Si hi ha algú que es mereixi el sobrenom de “personatge”, aquest és sens dubte Pepa Colomer. Amb només disset anys esdevingué la primera aviadora catalana. El 19 de gener de 1931, Colomer havia aconseguit superar les proves que la menaren cap a la primera pàgina de La Vanguardia del dia 22 de gener d’aquell mateix any, on una foto de cos sencer la mostrava, tímida, mans a les butxaques, sota el títol de “La primera aviadora catalana”.
Fins aquell dia, s’ho havia manegat prou bé per assistir en secret a les classes de pilotatge del llavors Aeròdrom Canudas, al Prat de Llobregat. Quan dic “en secret” el que vull dir és que cada matí, durant el període que comprenia entre l’octubre de 1930 i el gener de 1931, s’aixecava a trenc d’alba tot dient-li a la seva mare que anava a les classes de la Cultura de la Dona, on ella, la senyora Encarnación Luque, l’havia apuntada per fer de la seva filla una dona de profit. El que la seva mare no sabia és que cada cop que tancava la porta, Pepa enfilava el camí contrari. Vivia al carrer Urgell, per on baixava caminant, i les seves passes, nervioses, la duien directe fins a la Plaça Espanya on, en teoria, agafava l’autobús per anar fins al Prat.
No li calia, però, agafar l’autobús. A aquelles hores sempre hi havia algun company o instructor que passava amb el cotxe i que, tot fent-li un gest amb el cap, la convidava a saltar al seient de copilot per a dur-la fins a l’aeròdrom.
El seu pare l’havia ajudada i havia establert, amb ella i el responsable de l’aeròdrom, en Josep Canudas, un pacte de silenci envers la seva mare. Però la tranquil·litat econòmica que aquest li suministrava, juntament amb la seva camaderia, no tardaria en fer-se fum. Poc després de la notícia de diari per la qual la senyora Luque va rebre l’ensurt de la seva vida, Josep Colomer –“Pepito” pels amics- abandonava mare, filla i fill, en Joan, germà de la Pepa, a la seva dissort.
La senyora Luque, enfadada al principi, però mestressa de casa al cap i a la fi, no va tenir més remei que acceptar la vocació de Pepa. Una vocació que Pepa Colomer va haver de fer professió per tal de portar un sou amb què ajudar-la i ajudar-se. Va ser així com, finalment, Pepa seguiria acumulant hores de vol per a esdevenir 
Va entrenar fins a setanta pilots. El suficient per fer –tal i com ella mateixa explicava- que “Franco no estigués gaire content amb mi”. Ho sabia perquè un dels braços executors del cop d’Estat del 1936, Queipo de Llano -que semblava gaudir especialment en fer “guerra psicológica”- havia arribat a anunciar per la ràdio que es faria una cartera amb la seva pell, ni més ni menys que amb la pell de “esta mujer que se cree que es piloto”.
L’exili estava cantat. A començaments de 1939 Pepa Colomer i Luque feia el seu darrer vol cap a França. Gràcies al matrimoni amb el que havia estat el seu instructor de vol, Josep Carreras i Dexeus –i possible taxista improvisat que la duia a l’aeròdrom als matins d’aquell llunyà 1930- aconseguia el seu passi cap a Anglaterra. Allí l’esperava una altra guerra, però també una dura postguerra que va haver de superar tota sola, amb l’única companyia dels seus dos fills bessons i amb les contínues absències del seu marit, perquè –ell sí- va tenir la sort de poder seguir endavant amb la seva professió.
