Per Sarah Babiker
En aquesta entrevista, la pensadora eco-feminista Yayo Herrero reivindica la “justícia materna” de compartir el que hi ha, davant d’un sistema que premia qui competeix per la satisfacció dels seus desitjos sense assumir cap límit.
Antropòloga, educadora, enginyera agrícola, escriptora, activista eco-feminista, des de les múltiples perspectives des de les quals mira el món, Yayo Herrero sempre té alguna cosa a dir: una cosa que t’interpel·la, que no havies pensat, o que havies potser intuït sense encertar com donar-li forma. Sense escarafalls intel·lectuals, ni tancaments dogmàtics, Herrero apama sense esforç les urgències i desafiaments que se’ns cauen al damunt com a espècie interdependent i eco-dependent.
No obstant això, a través de les seves paraules, el futur no es veu com un abisme de violència i extinció ineludibles, una apocalipsi paralitzant, sinó que alhora que esbossa de manera realista les amenaces, planteja l’existència de camins, mirades i pràctiques per evitar aquest destí que se’ns presenta com inexorable per a la majoria, del qual només es podran escapar uns pocs privilegiats si se segueix l’erràtic full de ruta del capitalisme depredador.
A Los Cinco Elements (Arcadia, 2021), Herrero proposa un viatge a través del qual ens integra i ens embolcalla amb aigua, terra, aire, foc i vida, per mirar ben a prop el planeta que habitem i distanciar-nos alhora d’una cultura desvinculada de tot allò que és essencial per a l’existència.
Defineixes el teu llibre com a cartilla d’alfabetització ecològica. Patim d’analfabetisme en aquest àmbit?
Sí, crec que tenim un problema d’analfabetisme ecològic ben clar. A més, curiosament, de vegades, com més especialitzada és la persona, com més profunda és la formació, més profund és també aquest analfabetisme. És un analfabetisme que, fonamentalment, ens fa incapaços de comprendre sobre quins pilars descansa la vida: la dels éssers humans i la vida en general. Així, ens converteix en persones absolutament cegues a l’hora de percebre els canvis i deterioraments que es produeixen i que ens posen en risc.
D’on surt aquest analfabetisme? A quins interessos respon?
Crec que hi ha una part que no respon tant a interessos, sinó que és el fruit d’una cultura determinada, com és la cultura occidental, que es va divorciar de la Terra i dels cossos fa molt de temps. Una cultura que és patriarcal, entenent el patriarcat no tant com un sistema on els homes tenen més, o tenen poder sobre les dones, sinó com una cultura on hi ha alguns éssers privilegiats, que es conceben a si mateixos com a éssers absolutament independents de la Terra i del propi cos, i que no es responsabilitzen dels cossos d’altres persones.
És aquest no sentir-nos part d’aquesta trama de la vida que integren plantes, animals, l’aire, l’aigua, la terra i, per altra banda, sentir-nos desvinculats o independents de la resta de les persones, cosa que conforma una cultura on ha pogut néixer un sistema econòmic com és el capitalista, que és un sistema absolutament destructiu, una cultura que menysprea la Terra, que se sent per sobre i per tant la destrueix sense cap mena de problema. I no és ni tan sols capaç d’adonar-se cap on ens porta aquesta destrucció i quins són els símptomes que l’evidencien.
Com es podria revertir aquesta mirada des de fora, en aquest context d’urgència i soroll?
Des del meu punt de vista, les mirades eco-feministes, les mirades del que hem anomenat els enfocaments de la sostenibilitat de la vida, poden aportar força. D’una banda: l’acte de percebre’ns com a éssers absolutament necessitats, els éssers humans som éssers necessitats des que naixem fins que morim. Necessitats vol dir que constantment, quotidianament, necessitem aliment, aigua, refugi, relacions, energia, i tot això que necessitem procedeix de relacions humanes que ho proporcionen, és a dir, relacions de cura i atenció. D’altra banda, però, tot això que necessitem depèn en primera instància dels béns de la natura. No hi ha economia possible sense naturalesa, no hi ha tecnologia possible sense naturalesa, no hi ha res si no hi ha una naturalesa en què se sustenti.
Precisament en aquest context d’urgència és molt important aixecar una miqueta la mirada d’aquesta cultura dominant per adonar-nos que el que està darrere de la fallida, del tancament o de l’alentiment d’una bona part de l’economia industrial ara mateix, no és més que la dificultat d’accedir a les primeres matèries, d’accedir a productes als quals no estem accedint, en part per problemes del propi sistema, colls d’ampolla i altres, però en part també, perquè comença a ser evident la translimitació, és a dir, la superació dels límits físic del planeta.
És a dir, el que fa que moltes persones es vegin ara mateix en processos de tancament de les empreses no és precisament l’aplicació de polítiques ecologistes, sinó més aviat la pròpia bulímia del sistema que peta del seu propi èxit, que ha sobrepassat els límits a tal velocitat que se’n fa impossible el manteniment. En un context d’urgència i en un context de translimitació, la possibilitat que les persones, totes les persones, tinguin coberts els seus drets i allò que cal perquè se sostingui la vida, depèn bàsicament que siguem capaços de tornar aquesta mirada a la Terra i cap allò del que depenem.
Parlar dels cinc elements, és una manera de combatre aquesta ficció de distància? Per què vas triar aquesta estructura per al llibre?
L’estructura ha estat gairebé una casualitat. El que he escrit els darrers anys ha estat bàsicament assaig. Intentava explicar les coses que veia d’una manera tan clara com fos possible. Però és veritat que sempre m’ha encantat escriure i tenia moltes ganes de fer-ho amb un to diferent. En els darrers anys he tingut la possibilitat de treballar amb gent del món de la cultura i m’adonava que el llenguatge de la racionalitat no és un llenguatge amb el qual n’hi hagi prou per moure emocions, per moure sensacions, per despertar aquest amor per la vida i per la Terra que jo crec que cal per revertir la crisi de civilització en què estem, per afrontar-la amb dignitat i amb justícia.
Ales hores a Ctxt em van proposar fer una sèrie de cinc articles per a l’estiu. Parlant amb [el director] Miguel Mora li deia, gairebé pensant en veu alta, he de veure com abordar el tema. I ell em va dir: els cinc elements, així com de conya. Doncs jo ho vaig veure immediatament. És una manera d’anar entrant per cadascun dels cinc elements. L’aigua, l’aire, la terra o el foc a la nostra cultura, a la mitologia, a la ciència, a la vida quotidiana, tenen unes connexions absolutament clares i són elements que estan en risc. I el darrer element que sempre està en discòrdia, quin és? La vida. A mi em sembla que és una cosa tan flipant que un cúmul de casualitats, de reaccions químiques, fa 5000 milions d’anys s’hagin pogut convertir en una cosa tan absolutament diversa, resilient, variada. Em semblava que valia la pena explorar això.
M’ho he passat d’allò més bé escrivint-ho, encara que és veritat que em feia una certa pudicícia fer-ho. Quan la gent d’Arcàdia em va proposar publicar-ho, em va dir que per què no ho allargava introduint algunes històries de vida més pròpies. Vaig continuar gaudint un munt, però he de reconèixer que era una cosa tan diferent. Em feia certa por. T’exposes més.
Després, aquest any, vaig tornar a plantejar-me fer una altra sèrie que ha donat lloc a un altre llibret que ha sortit ara, que es diu Ausencias y extravios (Ed. Revista Contexto, 2021). Segueix una mica la mateixa estela, però ja hem intentat aprofundir una mica més en les mirades antropològiques que generen el que no mirem, que rebutgem la por i així també rebutgem l’ancoratge a la terra.
Has parlat de la mirada a la distància, des de fora de la Terra, com una cosa que ens allunya de comprendre el que està passant, i de la mirada estranyada, poder mirar la pròpia cultura per percebre les seves contradiccions i derives. M’interessa aquesta dicotomia: l’acceleració i la inèrcia ens impedeix exercir aquesta mirada estranyada?
Pràcticament qualsevol cultura perd una mica la capacitat de mirar-se a si mateixa, com des de fora; això és normal. Qualsevol cultura té més facilitat per mirar amb ulls estranyats altres cultures diferents, que mirar-se a si mateixa. No obstant això, en aquest moment és molt necessari, crec jo, mirar-nos amb ulls estranyats, perquè efectivament hi ha una distància que per altra banda és una distància absolutament fictícia. Ningú no pot viure fora del seu cos. Ningú no pot viure fora de la Terra o desconnectada d’ella. Però hi ha un sistema de poder, de domini, de privilegis, que fa que una part de la humanitat pugui, diguem-ne, experimentar, aquesta distància. És una part privilegiada, ja que són els subjectes patriarcals els que poden viure sense ocupar-se de ningú, com si no haguessin de tenir cura de ningú, ni tan sols del seu propi cos. Són els subjectes colonitzadors que poden viure distanciats de la Terra i dels límits, diguem-ne, perquè depreden bàsicament els béns i els recursos que arriben d’altres territoris. Aquestes distàncies que s’han establert resulten invisibles a la nostra cultura. Són normals perquè no ens percebem ni eco-dependents ni interdependents. Per tant, aquesta mirada estranya és precisa.
En alguns moments tenim aquests centelleigs d’estranyament. Per exemple, quan el volcà de la Palma entra en erupció i en aquell moment vivim de forma sorpresa el “però no es pot fer res?” Aquesta pregunta, en una cultura l’economia en la qual es desenvolupa ens ha promès resoldre absolutament tots els problemes, fins i tot els que ella mateixa ha creat, implica moments d’estranyament que et fan sentir part d’alguna cosa que és molt més gran, com una petita porció d’aquesta part més gran.
La pandèmia crec que va ser en els seus primers moments un gran moment d’estranyament, de mirar-nos des de fora, de veure com l’economia s’esvaeix i cau com un castell de cartes en quinze dies i de forma globalitzada. O com quan cal declarar quins són els treballs essencials, i veus, amb la mirada estranyada, que resulta que molts dels treballs pitjor pagats, menys valorats i més menyspreats del mercat laboral són els que no es poden deixar de fer. Mentre que molts, molt ben pagats i molt ben considerats, poden ser perfectament prescindibles.
Tenim aquests petits moments d’estranyament que crec que són molt importants i que t’ajuden una mica a re-connectar-te. Aquí també mirar altres cultures ens pot ajudar un munt. Els pobles originaris, per exemple, que mai no s’han desvinculat de la terra, o mirar també el que ens ensenya el poble gitano. Els vincles comunitaris, el suport mutu, evidencien com una cultura perseguida, estigmatitzada, ha seguit, però, mantenint una força, un orgull de pertinença terrible, precisament perquè té uns vincles comunitaris i unes conviccions, diguem-ne, que permeten lluitar o resistir contra tota aquesta droga dura que suposa el capitalisme com a sistema generador de desitjos i sistema generador de subjectivitats.
Crec que la nostra cultura antropocèntrica, desvinculada de la terra, una cultura a més absolutament tecnocràtica, capitalista i molt patriarcal, és una cultura que premia precisament els trets del nen més capritxós
Aquesta mirada estranyada us permet esbossar una descripció molt interessant de qüestions com la d’Elon Musk intentant arribar a Mart, cosa que sembla implicar una certa cultura de nen privilegiat que pot jugar amb tot.
Mentre ens criem en una família com em vaig criar jo, amb quatre germans i germanes, des de petiteta estàs escoltant constantment “has de compartir amb els teus germans”, “no et passis, que això no n’hi ha per a tots, reparteix-ho”, aquest tipus de coses, tens aquesta mena de justícia materna que hem après a les cases. Tot i això, des que comences a socialitzar-te i comences a educar-te dins del món, el premi és justament l’actitud contrària: “competeix, persegueix tot el que desitges, no et planteges cap límit, no renunciïs absolutament a res”. I acaben sent premiades aquelles persones, per descomptat, que estan en una situació de classe privilegiada que els ho permet: Aquelles persones que no es plantegen cap tipus de límits i assumeixen com a filosofia de vida el “tot allò que vulguis, tot allò que vulguis, tens dret a perseguir-ho i tens dret a tenir-ho”.
A més, no existeix cap tipus de límit que t’impedeixi aconseguir tot allò que vols. Això fa que fins i tot les mateixes persones subordinades, explotades, sotmeses, mirin amb admiració a qui ha aconseguit tot això, que allotgin a més el somni que ho podran aconseguir. I això als discursos d’Elon Musk adquireix una dimensió absolutament obscena. És a dir, el tipus et pot dir que no hi ha futur possible a la Terra, que només anar a altres planetes és el que permetrà la supervivència. I et diu a més, que d’aquí a cent anys estarem ja amb disposició per tal que un grup d’un milió de persones visqui en un altre planeta. Aleshores se t’oblida que som set mil vuit-cents milions de persones. Se t’oblida que la solució que s’està proposant és una solució absolutament primacista, accessible només a gent que té moltíssims diners, i que a sobre el premi és anar a viure a un planeta on t’has de ficar sota terra, on hauràs de reciclar des de la teva caca fins a tot el que tens. Hauràs de cultivar els teus propis aliments.
T’aniràs a Mart a viure com podria viure un agricultor ecològic a la Terra, només que aquest ho pot fer sense haver d’estar-hi a sota i respirant l’aire net que tenim. És terrible. No obstant aquest culte a superar qualsevol tipus de límit, fa que moltes persones deixin de mirar la possibilitat de la seva pròpia extinció i de la pròpia degradació de les seves condicions de vida, per mirar amb admiració el fet que potser en algun moment puguin ser de els afortunats que viatgin i escapin i puguin “terra-formar” Mart.
Quan Bezos fa el seu primer viatge, s’està 15 minuts a l’espai, puja, baixa i mira les càmeres de televisió. Emocionat, gairebé amb llàgrimes als ulls, dona les gràcies als treballadors d’Amazon perquè són ells els que han permès que ell pugui complir aquest somni. Després ve una tempesta d’aquests del canvi climàtic i moren sis treballadors en una fàbrica d’Amazon perquè no han pogut sortir de la fàbrica, perquè no els van permetre sortir a temps: aquests són els que han permès que Jeff Bezos compleixi el seu somni d’estar uns quants minuts a l’espai a partir d’una quantitat ingent de diners, materials, energia que calen per garantir que tota la resta siguem capaços d’adaptar-nos a les condicions d’un planeta translimitat amb urgència. És una paradoxa, té molt a veure amb allò que explica la pel·lícula Don’t look up.
Crec que has trobat una de les poques persones que encara no l’han vista.
Doncs és una bona pel·lícula. A mi, per descomptat, no em sembla que serveixi per explicar el canvi climàtic, que és el que se suposa que pretén explicar, perquè ho planteja com una cosa vinguda de fora i com una cosa absolutament inexorable que només té solució tecnològica i política. I jo crec que més aviat és un problema que requereix molta organització social, molt repartiment de la riquesa, molta mirada de classe, de gènere. O sigui, que en això em sembla que no és la metàfora més ben escollida, però sens dubte el tema de l’escapada dels rics, el somni d’escapada per a uns quants, sí que em sembla que ho expliquen molt bé.
Sembla haver-hi un cert culte a l’exclusivitat, millor ser uns quants elegits encara que hàgim de viure a Mart sota terra, que quedar-nos a la Terra a córrer la mateixa sort que el populatxo. De quina manera aquest culte a l’exclusivitat, al privilegi de la salvació per a uns quants, expandeix les zones de sacrifici de què parles al teu llibre?
Crec que, clarament, el món s’està polaritzant més entre espais de privilegi cada cop més petitons i zones de sacrifici on la terra, els animals, les plantes, l’aire i les persones són cada cop més sacrificades, on la gent és convertida bàsicament en població sobrant.
Diguem que l´extracció que acompanya el procés colonitzador, té més de 500 anys d´història. En els darrers anys, calia plantejar totes aquestes coses amb llenguatges políticament correctes. La promesa sempre ha estat el desenvolupament, la generació de llocs de treball. I veiem moltes zones a molts països convertides en veritables territoris devastats, on la vida humana és precària, és dura, és miserable o simplement no és possible. Ja ha generat expulsions importants i això ens comença a arribar també a altres territoris.
Territoris cada vegada més propers…
Sí, per exemple, Múrcia, tota la Regió de Múrcia, em sembla la zona de sacrifici més forta que tenim dins la península. D’una banda veus el Mar Menor completament enverinat i podrit, però és un lloc on també hi ha restes importants de contaminació de dinàmiques extractores anteriors. És un lloc on l’agricultura industrial està exhaurint l’aigua subterrània i genera quotes de contaminació importantíssimes. I alhora és un dels llocs on la renda per càpita és més baixa, on hi ha unes altíssimes taxes d’incidència de malaltia i de càncer, on la pèrdua de fertilitat, de qualitat del semen té les taxes més altes. Les possibilitats de reproducció humana voluntària són més precàries—, on solen estar als nivells més alts de taxes de violència i maltractament. És a dir, és un lloc on la vida humana està esdevenint precària a passos de gegant, al costat del territori que la sosté. Crec que sí que anem entrant en dinàmiques de colonització interior.
La Regió de Múrcia em sembla la zona de sacrifici més forta que tenim dins de la península, és un lloc on la vida humana està esdevenint precària a passos de gegant, al costat del territori que la sosté. Crec que sí que anem entrant en dinàmiques de colonització interior
Un procés de colonització interior brutal, que ens costa molt de veure perquè entre altres coses, s’ha deixat de mirar el que hem fet en altres territoris o el que ha passat en altres territoris. El relat dominant de la cultura occidental com una cultura superior, com una civilització superior, de la supremacia de la ciència occidental sobre la resta de sabers i coneixements, el que ha construït ha estat una idea que si aquí les coses anaven millor, millor des del punt de vista capitalista, òbviament, era perquè a altres llocs el coneixement, les tradicions, la cultura eren més primitives, eren menys valuoses i per tant era un fet natural el que ens pogués anar millor.
Jo crec que aquesta mirada continua sent molt present, fins i tot ho veiem a l’hora d’abordar el procés migratori, moltes vegades processos de veritable expulsió econòmica o ecològica, és a dir, de diferent naturalesa. Tanmateix, costa veure el fet migratori com un problema ètic i polític, i més aviat es mira com si fos simplement una qüestió d’amenaça. Convertir l’altre, l’altre diferent, l’altre explotat, l’altre subordinat, siguin persones estigmatitzades, dones o el que sigui, en una amenaça, funciona per recrear o per enfortir aquesta mirada de supremacia que continua apuntalant un sistema que destrueix i que fa que els nuclis de privilegi siguin cada cop més petitons.
Entenc que aquesta alteració és funcional a la idea de sacrifici, no falten per exemple estereotips sobre els murcians o sobre la joventut, a la qual s’estereotipa com a fluixa mentre se la torna precària i explota.
Absolutament, fins i tot dins dels mateixos sectors progressistes acabes veient aquestes frases que a mi em fan molta basarda, quan es diu, doncs que es mengin el que s’ha votat. Que es mengin el que han votat. No deixen de ser més que estereotips, es titlla les persones d’ignorants que no s’assabenten de res, que sostenen la seva pròpia desgràcia… sense veure aquesta colonització interior tan forta que hi ha.
Per això apel·lava a la pel·lícula de marres, perquè sí que em sembla que el tema principal, el que tothom —tots els sectors de privilegi, de domini,— el que acabin clamant sigui: no miris, no miris, no miris, no miris, és absolutament terrible i crec que està a l’origen de molt del que hi ha. La classe obrera el primer que va haver de fer va ser començar a aprendre a mirar la seva pròpia explotació per poder organitzar-se, perquè fins ara la clau era bàsicament que no es miressin, no es veiessin i no se sentissin com a éssers explotats. Ara mateix, des del meu punt de vista, o mirem què hi ha o és molt difícil poder articular formes diferents d’organització que ens permetin sortir-ne.
De vegades, fins i tot els mateixos sectors polítics progressistes no els surt de la boca el tema de: “això no es pot plantejar així. Això no es pot dir així. Si ho diem així no generarà més que por paralitzant”. O, “les persones no són capaces d’entendre això si ho plantegem així”. Aquí no hi ha més que un gran elitisme, al meu entendre, que permet dir què és capaç de veure una persona o què no és capaç de veure, o què és capaç de fer una persona i què no és capaç de fer. A mi em sembla que necessitem també una mena de mirada colonial, interna, igual que han fet els pobles que han après a bussejar en el seu propi procés de colonització des de mirades que ho impugnen. Jo crec que aquí ho necessitem també amb molta urgència.
Parles també de la importància de la paraula, és molt bonic el text en què evoques la teva àvia, la seva manera de narrar. Al llibre vas entrellaçant diferents formes, diferents formats, diferents maneres d’abordar la realitat. Per què explicar així, passant d’allò més teòric a allò més social, d’allò més activista a records personals?
Jo em vaig formar com a enginyera i vaig aprendre a mirar el món des d’un lloc, el lloc de l’enginyeria, la racionalitat, la mesura, l’eficiència. Després, anys més tard, sobretot gràcies al fet d’anar de la mà d’altres persones activistes que van ser les meves companyes, —estic pensant en Ramón Fernández Durán, però també, per exemple, Isabel Bermejo, una compa d’ecologistes que va ser la pionera al treball sobre transgènics— em vaig adonar que la meva mirada era tremendament parcial.
Quan vaig començar a formar-me en temes que tenien a veure amb ciències socials o amb l’antropologia, em vaig adonar que tenim una cultura absolutament fragmentada, hem après a mirar allò econòmic per una banda, allò reproductiu per una altra, les ciències per una banda, les arts per un altre. Ens costa molt trobar diàlegs entre tot això, que són coneixements i mirades absolutament necessàries. Crec que una bona part dels reptes que tenim al davant, sobretot en l’educació, de forma claríssima, és aprendre a posar en diàleg diferents sabers i a entendre que la realitat no la pots mirar només des d’un lloc, sinó que l’has de mirar des de diferents llocs. Aquí el feminisme, amb això de que el que és personal és polític, em va fer veure també que la política no era el que passava en un espai separat del conjunt de la vida quotidiana, sinó que hi estava plenament inserida.
Cal aterrar les grans teories, connectar amb les paraules, amb el que passa amb els cossos, amb el que passa amb les relacions, el que passa a les vides quotidianes, que és on es viuen els grans malestars i és on es viu la injustícia, que és on es viu la crisi ecològica més profunda i on a més podem construir les sortides i unes cultures que es donin suport a la suficiencis el repartiment de tot, en la generació d’obligacions i de drets i en la cura. I aquí el llenguatge em sembla importantíssim, perquè al final és una gran tasca de seducció.
Més enllà de la tasca pedagògica, de saber comunicar que cal canviar la mirada, d’entendre fins i tot la dimensió del desafiament… com afrontem la qüestió del poder? Com apuntar que tot aquest coneixement es converteixi en una transformació real?
Jo veig dos factors que estan completament relacionats. Un té a veure amb que aprenem, sobretot, fent. Aleshores, em sembla que aquest canvi, que aquesta transformació cultural que anem fent és important fer-la articulant iniciatives, projectes i coses a les quals donem l’oportunitat de funcionar. M’estic referint a tot allò que anomenem alternatives socials que impulsem, que posem en marxa i que construïm de manera autogestionada. Quan, per exemple, estem parlant de la gent que s’articula als mitjans rurals per produir d’una altra manera diferent i per recuperar o dinamitzar un teixit rural viu –que no sigui un teixit rural reblert de gent, l’arribada de milers de persones al món rural per fer vida urbana dins d’espais més agradables— quan posem en marxa projectes productius, allò que veiem dins de les xarxes d’economia social i solidària, a les cooperatives… quan estem posant tot això en marxa, el que estem és experimentant políticament i fent, d’una banda, laboratoris d’experiència que generen poder col·lectiu —el poder que et fa ser conscient que som capaços de fer coses que funcionen d’una altra manera— i, de l’altra, generen aquesta sensació d’èxit, de fer coses en comú.
Crec que el gran repte que tenim al davant és generar diferents dimensions i formes comunitàries. I això cal experimentar-ho i cal posar-ho en marxa en unes cultures absolutament individuals. I crec que posar-te en marxa i experimentar l’èxit col·lectiu aporta possibilitat i capacitat d’organització. Des d’allò petit no deroguem els tractats de lliure comerç, que d’alguna manera permeten aquest blindatge dels privilegis de la gent més rica, no canviem algunes coses que en termes d’urgències i en termes d’escala és important canviar per aconseguir aquesta resiliència i aquesta capacitat d’adaptació a les condicions materials. La capacitat d’organització és clau i jo crec que és on tenim un escull important en aquest moment.
Noto especialment Madrid com sumida en la tristesa. Em refereixo a la gent activista, els meus companys i companyes de sempre en Madrid. Veig una sensació de tristesa, probablement després d’haver vist que tot el bonic que es va generar amb el projecte d’Ara Madrid es va esvair perquè no es va ser capaç de generar una alternativa. Es parlava molt de política nova, però es va posar en marxa i es va materialitzar amb moltes dinàmiques de política tremendament vella. Així se t’esvaeixen les il·lusions d’organització.
És el vell debat sobre si allò institucional és una oportunitat o un parany
A mi, per descomptat, no m’és igual qui governi i qui estigui a les institucions. M’importa moltíssim. Però soc de les que em sembla impossible que, amb la correlació de forces actual i amb el model que tenim, que cal anar modificant i transformant radicalment, això es pugui aconseguir si no hi ha molta gent que vulgui i vulgui aquests canvis i que estigui organitzada per aconseguir-los.
Veig, per exemple, tota la polèmica amb la reforma laboral. I dic: és clar, és que si tu esperes que Yolanda Díaz sola, o tres ministres, o cinc ministres en un govern amb la correlació de forces que hi ha, li donin una volta i facin una reforma que estigui als antípodes, sense un moviment sindical organitzat al carrer, sense un munt de gent que vulgui i vulgui aquests canvis i estigui disposada a barallar-los, jo crec que estem totalment fora de la realitat.
En aquest marc i amb gent que s’hi deixa l’ànima —jo no dubto de l’esforç, per exemple, d’una persona com Yolanda Díaz— però sense una base social darrere que estigui clamant, és impossible aconseguir els canvis que ens cal per abordar la situació tan greu que tenim. Per això, el canvi cultural i la pedagogia política no els veig desvinculats de l’organització. Crec que de fet és part del mateix, que qualsevol moviment social que ha aconseguit coses s’ha hagut de formar, s’ha hagut d’educar i ho ha fet alhora que lluitava: des de les sufragistes, el moviment ecologista, el moviment obrer.
Parlaves abans d’un cert elitisme ideològic, d’un “això no s’entendrà” No es perd força per una falta de radicalitat, d’empènyer propostes que podrien millorar significativament el nostre present i el nostre futur?
Efectivament, jo crec que l’absència de radicalitat en el moment que estem vivint és un problema. I quan dic absència de radicalitat no estic dient sortir al carrer a cridar. Hi ha un repte important, que és comunicar la radicalitat de manera serena. Algunes vegades probablement no cal ser serè i l’expressió de la ràbia, de l’enuig, de la injustícia és absolutament necessària. Però em sembla que radicalitat no és tenir discursos en què crides molt i els omples d’un munt de paraules acabades en ismes, no, sinó que en aquest moment la radicalitat és bàsicament ajudar a mirar què és el que està passant, ajudar a mirar allò que el discurs científic ens està plantejant i traduir-ho en vides quotidianes. Jo crec que hi ha una tasca important de pont i de traducció que cal fer en moltes de les coses que veiem.
I després, això és una opinió però ho crec amb fermesa, els darrers anys una part important de la política —i em refereixo principalment a les esquerres— s’ha centrat excessivament, i de vegades gairebé únicament, en el tema de la comunicació. Crec que ja s’ha interioritzat que fer política és simplement apoderar-te del relat. I em sembla que sens dubte, el relat que es fa de les coses és molt important. Em sembla que la comunicació és absolutament fonamental, però no és ni l’única cosa que hi ha en política, ni per descomptat el que hagi de determinar la política. És a dir que moltes vegades, estic parlant sobretot de persones que aspiren a arribar o estan en la política institucional, tu parles amb moltes, -que són amigues i són absolutament conscients, o fins i tot escriuen els mateixos diagnòstics que fem des d’altres llocs d’una manera absolutament detallada-, però el que ve immediatament després és el tema que plantejar aquestes coses fa directament inviable la possibilitat de guanyar unes eleccions i que, com la clau del canvi polític és guanyar les eleccions, cal subordinar el discurs a allò que les persones estan disposades o estan preparades per escoltar i entendre.
Aleshores aquí ens fiquem en un embolic monumental, perquè primer, et sents amb la capacitat de determinar què és el que les persones estan disposades o estan preparades per entendre, escoltar, aquí hi ha un exercici de cert elitisme que des del meu punt de vista és molt problemàtic. Crec que tothom, depèn de com es expliquin les coses i s’expliquin, està plenament capacitat per entendre, i tothom té dret a tenir la possibilitat de fer-se càrrec de la seva pròpia vida i de les d’altres. I em sembla que la clau de la política és precisament generar que les persones siguem capaces, tinguem la possibilitat de fer-nos càrrec de les nostres pròpies històries i de la dels altres.
De vegades també el problema és, potser, certa sensació d’això no ho sabré explicar, no ho podré explicar. A mi, per exemple, no hi ha frase que em rebenti més que quan es parla de temes d’energia i parles de la crisi, dels preus, de l’oligopoli energètic, del bec del petroli, que algú et digui: “mira, la gent l’únic que li importa és quant menys pagarà a la factura de la llum i pel que fa a la resta no cal que hi entris perquè no els interessa”, i dius, “però com és possible això?”. És clar que la gent vol pagar menys a la factura de la llum, és clar que caldria pagar menys a la factura de la llum, però també assumir que la gent té desig i capacitat per entendre que el que està darrere dels processos és clau.
No crec que ningú hagi de sortir en una càmera de televisió dient mira, si seguim així, el resultat, segons els revolts de l’informe Meadows, és que la majoria de la població del planeta està condemnada a l’extinció. Doncs probablement no cal dir-ho així de bèstia. Però cal explicar les coses perquè s’entenguin. És com si els metges no ens diguessin que tenim un càncer greu per no preocupar-nos i no espantar-nos i per tant no tinguéssim la capacitat d’enfrontar-nos-hi. Aleshores, crec que aquesta reducció de la política institucional a qui guanya el relat, i desvincular la política institucional de l’organització, de la capacitat de crear persones cada vegada més conscients, de generar una mena d’identitat i de ciutadania terrícola, em sembla que és un problema important i crec que també està darrere d’aquesta desafecció que hi ha.
*Entrevista Publicada en El Salto
