OPINIÓ
S’ha acabat un any marcat per les aliances: feminisme i ecologisme, generacions…
Podria resumir-se l’any, inercialmente, com una història de reaccions. Unes persones que defensen els drets humans, per exemple, i unes altres que els degraden i calciguen. Dones que trenquen cadenes i límits establerts, i gent reaccionària que aposten per retornar-les al perímetre dels convencionalismes i la submissió. Podríem resumir així els últims 365 dies, com una cadena de aconteixements, com un encadenament.
Però això seria d’alguna manera tancar-nos en la perversa lògica que destaca el soroll com a protagonista de la notícia, en un relat sense matisos, en un anar i venir sense brúixola, en una sòrdida fugida del compromís. I el moment requereix molta intenció en l’aportació, en la suma, en l’intent, a provar coses que no surten a la primera o que fracassen però ensenyen, en la convergència des de la diversitat. Així donem les pinzellades en aquesta ocasió, sense evadir les dificultats –que són grans i dures-, sense renunciar a parlar de res, però posant la proa en alló que construeix.
I per a construir es necessita ser permanent. Que per segona vegada el feminisme brillés en les places i carrers de molts països i especialment de l’Estat espanyol, on el 8 de març va tornar a ser històric, massiu i esperançador, és tal vegada un dels millors indicadors d’aquest procés transformador que les dones estan encapçalant a tot el planeta.
Els mitjans de comunicació no van donar tant espai com l’any passat a la Vaga Feminista. A les portes de diverses campanyes electorals (estatals, municipals, europees) els partits van tractar d’ensenyorir-se de les proclames feministes en funció dels seus interessos. També s’intentava situar al moviment feminista des de l’única òptica de resistir l’avanç de la ultradreta.
Però aquestes parcialitats i envestides no van impedir avançar. Les integrants de la Comissió 8M van fer un ingent i generós treball per a canalitzar el descontentament i les propostes de moltes, per a organitzar actes, assemblees, comissions, posicionaments i convocatòries. Perquè el 8 de març tot fluís amb serena alegria des del matí fins a la nit. Es va anar creant un pòsit: hi ha conceptes com la bretxa salarial o la corresponsabilitat que ja no sonen estranyes.
Per segon any la protesta va aconseguir posar en el centre del debat públic el treball de les cures. La participació de les joves va ser multitudinària. De nou, una altra vegada, les dones removent la terra per a sembrar les llavors d’una cosa nova.
Aliances: entre feminisme i ecologisme, entre generacions
El feminisme no és només denúncia, sinó que també proposa nous estils de vida, amb les persones en el centre, acurades amb el planeta, tolerants i diverses en models i formes d’expressió.
La resposta de les generacions més joves enfront de la crisi climàtica ha pres força i resulta inspiradora. ‘Fridays for Future’ ha recorregut el món aquest any assenyalant responsables i exigint veritables compromisos.
El fenomen generacional ha tingut característiques planetàries i ha teixit aliances entre lluites, propostes i sectors socials. Des d’Hong Kong fins a Xile. És el futur el que està en joc. El tsunami feminista xilè ‘El violador ets tu’, que té rèplica cada dia en un lloc diferent, també va aterrar en l’estat espanyol i es va colar en els passadissos de la Cimera del Clima (COP 25), celebrada a Madrid al començament de desembre.
La cita de Nacions Unides es va tancar amb una declaració descafeïnada, molt desvinculada de les exigències de la ciutadania que va inundar els carrers de la capital en una multitudinària manifestació per a exigir compromisos de reducció d’emissions a l’altura de l’emergència marcada per la ciència. El Pla d’Acció de Gènere va ser un dels pocs èxits aconseguits gràcies a la pressió de les organitzacions feministes, però es queda curt sense mesures més contundents.
Hem estat testimonies als carrers de la poesia expressada en rètols de cartó que cadascú confecciona i que tradueixen una dignitat que sintonitza amb el company o la companya de marxa. Per a aquestes joves ja no és suportable la injustícia, l’abús, la violència i la discriminació. Ja ningú accepta el desenvolupament destruint el sistema ecològic. Intolerables també són la violència sexual, el fanatisme religiós o ideològic.
Però hi ha un divorci. Entre la necessitat de transformar i avançar i la reculada imposada per velles creences i pràctiques. El sistema està tremolant i ajusta els seus mètodes per a detenir el nou. El sistema existeix en moltes bandes i arremet contra les dones, molt més si es tracta de dones joves –n’hi ha prou per veure el tracte que ha rebut Greta Thunberg– i si són dones feministes.
La necessitat de debatre i comunicar-nos
Tal vegada calgui fer una crida, una altra vegada. No reproduïm les violentes pràctiques del sistema que ens oprimeix. Les dones, especialment les feministes, suporten un nivell de fustigació i assetjament en xarxes molt forta i desgastante. Reiterem el nostre missatge: Els debats són bons. Pensar, argumentar, aprofundir, equivocar-se, rectificar, incorporar, arribar a acords i a desacords és sa. El problema és que sovint les il·lògiques dinàmiques en les quals vivim ens absorbeixen i no sortim de la dialèctica pressió dels oposats, de l’absència de matisos, d’ amb mi o contra mi, de la negació del canvi, de l’afirmació de les pròpies contradiccions, dels interessats reduccionismes que ens arraconen i aïllen.
Aquest és tal vegada el major repte: ser capaçes de viure en la inestabilitat que genera la comunicació veritable i experimentar que és possible ser ferma i flexible, clares i tolerants alhora. Atenció amb les xarxes socials, ens ajuden molt, però, com bé diu June Fernández, també “són espais que promouen la polarització, l’endogàmia, el cabreig, i les opinions categòriques enfront del dubte i l’escolta”. “Entre nosaltres tenim molt a discutir, millor si ho fem sense l’agressivitat i el dogmatisme constant que estem veient en xarxes”, apunta Ana Requena: “Sense dubtar constantment del feminisme de les altres. Negar les contribucions de tantes sol perquè tenen altres plantejaments és negar una genealogia diversa i enriquidora”.
Tot va molt ràpid. Si després del 28A, L’Estat espanyol es va convertir en el país europeu amb el Congrés més paritari, uns mesos més tard, els resultats del 10N el van situar en el tercer lloc a Europa i el treien del grup de cinc països del món amb més diputades. El descens de diputades està relacionat sobretot, amb l’augment de Vox en el Congrés, que va aconseguir 52 escons i era el partit amb més homes com a caps de llista. És només un dels efectes del creixement de la ultradreta al país. Un altre són, les mentides repetides impúdicamente per a injuriar l’aconseguit i apuntalat en lleis i consensos socials: la violència masclista, la diversitat sexual i els drets de la infància. Arremeten contra els drets més elementals de les persones migrants per a convertir-les en el boc expiatori dels nostres propis mals i deficiències.
Dones que migren
Un percentatge altíssim de les persones que netegen i cuiden són dones migrants. Durant els dies 14 i 15 de desembre més de 40 col·lectius de tot l’estat espanyol es van reunir a Madrid, en l’II Congreso de Empleadas del Hogar y Cuidados, sota el lema ‘Juntes transformem des de l’acció, i tu ?’, en un espai ple de vida: el primer Centre d’Apoderament de treballadores de llar i cures, (CETHYC), situat en el barri de Usera. En els últims quatre anys, aquestes dones han sabut visibilitzar la seva situació i sobretot, organitzar-se, creant associacions, col·lectius i fins i tot cooperatives. També han arribat a presentar projectes no de llei, esmenes i mocions en ajuntaments locals, parlaments autonòmics i el congrés nacional. De moment, incomprensiblement, no han aconseguit que Espanya ratifiqui el conveni 189 de la OIT que si han signat ja 25 països, però la seva força és imparable. Seguim el seu rastre, donem suport a les seves reivindicacions.
Moltes dones van ser rescatades pel Open Arms, el vaixell que va estar bloquejat a Barcelona al gener d’aquest any. Elles van tenir “mes sort” que les milers de persones ofegades al Mediterrani. Tal vegada, com sosté Patricia Simón, siguin les persones migrants les que estiguin haquejant al sistema en la seva lluita per viure. Més que emfatitzar sobre la necessitat d’afrontar les migracions amb perspectiva històrica, valentia i humanitat, aquest resum anual pretén posar en valor les lluites empreses per les dones que migren enfrontant la mort i la violència, per la xarxa de mares de migrants desaparegudes que comparteixen cerques i informacions per a trobar als seus sers estimats i sumen forces per a assenyalar responsabilitats i que aquest any es va unir a la Caravana Internacional Obrint Fronteres, que va recórrer Almeria, Ceuta i Huelva, territoris en els quals també desenvolupen estratègies de supervivència entre barracons i camps de maduixes, dones migrants. I volem recordar que som moltes les persones que a la nit, en repassar el nostre dia, sentim que els nostres aprenentatges han estat al costat d’altres persones, diverses, de procedències dispars.
AMECO va celebrar el seu 25è aniversari reivindicant el periodisme feminista
Els mitjans de comunicació necessiten –necessitem- replantejar-se la seva funció social, acabar amb el pervers concepte del que és notícia avui –excloent, superficial, efímer- i aprofundir en el significat dels fets per a contribuir a la seva transformació. Clar que mitjans i periodistes no són els qui impulsen les revolucions –una mica d’humilitat-, però hi ha dinàmiques i perspectives que urgeix explorar i incloure.
AMECO va celebrar el passat 20 de juny el seu 25è aniversari i ho va fer reivindicant el periodisme feminista com a criteri de qualitat. “Hem d’exigir que es visibilitzin les realitats i problemàtiques específiques de les dones, però també que les hi presenti com a protagonistes i subjectes de les notícies, mostrant la seva diversitat i les aportacions que fan a la societat”, va dir Cristina P. Garrotxa en la trobada, “si no s’inclou a les dones, no s’està informant amb rigor i veracitat”.
1000 dones assassinades per violència masclista
Al juny de 2019 arribem a la xifra de 1000 assassinades per violència de gènere des que es recullen dades, això és, des de l’any 2003. A AmecoPress realitzem un article anomenat ‘Quan mil són notícia’, en el qual assenyalem entre altres coses el qüestionament que el projecte de #PorTodas, posat en marxa des de la Marea al gener de 2019, realitza sobre la manera de tractar la violència masclista en els mitjans. Un equip extraordinari de periodistes investiga què succeeix abans i després d’un feminicidi a través de les històries dels casos de les 55 dones assassinades a Espanya en 2014, segons dades oficials. “Narrar de manera individualitzada les seves històries és el nostre deure perquè els seus feminicidis són atemptats contra la humanitat i el nostre deure és recuperar-les com a part del rol dels mitjans de comunicació en els processos de debò, justícia i reparació”, defensen. Entrin al web.
En la cerca de nous relats hi ha altres aportacions significatives per a intentar narrar les violències masclistes evitant el costum anestesiant (“una altra dona ha estat assassinada…”) i contribuint a generar respostes que apuntin a que s’acabin. Aquest any, destaquem també el projecte de lab rtve.es ‘1.000 dones assassinades’, que explica, a través d’un format interactiu, qui eren les dones assassinades a Espanya per violència de gènere des de l’1 de gener de 2003. “Si busques els seus noms a internet és probable que només trobis com van morir, però elles mereixen més i els seus familiars també”, expliquen en el seu web.
Espais de reflexió com el Primer Congrés de Periodisme Feminista María del Carmen Molifé, organitzat per Pikara el 9 i 10 d’octubre a Bilbao i on Ameco hi participà, són fonamentals. Pocs dies després, de l’1 al 3 de novembre les V Jornades Feministes d’Euskal Herria, van reunir 3000 dones, entorn de 38 ponències i més de 70 tallers, sota el lema, “Salda badago”.
Activisme, reflexió i acció, s’han conjugat en multitud de trobades i jornades que des d’ AmecoPress anem seguint, donant cobertura, i aprenent. I és que sigui com sigui el context en el qual considerem trobar-nos hem de reflexionar sobre com col·laborarem com a persones i com a comunitats en la construcció de la humanitat futura.
Som perseverants en la cerca d’enfocaments que plegats qüestionen, valoren la diversitat i conjuminen forces. Construir, en un món d’èxits efímers, que dóna credibilitat i volum a l’oportunisme, no és fàcil. Per això les nostres fonts sempre són les qui lluiten contra la justícia patriarcal, contra la utilització del dolor per a demanar que augmentin les penes i es justifiqui la venjança, contra la normalització del maltractament quotidià, la discriminació i la violència. Són les qui construeixen altres models de fer i no fugen de les complexitats. Les que aposten per la sororitat i la coherència.
Gràcies a les nostres fonts. A les nostres lectores. A les nostres col·laboradores. A les estudiants que participen en els tallers que AMECO impulsa des de la seva Escola de Comunicació de Gènere i Inclusiva i a les qui fan pràctiques a AmecoPress. Als qui treballen perquè aquest projecte se sostingui i enforteixi. A les nostres lectores. Gràcies a totes. Ens trobem aquest 2020.
Foto: AmecoPress, cedida per Pablo de Pedro
