…”
Quina depressió més “moderna” per a tenir quatre mil anys d’història!
Aquesta té uns dos mil cent anys. Es del Període Intermedi. En aquest moment la gent comença a qüestionar-se algunes coses. Llavors s’inicia la “democratització del més enllà”. Abans, només el faraó i la seva família, així com les persones escollides per ells, podien tenir una vida eterna. Amb la pèrdua del poder absolut la gent es pregunta per què, si ells han portat una existència digna, estan exclosos de l’altra vida. En aquesta època els faraons perden part de la seva “divinitat” perquè es casen amb persones que no són de la reialesa, es casen amb aristòcrates. Pepy II i Teti tenen unes piràmides minúscules, en comparació amb les grans, amb tres o quatre càmeres només. El primer ministre de Pepy té una mastaba… però de 42 càmeres! Quan el poder del faraó devalla, tot s’acaba.
Per a un poble tan feliç, quin era el pitjor treball?
Sense cap mena de dubte rentar la roba d’altra gent. Això s’explica a la “Sàtira dels Oficis” i que es va trobar a Ueset. En aquesta ciutat vivien artistes, artesans i obrers que treballaven a les tombes. Com que Ueset es trobava molt a prop del desert, s’han conservat gran quantitat de documents de l’època. Entre d’altres, arxius on hi consten llistes detallades de bugaderia: “tal persona ha lliurat tantes túniques, o determinada quantitat de llençols, deu calçotets…”, cartes anònimes denunciant adulteris: “aquesta persona enganya al seu marit amb aquesta altra”, processos judicials… Els italians van trobar el cens de la ciutat: “Le Stato Civile”. A “Le Journal de la Tombe”, resultat de les excavacions dels francesos, s’hi registren totes les incidències del treball dels obrers. Les seves absències, els seus motius, les reincidències…
Passaven llista.
Sí, però minuciosament. També s’anoten casos com ara el de l’obrer que no va anar a treballar perquè va estar borratxo tres dies, o el del que va demanar un permís de tres jornades perquè es va barallar amb la seva dona i ell es va endur la pitjor part, o el del que falta un dia al mes al·legant que la seva dona no es troba bé. Al marge de la causa de l’absència hi ha l’observació que el senyor té també cinc nenes petites! Un mal presagi.
Quanta minuciositat!
Als egipcis els agradava molt tenir-ho tot ben anotat i arxivat. Un treballador va demanar diversos cops, tres dies de permís per a anar als funerals de la seva mare. Quan es van adonar de l’engany la cosa ja no els va passar per alt cap més vegada.
En alguna ocasió has dit que els els egipcis van “inventar el còmic”. Jo em pensava que sempre em miraven de perfil.
A una tomba hi ha un baix relleu d’un banquet funerari on s’hi pot llegir el que diu la tieta del difunt: “Porteu-me vi perquè tinc la gola seca i només m’he begut vint-i-vuit copes”. Al baix relleu se la veu cóm se l’enduen completament borratxa del banquet. “Un còmic”, -afegeix Castro, tot fent broma.
Ara bé el hieratisme de l’art egipci obeeix a una funció pràctica. Les representacions són com les fitxes de la policia. Es tracta de “disgregar” la imatge per a representar allò més important. Existeixen pintures on els subjectes estan representats frontalment, com és el cas d’unes ballarines. El cabell es mou perquè ballen. No sempre s’utilitza la “perspectiva egípcia”. Quan ho fan, només persegueix la finalitat de que es vegi perfectament allò que volen que es vegi.
Un poble feliç, que balla, que beu… Homes i dones iguals davant la llei, sense tabús…
L’adulteri estava castigat. Se li’n deia “el gran crim”. Et podien mutilar el nas, tallar les orelles i desterrar-te, però no hi ha constància que això succeís mai. El mateix passava amb l’avortament. Hi havia tants atenuants que mai es va aplicar cap pena per aquesta causa. Existeix un document on s’explica el que jo anomeno el cas del “cornut i apallissat”. Es tracta d’un home que està a punt d’endur-se una dona a viure amb ell. A Egipte no feia falta res més, únicament que la parella hi estigués d’acord. No hi havia cerimònia, ni civil ni religiosa. Al cap de set anys, si ells així ho volien, “feien papers”. La única cosa que s’anotava en el document era què passaria amb els bens en cas de divorci. Res més.
I què va passar amb el jove que volia viure per sempre més amb la noia?
Doncs res original. La vigília d’anar a viure junts, se la troba al llit amb un altre home i el “nuvi” s’enfada molt. Surt al carrer fet una fúria i explica a uns guàrdies allò que li ha passat. Els guàrdies el prenen per un foll perillós i el molen a bastonades. El jutge, davant la protesta del jove per la pallissa totalment injustificada, li dona la raó i amonesta verbalment als amants. Els prohibeix que mai més tornin a estar junts i que si ho fan, constituiria adulteri i que la pena per aquest delicte, s’aplicaria: colpejats amb pals, orelles i nas tallats i desterrament. Al cap de no massa, el jove torna al jutjat per a denunciar la seva esposa: la dona espera un fill i diu que no és seu. La parella d’amants torna a ser amonestada sota l’amenaça que, si es tornen a veure d’amagat, s’executarà la pena. Mai s’ha trobat cap document que acrediti l’aplicació d’aquest càstig. Tampoc s’ha trobat mai cap mòmia sense nas o sense orelles.
Potser el consum a dojo de cervesa, els temperava els nervis.
Tenien disset tipus de cervesa. Tothom la consumia, fins i tot els nens. Alguns textos expliquen que quan els infants sortien de l’escola, berenaven pa amb cervesa. Era una beguda especial per a ells, amb un contingut alcohòlic baix, molt densa, com si fossin farinetes, barrejada amb pa i que es menjava amb cullera. Hom diu que els petits, desprès del refrigeri, s’adormien com si fossin angelets. I si dormien malament, els pares tampoc tenien cap mania en fer servir el “papaver somniferum”, és a dir, opi directament barrejat amb els aliments.
Què menjaven els egipcis?
Els seus menús principals eren a base de fruita, verdures, cereals i llegums. Evidentment, no totes les classes socials tenien accés al consum de les mateixes proteïnes. Els agradava molt la carn de bou. El poble ras, consumia també peix, però només de riu. El peix de mar era un tabú. La sal que feien servir era sal gemma, mai sal marina. Tot el dolent els havia arribat pel mar: invasions, el déu Set, que és el déu del desert, però també ho és del mar. Set és una deïtat guerrera: venjatiu, violador… No era bo, però tampoc encarnava al déu del mal, tal i com diuen alguns. Era dolent i prou. El veritable déu del mal és Apofhis. Era tan malvat que no existeix cap temple dedicat a ell. Quan se’l representava, se li clavaven ganivets no fos cas que es tornés a aixecar.
Bevien bé, s’alimentaven bé…
I tenien molta cura del seu cos! Fins i tot es depilaven per higiene. Eren obsessius amb l’higiene personal. Els sacerdots i els que estudiaven als temples, estaven obligats a no tenir ni un sol pèl en la seva anatomia. Celles, pestanyes, genitals… Una dels estris que no podia faltar a la tomba d’un sacerdot eren les pinces. Evidentment comptaven amb tot un arsenal de cremes depilatòries, però per a segons quines parts, només les pinces arrencaven els pèls de soca-rel. Els sacerdots havien de ser els més nets i purs, per això portaven el tema de la depilació fins al límit.
Sacerdots que s’arrenquen les pestanyes amb unes pinces i que s’apliquen cremes depilatòries als genitals…
A banda, el capítol del maquillatge.
Ulls tipus Liz Taylor a “Cleopatra”.
No! Aquesta era una Cleopatra dels anys setanta. A Egipte s’utilitzava el “mesdemed” o “khol”, tant per a embellir-se com per a protegir-se els ulls: un polsim negre que, barrejat amb aigua, s’emprava com antienlluernador del sol, com a protector de malalties oculars i també, com a repel·lent d’insectes. El “mesdemed” era indispensable sobretot pels sacerdots ja que no tenien pestanyes que els protegissin. Durant un temps van fer servir la malaquita per a maquillar-se els ulls i així evitar el temut tracoma. Els egipcis també es tenyien els cabells blancs, s’enfosquien les celles i les pestanyes, es maquillaven la cara, feien servir òxid de ferro per a donar als llavis i a les galtes una tonalitat vermellosa, tenien cremes hidratants, cremes antiarrugues, desmaquilladores, cremes antiestries, es feien massatges amb essències aromàtiques, també es feien la manicura i la pedicura…
Per a ells, la cosmètica formava part de la dermatologia, perquè tenia un component profilàctic.
Mentre Núria Castro em detalla l’equip de bellesa amb què contaven els egipcis, jo em deixo seduir per imatges meravelloses de cossos esculturals, nets com una patena, bells i deliciosament perfumats i, el que és millor, feliços de viure en aquest món tan fantàstic. Però de sobte em ronda que, segurament, deurien de ser més aviat baixets.
Castro em diu que sí, que efectivament, eren baixets. M’explica que, sembla ser que Tutmosis II fou un faraó alt, amb un metre vuitanta i escaig.
“Ramsés II sí que era molt alt, però era molt diferent” -somriu Castro. “Era molt estrany. Pèl-roig, mesurava 1.83 , de pell molt blanca, pigat i… a més a més, faraó”.
Deuria de fer por.
Absolutament. El 1979 a França, se li va practicar una “autòpsia”. La mòmia de Ramsés II tenia fongs. A la sala de les mòmies, a Egipte, Ramsés va tenir un moviment. Se li va despenjar un tendó del braç. Així va ser com es van adonar què alguna cosa no acabava d’anar a l’hora.
Ara sí que tinc por.
Imagina’t la por que va passar la persona que va descobrir el moviment!
Tenim a Ramsés II amb fongs i suposo que també tenim un exèrcit d’experts pendentes del faraó.
Es clar. Per això madame Desroches Noblecourt es va endur la mòmia cap a París, on la van rebre amb els honors d’un cap d’estat. Cent dos científics van tenir cura de Ramsés. Dos dels experts eren de la casa L’Óreal de París. Els savis es van prendre a broma la seva participació. Al final del procés, van fer un estudi magnífic del cabell i la pell de Ramsés. Quan els científics de L’Óreal van assegurar que Ramsés era pèl-roig, això no va agradar als egipcis perquè van pensar que el què s’intentava dir en realitat era que el faraó no era egipci. Per aquest motiu, mai més ha tornat a sortir cap altra mòmia reial del país.
I cóm es van eliminar els fongs del faraó?
Desprès de sis hores d’irradiació amb cobalt. S’hi van trobar 89 ceps de fongs, tots diferents.
I Ramsés va tornar cap a casa seva com si fos “nou de trinca”.
En realitat, el seu ADN, desprès de l’irradiació amb cobalt, està corromput. Amb aquesta operació no es podria clonar, però això no és pas greu. Sense cap mena de dubte, Clonar Ramsés II no portaria res de bo. Penso que seria l’únic faraó que no voldria veure mai viu. “Sessu”, dimitiu de Ramsés, es pensava de veritat que era déu a la Terra. Un perill.
No en tinc ni idea de l’hora que deu ser, ni tampoc de l’estona que fa que xerrem. Ara la Núria Castro em desvetlla el “misteri” dels llençols que s’han trobat a les tombes de les mòmies i la conclusió a què han arribat ella i la seva germana Gemma Castro, desprès de diverses aproximacions.
“A les tombes hi havia centenars de llençols. Dels vestits que es descrivien amb tot luxe detall als papirs i representats en pintures i escultures, res de res. Ana Donadoni, prestigiosa egiptòloga italiana, especialista en vida quotidiana, va sentenciar que, si no es trobaven els vestits a les càmeres era simplement perquè no havien existit mai tal i com es representaven en les pintures i escultures. Segons ella allò que es veia a les representacions era una idealització, així doncs, mai van ser reals. La meva germana i jo, ens vam adonar que si nues una tela de segons quina manera, nusos no només pràctics, si no també harmonitzats amb l’entorn, si, amb els suposats llençols fem un seguit de nusos i plecs i t’embolcalles amb la tela, resulta que els vestits hi surten representats, es poden identificar amb tota claredat.
Crec que vam demostrar que una persona no podia marxar cap al més enllà només amb una túnica, una mortalla i… vint-i-sis parells de llençols!
Ara suggereixo a Núria Castro d’aturar-nos en Nefertiti i Cleopatra. En la bellesa del bust de Berlín de la primera, i de l’absència de dades fiables sobre la veritable fesomia de la segona. Castro sospira:
“De la primera es va dir que era un rostre sense història, de la segona una història sense rostre. Els egipcis es van esforçar en esborrar de la seva memòria al faraó Akenató (Amenofis IV). Nefertiti era la seva esposa. Akenatón va ser cèlebre per haver impulsat transformacions radicals dins la societat egípcia al convertir el déu Atón en l’única deïtat del culte oficial de l’Estat, en perjudici del culte predominant fins aleshores: el culte a Amón. Hom diu que era molt bella, però el bust no és res més que un model.
Pel que fa a Cleopatra, tot el que sabem d’ella ho han escrit els romans, els seus acèrrims enemics. La odiaven a morir i penso que van ser realment injustos amb la pobra reina. Sabia governar, era molt intel·ligent, escollia els homes que li agradaven… Només faltaria dir-li que “no” a la reina! -exclama Castro fent broma. “Hom diu que era enginyosa, no bonica, que tant sabia parlar com una tavernera, com discutir amb un savi. També expliquen que la seva veu era melodiosa, meravellosa i que sabia utilitzar-la com si fos un instrument musical. Sense cap dubte, una de les seves millors armes”.
Viuria jo més feliç a l’Antic Egipte?
Vivim en un món de molts contrastos. Es cert que llavors ser pagés o faraó no era el mateix ni de lluny, però també és veritat que sí que existia un grau de benestar per a tothom.
Seguretat social per a tots, subsidi d’atur, dret a la vaga…
Sí. La primera vaga de la història la van fer ells. També tenien metges de la “sanitat pública” així com amb metges privats. Tothom era igual davant la llei. Ara també, és clar, però encara hi ha valors que nosaltres podríem aprendre dels antics egipcis i incorporar-los a la nostra vida. Formes i maneres de plantar cara als problemes amb una ment molt més oberta que la nostra. Ells no tenien alguns dels nostres prejudicis. Eren ments obertes, concentrades en cóm utilitzar l’enginy per a superar els obstacles de la forma més efectiva. Si van tenir tants anys d’història, si van ser tan pròspers, va ser perquè van aprofitar la intel·ligència de tots els membres de la seva societat. Geperuts, nans, gent deformada, amb defectes… eren estimats i valorats i podien arribar a ocupar les mateixos llocs que la resta de ciutadans. La dona era profundament respectada. Aprofitar el potencial femení de la visió del món, cosa a la què moltes cultures hi han renunciat, ha fet d’Egipte una civilització amb quatre mil anys d’història. Encara hem d’aprendre moltes coses d’ells.
Si s’aixequés un faraó de la seva tomba…
Depèn del faraó. Hi van haver faraons a l’estil de Ramsés II que més val que no… Pepy II… aquest segur que sí.
Gairebé al final de la nostra xerrada, la passió de la Núria Castro no ha davallat gens ni mica. Ens hem mogut amb sigil per no molestar els morts, per deixar-los reposar en pau en la seva “casa de l’eternitat”. De vegades amb cert temor, altres amb humor, els ulls de Núria Castro m’han projectat retalls d’una història que no arribo a comprendre, ni ho pretenc. M’he quedat en la superfície d’un munt d’anècdotes que ella explica com si tingués el do de la ubiqüitat. Castro m’ha portat “de vacances” a un lloc on hi va haver una vegada un faraó el gat del qual, enterrat al seu costat, es deia “Miu”: el mateix nom que li vaig posar al meu. No trobo a faltar fotografies del periple. He guaitat per una finestra indiscreta amb permís, i espero no haver enutjat a Apofhis. Penso que potser la Núria Castro tingui alguna ànima bessona a la vora del Nil, en una altra dimensió. Ella no creu en la vida eterna però “si es pot transcendir, romandre en la memòria, ja és molt”, em confessa. A les tombes egípcies es podia llegir: “Caminant, si passes davant meu, digues el meu nom”, revela Castro. Crec que aquesta és l’única concessió al més enllà d’aquesta dona que s’il·lumina quan parla dels seus “avantpassats”: Viure en el record. I amb ella viuran, probablement, per tota l’eternitat.
