OPINIÓ
Els drets de les dones com a éssers humans són lletra morta i els primers dels quals prescindeixen les societats durant qualsevol crisi.
La pandèmia, a part de mostrar al món sencer les vulnerabilitats dels nostres sistemes públics enfront d’un neoliberalisme salvatge, ens ha recordat a les dones que en la realitat, els nostres drets com a éssers humans són lletra morta i els primers dels quals prescindeixen les societats durant qualsevol crisi, en aquest cas, sistèmica.
Tot allò quotidià deixa en evidència la nostra solitud enfront d’una realitat que ens continua exigint més hores de treball tant fora (inclòs l’àmbit del teletreball) com dins de casa, però també ens recorda la importancia de les alliances i de la comunitat, perquè malgrat les nostres diferències, és la nostra condició de dones davant les violències del sistema patriarcal, de les desigualtats i injustícies la que ens aglutina per a fer front al pitjor monstre al qual ens podem enfrontar: el de l’aïllament, de la neutralització i immobilisme d’uns moviments socials i polítics que ja no ens representen i de la invisibilització de les nostres realitats dia rere dia i amb tot en contra. Avui, som holísticament més precàries i més apàtrides i incrèdules que fa tres anys.
És veritat que hem observat una reculada en els drets de totes les persones, però sobretot l’apreciem pel que es refereix a drets de les dones i de les nenes i nens. Els àmbits laborals, de salut, d’accés a l’educació, a la cultura i a l’oci (entre altres) s’han vist afectats i minvats. Hem retrocedit dècades de lluita, de mobilització. Hem tornat de cap a les nostres cases per un virus i avui, ens hi manté segrestades el monstre del sistema patriarcal.
Ens costa entrar en els llocs on es prenen les decisions i si “ens deixen” entrar, hem d’adoptar les maneres pròpies del sistema si no volem ser expulsades dels àmbits de poder, llocs on usualment es decideix sobre les vides de totes.
És imprescindible visibilitzar-nos i manifestar de totes les maneres possibles les nostres problemàtiques, les nostres urgències, els nostres objectius vitals des d’allò personal i local, fins alló col·lectiu i global tal com vam fer aquell 8 de març inoblidable del 2018, quan aturarem el món per a denunciar la discriminació sexual, la violència masclista, la bretxa salarial. Per a exigir el poder que ens correspon per dret per a canviar-ho tot. El poder per acabar amb aquest sistema misogin i reconstruir des de zero amb les nostres iguals i malgrat les desigualtats i injustícies.
I va ser aquell 8 de març l’abans i després de la nostra consciència col·lectiva actual. Va ser aquella jornada el moment exacte en què el patriarcat per primera vegada va tenir una por global: va veure tremolar els fonaments de la nostra subordinació, i es va adonar tremolós del nostre poder, de les nostres convergències, dels nostres objectius inqüestionables i incorruptibles.
Aquesta va ser la primera vegada que absolutament totes les professionals de la comunicació vam saber amb certesa que ja no depeníem de la invisibilització i tergiversació constant que els mitjans generalistes fan de “els nostres” assumptes, que no importava que no estiguéssim decidint el que es compta, com es compta, on, quan o del perquè es compta.
Ens unien les xarxes. Aquestes xarxes que hem preparat afectuosament i malgrat les nostres diferències durant dècades en cada racó del món. Estàvem generant la nostra pròpia informació i aquesta informació despertava a altres centenars de milers, com una ona imparable d’energia i alegria. Estàvem revelant a les nostres pròpies lideresses d’opinió des del carrer, des del social. Estàvem explicant el que veiem sense el filtre de l’edició d’un tercer a les órdres del patriarcat, sinó que podíem narrar el que realment estàvem vivint: un moment històric al qual havíem arribat exercitant les trobades, apropiant-nos dels carrers, denunciant injustícies i violències masclistes viscudes només pel fet d’haver nascut dones per a poder donar a conèixer, generar aliances, tenir més opcions de desenvolupament professional sense que per això hàguem de renunciar a la maternitat o a una vida digna. Tenir dret a la salut, a l’avortament, a l’educació i a viatjar soles pel món sense que la senyalització, la violació o l’assassinat siguin les nostres ombres i companyes de trajecte. Coses simples com els drets inalienables i inqüestionables dels homes des que existeixen els drets humans.
Però va arribar la COVID aixafant-nos, recloent-nos, asfixiant-nos i recordant-nos pors que teníem gairebé oblidades novament en el cos, en la intimitat de les nostres llars, darrere i davant de noves pantalles, on es reproduïen aquestes velles violències.
I sí!: el teletreball arribà per a quedar-se. Aquest nou desafiament per a les qui tenim ofici i vocació per les comunicacions, el periodisme i el treball col·lectiu era o un nou escull o una nova esquerda del patriarcat per la qual colar els íntims interessos de més de la meitat de la població en el món.
Aquesta flexibilitat del teletreball era un regal enverinat: aquesta flexibilitat que havia de ser una més de les variables per a l’equació “continua amb el teu treball remunerat” no va contemplar que també s’havien d’incorporar cures, disponibilitat digital 24/7, bretxa salarial i bretxa digital.
Definitivament, el teletreball va significar i significa més violències i solitud.
Mentrestant, les periodistes i comunicadores “enxarxades” continuàvem amb les nostres pròpies dinàmiques de producció d’informació, amb la seva publicació i difusió. Amb més o menys encert (no som perfectes i n’anem aprenent) vam mantenir els nostres espais i n’obrirem uns altres, creats per a tenir absoluta llibertat i discerniment sobre els continguts i interessos que considerem prioritaris i que es van anar convertint en noves vies de comunicació de masses. Finalment, anàvem per davant de tots els mitjans generalistes, perquè les precarietats a l’hora de generar el nostre costat de la informació es van confirmar com a mestres i ens van donar l’últim impuls per a continuar investigant, denunciant, visibilitzant, malgrat elles i malgrat tot.
Pòdcasts, publicacions en línia, recerques… arenes movedisses per on pul·lulem fins avui, que es comencen a obrir novament les fronteres de les abraçades, de compartir espais, sinergies i oxigen: aires i paraules que durant 3 dies d’aquesta setmana es respiren en el Congrés de l’Associació Mundial de Dones Periodistes i Escriptores (AMMPE) que es realitza a Roma, on periodistes, escriptores i comunicadores evidencien que el tractament europeu dels casos i informació de les violències masclistes que patim les dones a Europa és inapropiat, mancat d’una línia vertebral que possibiliti de manera realment eficaç acabar amb la injustícia més gran de tots els temps: la misogínia del sistema patriarcal.
I continuem: per les esquerdes, contra les desigualtats, per les dones.
XXIV Congrés de l’Associació Mundial de Dones Periodistes i Escriptores (AMMPE) a Roma
Alessandra Schiavo, ambaixadora de Birmania
