Per Clara Esparza. Fotografies primer pla de Victòria Muñoz per Elena Aguirre Molina
Victòria Muñoz Moya és nascuda a Terrassa, co-fundadora de la cooperativa AfroFem Koop, membre de la Comunitat Negro-africana i Afrodescendent a Catalunya i estudiant del doble grau de Ciències Polítiques i Dret. Dona mestissa, afro-catalana. Ha dedicat i dedica la seva activitat política, formació i treball a la lluita anti-racista i pels drets de totes les feminitats negro-africanes i afro-descendents.
Ets filla de pare cubà i mare catalana. Quin paper ha jugat a la teva vida i, per tant en el teu activisme, la teva condició de dona mestissa?
Sobre el tema del mestissatge, personalment, quan la gent té dubtes i em pregunta “d’on ets?” de manera molt insistent (perquè sembla que quan dic que sóc de Terrassa no convenç del tot) acostumo a dir que el meu pare és cubà i la meva mare és catalana, ja que sembla que això ja convenç a la persona que m’està interpel·lant. Però, certament, aquí hi ha una primera fal·làcia sobre el tema del mestissatge i sobre com a mi m’interpel·la, perquè hi ha molts cubans blancs (de fet, a l’últim cens que vaig consultar deia que el 60% dels cubans són considerats blancs) i hi ha molts negres que són catalans, pel que perfectament el meu pare podria ser blanc i la meva mare podria no ser-ho. En el meu cas es compleix l’estereotip que la gent té al cap, i per tant això ja genera una imatge perfecta del perquè “aquesta noia té aquest cabell, aquest color de pell i parla sobre aquests temes, perquè el seu pare és cubà”.
El paper que ha jugat en el meu activisme el fet que el meu pare sigui una persona migrant i negra és evident, primer de tot, el fet d’haver nascut en el si d’una casa amb un pare negre, cubà i migrant ha exposat el creixement personal i familiar de la consciència afro-descendent dins de la diàspora. Per un altre costat, un paper fonamental que ha jugat en la meva vida i en el meu activisme és el fet de prendre consciència de quines són les violències específiques que pateixen les persones afro-descendents a l’estat espanyol, perquè bàsicament és quelcom que he viscut, que he discutit i n’he parlat a casa i que àmpliament ha jugat un paper fonamental en el meu creixement, tant a la infantesa com a l’adolescència.
La meva condició de dona mestissa és una condició que no és de naixement, sinó que és imposada socialment, perquè el procés de racialització no és un procés inherent al naixement de qualsevol persona, sinó que és un procés social. En tant que persona amb uns determinats trets físics i background cultural, la societat ha dipositat en mi una sèrie de característiques sovint violentes i negatives i això ha forjat la meva lluita política anti-racista i afro-feminista.
Com a dona afro-descendent de la diàspora caribenya, creus que la qüestió identitària ha estat un dels pilars més importants en el teu activisme?
La recerca de la identitat és un camí que, per a mi, té 3 potes: Per un costat, el paper que juga l’entorn familiar, és a dir com, des de casa, a mi se m’ha educat en aquesta consciència política de la afro-consciència. A partir del model après a casa hi ha un procés individual de presa de consciència personal de les violències específiques que suposa el fet de ser una dona afro-descendent de la diàspora caribenya, també amb uns atributs concrets, sobretot quan ets filla d’un cubà i se’t pressuposa que ets cubana i no catalana.
L’altra pota importantíssima és la pota col·lectiva, perquè aquest procés personal de presa de consciència de les lluites dels pobles negro-africans i afro-descendents al llarg de la diàspora no hagués tingut cap mena de sentit si no hagués estat per l’acompanyament dels espais polítics que habito i, per tant, aquesta complexitat que dóna el fet de ser una persona negro-africana i afro-descendent i sovint estrangeritzada en aquesta part del món, que és Catalunya i, en general, a l’Estat espanyol. Tot això ha jugat un paper important perquè és una identitat bastant peculiar. És una identitat de lluites pretèrites que ens han precedit, de persones migrants que hi han arribat i que ens han obert uns camins importantíssims i que prenem el relleu de les seves lluites com humilment considerem i podem.
D’altra banda, pel costat de la societat catalana, sovint hi ha una violència específica en considerar-te que ets una persona estrangera simplement pel fet de no ser blanc. És a dir, hi ha sempre una caracterització del català i de l’espanyol com una persona blanca, renegant així del passat històric d’aquest país, on hem tingut persones musulmanes, jueves d’arreu del món, on s’ha colonitzat i per tant aquestes persones han nascut també en el marc de l’Estat espanyol.
També hi ha una violència específica, com a dona afro-catalana, que és el fet que l’Estat espanyol, i Catalunya en particular, no han reparat mai els crims i les atrocitats genocides del procés colonial. Sovint, a més, hi ha tota una folclorització i nostàlgia colonial que encara es manifesta dins de la cultura i les festes populars conegudes al llarg del territori, que venen a ser un punt de trobada cultural per als catalans però que alhora suposen una violència específica per als catalans no blancs, en tant que sabem que aquestes festes volen precisament rememorar la violència que han patit els nostres avantpassats o, molts cops, els nostres familiars directes.
Després, a tota aquesta nostàlgia colonial se li suma que les persones afro-catalanes tenim també dificultats en l’accés en oportunitats laborals, d’habitatge i problemes sovint compartits relatius a la precarietat econòmica. Que si bé és cert no a tots/es ens recau el pes de la Llei d’Estrangeria, que és una de les manifestacions més violentes de l’Estat espanyol, sí que ens recau el pes de ser caracteritzades i de no complir aquesta caracterització d’imatge que representa el que és “el català”.
Tens un gran compromís polític amb el panafricanisme. Podries explicar-nos una mica més sobre aquest moviment?
El panafricanisme no només és una articulació de caire social concret o organitzativa sinó que és en si mateix un corpus ètic, filosòfic i polític que ve a ser l’aliança estratègica i política dels pobles africans arreu del món, també d’aquests que van ser traslladats del continent africà fins a altres contextos com pot ser Amèrica amb fins de tracta d’esclaus. És, bàsicament, la germanor política i estratègica dels africans allà on es trobin. A més, busca l’alliberament dels pobles africans, allà on estiguin, de qualsevol força colonial, econòmica, política que els oprimeixi en tant que persones que formen part de la diàspora africana.
Per a mi, el panafricanisme també té molt de sentit en el marc de les lluites afro-feministes, on es generen unes aliances estratègiques d’arreu del món, de totes les dones i feminitats negro-africanes i afro-descendents per lluitar contra el sistema patriarcal, que també està molt relacionat amb el sistema racista i capitalista i de política internacional.
Formes part de la Comunitat Negro-africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT). Per què és important realitzar accions d’incidència i divulgació com a forma d’erradicació del racisme a la societat?
Nosaltres com a organització no som una associació cultural sinó que som una organització política i ens regim pel subjecte polític negre. Per tant, la nostra tasca no és fer divulgació del racisme ni pedagogia de cap tipus, sinó realitzar accions d’incidència política, evidenciar les violències específiques que pateix la nostra comunitat i, sobretot, la passivitat de la classe política, del territori català i d’una gran part de l’esquerra, on sempre el racisme queda com un problema de segona.
La incidència és important bàsicament perquè els nostres problemes no preocupen a la classe política ni a les institucions i, sovint, qui més ens ha de protegir és qui més violència exerceix, no només per part de la dreta i de l’extrema dreta sinó també per una gran part de la social-democràcia de l’esquerra blanca d’aquest territori. Som nosaltres com a subjecte polític qui articulem una agenda anti-racista comuna i des d’aquí la intentem fer arribar als espais que creiem necessaris.
Ets co-fundadora la cooperativa AfroFem Koop. Com neix aquesta iniciativa i quines accions esteu duent a terme actualment?
Aquesta iniciativa neix arran del retrobament de cinc dones que compartien un altre espai prèviament a Barcelona, abans de la Covid, les quals identifiquen una sèrie de problemàtiques comunes que comparteixen entre les dones i feminitats negro-africanes i afro-descendents de la nostra xarxa política i afectiva. Un problema endèmic que, resumidament, és la perenne precarietat econòmica i laboral de les dones i feminitats negro-africanes i afro- descendents.
AfroFem Koop té tota una línia de serveis en pedagogia anti-racista que, malgrat que aquest no és l’objectiu últim de la nostra cooperativa, sí que és cert que aquesta activitat ens permet sostenir tota la resta d’activitats que duem a terme de manera interna i externa, fent promoció dels projectes que integren tota la xarxa de sòcies d’AfroFem Koop, la qual té com a objectius el desenvolupament integral de les dones i feminitats negro-africanes i afro-descendents i això implica impulsar els seus projectes.
Formem part de la xarxa AfroFem, que és la xarxa afro-feminista de l’Estat espanyol. A partir d’aquí, les activitats que duem a terme en xarxa amb altres col·lectius activistes i espais afro-feministes de l’Estat espanyol tenen a veure sobretot amb activitats d’incidència política, comentant quines són les necessitats que trobem a nivell de comunitat com a dones i feminitats negro-africanes i afro-descendents i, a partir d’aquí, articulant estratègies de divulgació i incidència pública i política.
A més, a dins de la nostra pàgina web tenim la secció de Mirades AFK, on publiquem articles d’incidència política i de cultura afro-centrada.
Com a estudiant de ciències polítiques i dret i activista afro-feminista i anti-racista, com valores la qüestió de la blanquitut en els espais polítics i de decisió?
La blanquitut no és un tret exclusivament inherent a totes les persones blanques sinó que és una forma d’enfrontar-se al món, de percebre’l i d’acceptar el paradigma actual. És un posicionament de poder, de jerarquia i d’acceptació d’uns paradigmes filosòfics i estructurals als quals l’anti-racisme polític, l’afro-feminisme i també el panafricanisme venen a fer una esmena.
Durant molt de temps, les comunitats negro-africanes i afro-descendents arreu del món, sobretot en els països d’occident, hem lluitat moltíssim per la representació, però sovint s’ha interpretat malament què volíem dir amb això de la representació. Quan parlem de la necessitat de tenir representació als espais de poder, no parlem d’una quota de color, parlem de la representació no com a fi en si mateix, sinó com a camí per incloure totes les cosmovisions i tota l’agenda com a comunitat i com a subjecte polític. Llavors, que als espais polítics i de decisió hi hagi persones no-blanques no garanteix de cap manera la inclusió de les nostres cosmovisions ni en cap cas l’aplicació d’una agenda anti-racista.
En aquest sentit, la blanquitut s’apodera en moltes ocasions de les lluites històriques que s’han promogut des de comunitats com la negro-africana i afro-descendent i, per extensió, des de moltes comunitats racialitzades, justament utilitzant a les persones racialitzades als espais de poder, a les llistes electorals i a dins de les administracions públiques, per justificar que la seva acció institucional no és racista. En definitiva, utilitzen les nostres lluites i s’apoderen fins i tot de termes de manera errònia.
Sovint, des dels feminismes blancs hi ha una concepció de que primer va el gènere i en tot cas després va la resta. Exemples com mala utilització de la representació i del concepte de “interseccionalitat” en tenim moltíssims en els espais de feminisme blanc i en els espais institucionals que suposadament lluiten per la igualtat.
