Consuelo Barea. www.consuelobarea.es
OPINIÓ
Prendre com a indicador de la violència de gènere el nombre de dones assassinades anualment indueix a error, tot i ser molt important per la seva gravetat no dóna una imatge real de l’extensió de la pandèmia masclista. Ni tan sols el nombre de denúncies o de sentències condemnatòries clarifica la situació perquè la majoria de dones maltractades no denuncia, i si ho fa amb freqüència es retira de l’acusació.
Molts casos de maltractament a la dona o als fills afloren en el divorci quan es planteja el tema de la custòdia. Llavors la dona s’adona que no n’hi ha prou amb que ella escapi del terror, aquest continua per als fills, però ja és molt tard per arreglar perquè generalment els jutges de família, no volen veure els maltractaments.
A més de les anteriors dificultats per concretar un indicador de la violència de gènere, hi ha l’obstacle del criteri oficial de recompte de dones assassinades, diferent al del criteri feminista. Marisa Soleto Àvila de redfeminista.org, (1) diu:
Les dades que apareixen en les estadístiques oficials corresponen a la definició de violència de gènere segons la llei integral, és a dir la violència d’homes contra dones al si d’una parella (parelles i exparelles), es refereix a les situacions en les que hi ha o hi ha hagut una relació afectiva.
No obstant això les associacions de dones treballem amb un concepte de violència de gènere més ampli, quan es comet un assassinat contra una dona pel fet de ser-ho. És per això que vam comptabilitzar les morts a mà de parelles i exparelles, però també aquells casos en què l’home no coneixia a la seva víctima i la va matar després d’una agressió sexual, per exemple. O aquells casos en què un home assassina a una dona de la seva família encara que no sigui la seva parella. Per tant a l’hora de comptabilitzar, les entitats feministes sempre tenim xifres superiors.
La xifra d’assassinats anuals per violència de gènere, ha d’incloure també a la canalla. La propensió d’un maltractador a considerar la seva parella com una possessió personal se sol estendre als seus fills. Tots dos abusos provenen de la mateixa ideologia patriarcal. Cal englobar la violència contra els menors i altres persones de l’àmbit familiar en la VIOLÈNCIA DE GÈNERE, que no vol dir violència contra la dona per ser dona, sinó violència sortida de l’home per ser home, per la construcció patriarcal social i històrica del concepte home.
Des dels anys 60 s’utilitza el concepte de violència de gènere (2) a les universitats americanes i europees, i en el Comitè Antidiscriminació de la Dona de Nacions Unides (CEDAW), per denominar a la violència sorgida dels rols socials masculí i femení, no d’ els sexes. Aquest és el punt de vista feminista assumit per les més altes institucions. Que la violència de gènere inclou també la violència del pare contra els fills, es pot entendre millor amb l’ús de l’expressió violència patriarcal.
Violència patriarcal, tal com la defineix el “UN Special Rapporteur on Violence against Women”, és un terme col·lectiu per la violència que es troba a tot el món, i està arrelada en les estructures de poder patriarcal que defensa. Mentre que els homes generalment, estan exposats a la violència fora de la família, les dones i les nenes primàriament són víctimes de la violència a la llar i dins de la família. El desembre del 2004, Suècia va organitzar una important conferència internacional sobre la violència patriarcal contra les dones. L’informe final de la conferència estableix que les causes de la violència són les estructures patriarcals i les percepcions de subordinació femenina i superioritat masculina, que es troben en tot el món … (3)
Patriarcat etimològicament significa règim de poder del pare.
L’augment de dones assassinades per violència de gènere en els últims mesos, no és significatiu. Segons la font abans esmentada, Xarxa Feminista, del 2006 fins ara la mitjana anual de dones assassinades per les seves parelles o exparelles a Espanya és de l’ordre de 87 a l’any, gairebé 90. D’altra banda en els últims 10 anys, han estat assassinats 68 nens per la figura paterna, parella o ex-parella de la mare, i com a venjança a aquesta. La mitjana és propera a sis nens a l’any, gairebé set. No s’inclouen en aquestes xifres les víctimes indirectes (familiars, amics, testimonis). Arrodonint podríem afirmar que entre dones, nens i víctimes indirectes, prop de 100 persones són assassinades a l’any per homes maltractadors. Unes 1.000 persones per dècada. Segons les xifres anteriors, a mig any li correspondrien unes 40 dones assassinades. Estem, doncs, dins de la mitjana: a 19 de juny, 38 dones assassinades, segons xifres reals, no oficials.
Tal com he explicat, no hi ha un autèntic remuntador al nombre d’assassinats sexistes, però sí remunta el masclisme i la complicitat general amb ell. S’estan donant diverses circumstàncies que fan cada vegada més difícil sortir del maltractament.
1. S’han difós infàmies sobre denúncies falses de les dones, que elles maltracten igual que els homes, i que molt sovint manipulen als fills per predisposar contra els pares. És igual que s’hagi demostrat que tot això és rotundament fals, el mite ha calat als jutjats i denunciar és cada vegada més difícil:
La fiscal delegada de sala contra la violència de Gènere, Soledad Cazorla, diu que “cada any es detecten (en aquesta matèria) menys de 20 denúncies falses entre les 100.000 que es presenten”: 0,02%. En delictes en general l’estimació de denúncies falses és un 4%, per tant les denúncies falses per violència de gènere són molt inferiors en nombre a altres tipus de denúncies falses.
Quan les dones agredeixen la seva parella sol ser en defensa pròpia, no hi ha hagut un control i abús de poder previs continuats, i no es genera la mateixa por a l’home que la violència que aquest genera en la dona.
Se suposa que generalment les mares manipulen als menors contra els pares, generant la “Síndrome d’Alienació Parental”. L’Associació Psiquiàtrica Americana ha decidit no incloure el concepte d’alienació parental en l’edició actualitzada del seu catàleg de trastorns mentals, el manual DSM-5. El “SAP” no té base científica, és un concepte perillós per a nens i mares, i resulta útil als homes que tracten de desviar l’atenció del seu comportament abusiu i aconseguir custòdies.
2. Molts professionals (de psicologia, treball social, justícia), no volen veure la violència de gènere.
L’abordatge feminista teòric per interpretar la dinàmica general de la violència domèstica utilitza freqüentment el model Duluth de poder i control, (4), que col·loca l’origen del maltractament en un abús de poder i control de l’home cap a la dona i els fills, causat per una ideologia patriarcal, i no per una malaltia mental de l’agressor o un conflicte entre iguals. El maltractament és vist com un comportament voluntari (triat) pel pare, i es considera que és responsabilitat primària de la persona més violenta. Quan s’aplica aquest model se solen recomanar plans de parentalitat més segurs per als fills i la mare, s’entén per interès superior del menor, en primer lloc la seguretat i benestar, i en segon lloc que passi temps amb tots dos progenitors, sotmetent-se la segona condició a la primera.
Però algunes tendències teòriques molt implantades en àmbits psicològic-jurídics, apliquen un model sistèmic. La perspectiva sistèmica, és més propenses que altres a referir-se a la violència domèstica com a un “conflicte” entre iguals, culpa més freqüentment la víctima en les avaluacions, i sol creure que en acabar la relació acabava la violència, i no és probable que el maltractador agredeixi de nou al seu ex parella, i no existint ja perill per als nens. Amb freqüència es responsabilitza les víctimes del maltractament, es diu que repeteixen relacions amb maltractadors, que trien seguir amb ells, que algunes es tornen venjatives i provoquen la perpetuació del maltractament. També hi ha molts professionals que descriuen el maltractament com una manca de control dels impulsos.
Sota la perspectiva sistèmica generalment les denúncies de maltractament són minimitzades, ignorades, o rebutjades, considerant-les com exagerades. Se’ls hi suposa a les mares que durant el divorci al·leguen violència domèstica o maltractament infantil patern, la intenció d’obtenir un avantatge tàctic en la disputa per la custòdia. S’afirma que per sobre de tot el nen necessita mantenir el contacte amb el pare, encara que hagi maltractat la mare (i fins i tot al mateix nen segons alguns psicòlegs). Es recomana la custòdia compartida com una panacea.
L’anàlisi basat en el model de “poder i control”, es correspon amb el consens dels experts en violència domèstica. La investigació internacional sembla coincidir molt més en aquest enfocament que en el sistèmic, no obstant això el punt de vista sistèmic, molt més proper al posicionament patriarcal, és el que sembla prevaler als jutjats i en molts col·legis de psicòlegs.
3. Les retallades, les taxes judicials, l’atur, s’acarnissen en les dones maltractades
El dia que va desaparèixer el Ministeri d’Igualtat donant a entendre a l’opinió pública que era un ministeri prescindible, moltes dones tremolàrem pressentint el que podia venir. Ara que han desaparegut recursos i serveis per a dones maltractades, que han disminuït els cursos de formació per a professionals, que tot just es paguen les subvencions per a les associacions que les atenen … sabem que en l’evolució de la societat sempre és possible un retrocés, que els avenços en drets humans de la dona amb prou feines es van apuntalar i encara poden involucionar més. Aquests canvis no s’han atribuir a la crisi, hi ha una clara voluntat de “posar a la dona al seu lloc”. Els temes de dona mai són prioritaris i en èpoques de crisi les mentalitats reaccionàries aprofiten l’oportunitat per tornar immediatament a les dones a l’antic status quo.
Tradicionalment, les dones s’emporten la pitjor part de la crisi econòmica, es perpetua i incrementa la seva situació de precarietat en relació als homes: major taxa d’atur, desigualtat salarial i de condicions de treball. Aspectes com la conciliació, els permisos i fins i tot la representació paritària en els òrgans de govern de les empreses i institucions queden aparcats davant l’absoluta prioritat de mantenir els llocs de treball. Les dones cobren menys pel mateix treball, tenen treballs temporals i poc valorats (neteja, vendes al detall, cuidadores, administratives …) Tot això comporta el risc evident d’una major dedicació de la dona a la llar i, per tant, d’un major treball no remunerat.
Moltes dones maltractades no es divorcien perquè no poden pagar els advocats i peritatges que suposa una lluita per la custòdia. Saben que els maltractadors es presentaran com a pares sol·lícits, i elles no podran ni recórrer sentències inadequades. En el primer trimestre de 2013 s’ha observat una reducció del nombre de demandes presentades tant en separacions com en divorcis respecte al mateix període de l’any 2012.
4. La tendència legislativa és clarament reaccionària. L’avantprojecte de reforma del Codi Penal pretén eliminar l’expressió «violència de gènere», tipificar amenaces i coaccions a la dona com a faltes lleus, fer que els delictes de violència prescriguin en un any, canviar la possibilitat de presó en casos en què avui es dóna, per multa, i desprotegir als menors en deixar de considerar un agreujant que el maltractament es produeixi en la seva presència. La reforma de la llei de l’avortament, per exemple, ens evidencia el caràcter fonamentalista de la tendència legislativa actual, i ens permet imaginar com poden seguir les coses en tot allò relatiu als drets de la dona.
5. L’any 2012, a Espanya es van concedir el 61 per cent de les ordres de protecció sol·licitades per les víctimes. És a dir se’n van denegar dues de cada cinc. És un percentatge molt alt de denegacions, aproximadament un 40% de les vegades les dones no van ser cregudes en la seva vivència de perill davant el maltractador. Però a Catalunya encara més, a banda que hi hagi més sol·licituds denegades que acceptades, s’inverteix la proporció éssent aproximadament un 60% les denegades, és a dir tres de cada cinc.
I a l’extrem de desemparament per les dones maltractades tenim a Barcelona, ??on el percentatge d’ordres de protecció denegades és 66,9%. A la resta de províncies amb més peticions rebutjades que acceptades (Astúries, Cantàbria, Lleó, Valladolid, Madrid i Girona) poc més de la meitat de les sol·licituds són denegades.
A Barcelona aproximadament són denegades set de cada deu sol·licituds de protecció per maltractament
No és estrany que les dones denunciïn menys, perquè la seva situació econòmica ha empitjorat, són menys crèdules, i poden perdre la custòdia més fàcilment. S’està donant una perillosa involució en igualtat i drets de dones i nens, que pot necessitar generacions per tornar al nivell què hi havia. El mateix Estat s’està convertint en garant de les exigències fonamentalistes patriarcals de l’Església Catòlica, la violència de gènere institucional s’està fent còmplice del maltractador.
Alguns pensaran que la meva manera d’analitzar el problema és apassionada i tremendista, però dia rere dia arriben a la consulta casos terribles de violència de gènere i incest, que queden atrapats en xarxes jurídiques i socials afavoridores de la figura paterna. Les víctimes de la violència patriarcal pateixen una victimització secundària gravíssima que esgota tota la seva fe en la societat i les lleis. Per aquest motiu parlar només de les mortes em sembla insuficient.
Aquesta situació és inaguantable per a dones i homes igualitaris, no podem llegar als nostres fills i filles un món així, no volem tornar al malson del passat. Imaginem que les dones haguessin matat a les seves parelles i fills a raó de 100 a l’any, durant dècades, ja s’haguessin tret els tancs al carrer contra elles. NO ES JA HORA QUE traguem NOSALTRES ELS TANCS AL CARRER?
1 La Xarxa Feminista és una plataforma d’Organitzacions de Dones contra la Violència de Gènere, va sorgir en un intent de reivindicar una llei integral contra aquesta que atajase la impunitat de les violències que patim les dones pel fet de ser-ho.
2 El concepte de gènere, introduït en 1955 per John Money, distingeix entre el sexe biològic i el rol social que se li atribueix. A la dècada dels 60 es difon l’ús d’aquest terme gràcies a la teoria feminista.
3 Gerd Johnsson-Latham, patriarchal violence – an attack on human security, Sweden 2005
4 Què és el Model Duluth? Des de principis de la dècada de 1980, Duluth, una petita comunitat al nord de Minnesota, va innovar la forma de responsabilitzar els maltractadors i proporcionar seguretat a les víctimes, desenvolupant l’eradicació de la violència domèstica des d’un punt de vista comunitari. El paradigma d’aquest model està descrit en la coneguda: “Duluth power and control Wheel” http://www.theduluthmodel.org/pdf/Poder-y-Control.pdf
