Denise Ocampo fa molts anys que treballa amb nenes i nens. Encara que es va graduar de Llengua Anglesa, gairebé des que va començar a exercir es va reorientar als estudis lingüístics, en particular a l’anàlisi del discurs en espanyol.
En aquest camí, el seu mestratge i el seu doctorat en Ciències Lingüístiques es van enfocar en temes d’anàlisis del discurs de la narrativa cubana per a nens i joves, primer sobre l’obra de l’escriptor cubà Onelio Jorge Cardoso, i després sobre literatura sobre problemes socials i, especialment, la manca material i la desigualtat social.
Denise Ocampo intercanvia amb les participants en el taller durant una de les sessions de treball. Cada nena va construir un quadern manufacturat.
No és estrany, llavors, que aquesta inquieta professional i investigadora auxiliar de l’Institut de Literatura y Lingüistica del Ministerio de Ciéncia, Tecnologia y Medio Ambiente tingui sempre entre mans alguna idea o projecte que vinculi infància i lectura, com el taller “Vidas en construcción”, que va desenvolupar amb nenes de 5é grau de l’escola primària Ejercito Rebelde, en el municipi Plaza de la Revolución de l’ Havana, la capital cubana, amb el desig d’establir bases per a l’apoderament femení des de la infància. Allí i hi va anar Denise Ocampo una vegada a la setmana, en sessió d’hora i mitja, entre de setembre i desembre de 2019.
Amb quina finalitat vas desenvolupar aquest projecte en particular?
Gaudeixo molt enrolant-me en tallers i clubs de lectura que no tenen un tema específic ni objectius educatius més enllà del foment lector en el seu sentit ampli, però en aquest cas em vaig proposar una cosa diferent.
Em vaig plantejar objectius com fomentar el coneixement i identificació de fenòmens associats a la construcció de gènere, com els estereotips, la inequitat i l’equitat, o els diversos tipus de violència, per exemple.
També m’interessava construir i promoure nocions d’èxit a partir dels valors i conceptes de responsabilitat, independència, defensa dels drets, solidaritat, resiliència, lideratge, autonomia, etc.
Tot això a partir de la lectura i l’expressió escrita i gràfica, entorn de nenes i dones que poden ser models positius per a altres persones, pel seu paper a nivell nacional o internacional, però també en els entorns familiar, laboral o comunitari.
Quaderns manufacturats que recullen la experiència del taller.
La filosofia del reciclatje va permetre aprofitar paper usat, caixes de cartró, i fins i tot butxaques de pantalons vells, entre d’altres materials.
Com sorgeix la idea, què et va inspirar?
Fa uns anys em va arribar una breu biografia de Frida Kahlo, el primer llibre de la col·lecció Antiprincesas, de l’editorial argentina Chirimbote, que després va coeditar tres dels seus llibres a Cuba amb el Centre Memorial Martin Luther King: el de Frida, un sobre Juana Azurduy i un altre sobre Violeta Parra. Són llibres que, des d’una perspectiva textual i gràfica molt desenfadada, mostren biografies de dones llatinoamericanes que de l’una o l’altra manera han trencat esquemes de la societat patriarcal.
Des de llavors -també impulsada per la meva col·lega Celia Medina, igualment interessada en els materials comunicatius d’aquesta índole- m’he mantingut al corrent d’aquesta mena de llibres, que és ja una tendència forta en la producció editorial llatinoamericana i en alguns països de la resta del món.
No obstant això, sempre m’he preguntat fins a quin punt arriben aquests llibres a les nenes i nens, sense una altra mediació de lectura. La producció editorial i la compra de llibres no garanteix la lectura i, en general, la societat tendeix a deixar sola a la mainada en els seus processos lectors, una vegada que ha estat alfabetitzada. Em preocupa la qualitat de la lectura d’aquest tipus de textos que, si bé no es fa densa, comporta qüestions abstractes i desestructurantes que no sempre la quitxalla lectora està en condicions d’assimilar.
D’altra banda, les iniciatives editorials d’aquest tipus se centren, sobretot, en adultes amb un paper rellevant en la història, o reconegudes en la seva professió, o en el món de l’art o la política. Això invisibilitza a nenes i dones que, des de petites iniciatives en la quotidianitat de les seves llars fins a projectes locals, ens ensenyen que no sols es tracta de coincidir amb una conjuntura heroica excepcional en la qual donar la vida, sinó que en el dia a dia i en el nostre propi entorn hi ha coses que podem fer i que marquen una diferència.
Així vaig identificar la necessitat d’aprofitar no sols aquests productes editorials, sense dubtes molt valuosos, sinó també acompanyar-los amb històries de nenes i dones l’èxit de les quals radiqués en l’àmbit familiar, laboral o comunitari. Sospitava ja, i vaig poder comprovar-ho en el taller, que estudiar aquests models més pròxims i accessibles estimulava més empatia a l’hora de compartir nocions de responsabilitat, independència, solidaritat, resiliència, lideratge i pràctiques de creixement personal.
Cada nena va construir un quadern manufacturat que recull la seva experiència del taller.
Quins històries de vida i biografies vas triar, finalment?
En principi vaig pensar a donar-me suport més en els llibres que tenia a mà, que eren els de la col·lecció Antiprincesas publicats a Cuba, un sobre Malala que havia comprat a l’estranger i el Diari d’Anna Frank, a més d’algun material que pogués trobar per a il·lustrar les possibilitats locals, menys conegudes que les de més ampli impacte, però tanmateix valuoses.
Amb els llibres de seguida vaig començar a enfrontar alguns problemes: només tenia un o dos exemplars de cadascun i a més les històries es feien una mica llargues per a mantenir l’atenció de les nenes. Vaig acabar per preparar presentacions de power point que resumissin les històries, aprofitant els moments i les il·lustracions més impactants. Això em va permetre fer èmfasi en alguns aspectes: per exemple, en la vida de Frida Kahlo vaig posar major rellevància en les primeres etapes, per a ressaltar la seva resiliència per a tirar endavant, malgrat la seva primerenca dificultat motora i el seu accident en l’adolescència, en lloc de centrar-me en la pintora famosa que va arribar a ser.
No disposava d’un data xou, carregava per a l’escola amb la meva laptop, de manera que vaig haver d’implementar algunes estratègies. Les diapositives havien de tenir il·lustracions de gran grandària i el text més petit. Jo els llegia la història en veu alta. També, si ho tenia, els passava el llibre al final perquè el fullegessin. A vegades elles s’entusiasmaven molt i, quan les històries anaven guanyant tensió, començaven a acostar-se més i espontàniament llegien amb mi en veu alta. Record la seva exclamació d’esglai quan li van disparar a Malala i després el seu alleujament quan van veure que no havia mort.
També, en casos en què no tenia llibres, vaig preparar materials amb informació que vaig anar buscant per internet. Vaig fer petites ressenyes sobre adolescents com Greta Thunberg i el seu activisme a favor del medi ambient, o com Katie Stagliano, una jove estatunidenca que des de nena porta un hort la producció del qual dóna a projectes comunitaris.
Sobre Cuba, vaig poder comptar amb alguns dels materials comunicatius de la sèrie Inspiradoras, projecte en què he treballat com a editora, sobretot per a mostrar la resiliència ja a nivell comunitari i posar exemples de dones que treballen en professions i oficis que solen considerar-se com a masculins.
El reciclatge va ajudar a treballar en la consciència que reutilitzar materials redueix les despeses i contribueix a l’ecologia. També va aportar sostenibilitat al projecte.
La lectura va ser la teva única tècnica de treball?
Vaig tractar que el taller no es convertís en un cercle d’estudi d’Història o Literatura, i el vaig acompanyar de dinàmiques lúdiques, no sols entorn de les biografies. Per exemple, elles es van involucrar molt en una dinàmica que anomenem “anar a comprar”, en la qual havien de triar suposats regals per a bebès de l’un o l’altre sexe, o nens i nenes una mica majors. Això ens va ajudar a començar a desmuntar patrons que en elles ja són forts, com la idea que hi ha colors apropiats per a nenes o per a nens, o a qui se li regalen les eines de joguina i a qui la cuineta.
Un component fort van ser les manualitats. Gairebé en cada sessió fèiem alguna activitat gràfica o escrita i il·lustrada, que servia per a acostar les experiències discutides a la pròpia realitat de les nenes. Això incloïa la presentació de les participants, algunes metes seves, reflexions sobre com aconseguir-les i què podien aprendre de les nenes i dones analitzades en el taller. Així vam anar ajuntant textos, dibuixos, collages i altres materials, fins a tenir el necessari perquè cadascuna fes un quadern manufacturat amb l’experiència del taller. Jo sempre em vaig ocupar dels passos amb riscos, com els talls amb fulla i la perforació amb instruments punxants per a l’enquadernació, i en aquests casos elles només van triar els materials.
L’elaboració del llibre va permetre un eix de reciclatge. Tot el paper emprat havia estat usat abans per una cara. A vegades em feia gràcia veure les activitats de les nenes i, al dors, pàgines de la meva tesi de doctorat o el meu exercici de categoria docent en la Universitat. Tot el paper que elles van emprar en esborranys, ja escrit per totes dues cares, el guardem per donar-lo a un taller de paper manufacturat. Diverses nenes van aconseguir caixes de cartó per a les tapes del llibre, una va portar anelles de llaunes de refresc per a fer marcadors. Les contratapas tenen butxaques de pantalons vells. També usem fragments de papers de regal ja vells, cintes que havien estat de l’àvia d’una amiga meva i fils d’estam que vaig heretar de la meva mamà.
El reciclatge em va permetre treballar en la consciència que hi ha moltes coses reutilitzables i que, en emprar-les, estalviem en despeses i contribuïm amb l’ecologia. També em va permetre donar-li una mica de sostenibilitat al projecte. Per a mi hauria estat tremendament costós perquè, encara que l’Institut de Literatura i Lingüística, on treballo, em permet emprar temps en aquesta mena de projecte, no comptava amb finançament de cap institució. Reciclant i reutilitzant, crec que només vaig haver de pagar pels materials que vaig imprimir i comprar la cola.
La filosofia del reciclatge va permetre aprofitar paper usat, caixes de cartó i fins a butxaques de pantalons vells, entre altres materials.
Per què t’involucres en idees com aquesta, què et mobilitza?
Com a estudiosa de la literatura no se m’exigeix treballar amb els lectors i lectores, sinó amb el discurs. No obstant això, sento que el meu treball estaria incomplet si no m’hi acostés. Ho faig per sentit de responsabilitat social, encara que també és una cosa més visceral. Sóc mediadora de lectura gairebé des que recordo. Amb set anys vaig començar en el cercle d’interès de Narración Oral del Departamento Juvenil de la Biblioteca Nacional i poc després, en el seu Taller Literario. Des de llavors he contat contes, he llegit a d’altres, he recomanat llibres. Després he adaptat obres narratives per a teatre i he treballat amb titelles, he acompanyat processos lectors de mainada de la meva família i de les meves amistats, he fet tallers a Cuba (des de l’Institut on treballo en col·laboració amb la Facultat de Psicologia), a República Dominicana (com a convidada de la Pontifícia Universidad Católica Madre i Maestra) i a Mèxic (en el marc de la Feria Internacional del Libro Infantil y Juvenil). Sóc membre del Consejo Asesor del Instituto de Literatura y Lingüística, perquè crec que la formació en mediació és tan important com la formació lectora.
Certament, aquest tipus de projecte em desgasta, sobretot quan ho faig sola i sense suport, però sento que sóc conseqüent amb el que crec i això em fa continuar emprenent aquest tipus de labor. Moltes vegades he sentit la temptació de rendir-me, però persisteixo.
Les històries recollides en els materials comunicatius de la sèrie Inspiradoras es van utilitzar per a mostrar la resiliència a nivell comunitari.
Vas treballar només amb nenes?
Des del principi vaig pensar a treballar amb nenes perquè la majoria dels materials que vaig trobar estaven concebuts per a elles. No obstant això, després de constatar que amb aquests materials no en tenia suficient i haver vist que era viable treballar amb històries que jo mateixa trobés, penso que puc treballar també amb nens, només que en aquest cas m’agradaria incloure també biografies d’homes. Els estereotips, els projectes de vida, la reflexió entorn de metes i qüestions semblants són assumptes que interessen a qualsevol gènere. Segurament es produirien debats molt útils.
Seria vàlid replicar aquesta experiència amb persones adultes?
Crec que un taller com aquest té potencial també entre persones adultes. La literatura s’interpreta al pas de les competències i experiències que un té en el moment en què llegeix, i se segueix revisitant de diferents maneres quan es recorda o es torna a llegir. Molta gent ha tingut l’experiència d’haver llegit diverses vegades un llibre, potser El petit príncep és l’exemple per excel·lència, i haver-li extret una cosa nova o diferent del que pensavem abans. D’altra banda, les qüestions de gènere es troben en la societat i a qualsevulla edat és profitós discutir-les.
Fotos cortesia de l’entrevistada
